És que ho és! Lluís Muncunill era un arquitecte que tenia un sentit de l’estètica segurament innat. Al cap i a la fi tot el que va fer són obres provincianes. Era del Bages i va arribar a Terrassa el 1891. Sí que va tenir relacions amb Barcelona, però d’aquella manera. I estava al servei del que li demanaven. Fonamentalment, la indústria. La principal aportació que fa és a l’arquitectura de les fàbriques. L’Aymerich i Amat [seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica] és extraordinària. A part de cases per als burgesos, va fer cases per a obrers, però d’aquestes lamentablement encara se n’han perdut més, i eren precioses. Tot Terrassa era modernista. Muncunill dissenya una ciutat. Tenia un gran sentit plàstic i alhora era un gran tècnic. Jo, que vaig començar en això a la prehistòria, encara vaig conèixer el seu paleta, el Pau Gorina, i em deia que en sabia molt, d’arquitectura i de l’arquitectura del moment.

Fins als deu anys. El modernisme estava totalment passat de moda, però nosaltres sempre vam ser conscients que estàvem vivint en un espai únic.

Som nou germans i aquí n’hi vam néixer cinc. Jo soc la gran. No deixaven de ser temps de crisi. A la casa, a l’hivern, feia un fred horrorós. Els radiadors, que són els de l’època modernista, quan jo era petita només s’encenien el dia de Nadal! No vivíem amb unes grans comoditats, perquè era una casa que costava de mantenir. Però era un lloc increïble. Quan ara miro les fotografies, m’adono que totes estan fetes al jardí, que estava esplendorós perquè s’havia plantat l’any 1910. Vol dir que la casa sempre estava mirada des de fora. Sempre estàvem a fora, hivern i estiu. La meva mare, que era de Barcelona, mestra, molt eixerida, quan va arribar a aquesta casa es va espantar. La cuina abans era a dalt. A dalt també hi havia la cambra de jugar de les meves tietes, amb les seves joguines antigues; era de somni. Hi pujàvem una mica d’amagat. Quan es van casar, els meus pares van arreglar-se una espècie de living a baix, van rebaixar els sostres... Els agradava viure en una casa modernista, però confortable no ho era gaire, no.

Vaig poder documentar que les obres van començar el gener del 1906, perquè vam trobar els fulls d’obra a casa d’un oncle, on a més surten tots els artesans industrials que van treballar-hi. La casa no és només de l’arquitecte, és d’ell i de tota la gent que treballava amb ell. El 1908 ja estava habitada perquè es va publicar a la revista Arquitectura y construcción. S’hi veu la casa en el seu primer estat, quan només s’havia cobert l’antiga fàbrica. En una segona etapa van fer la segona i la tercera planta. I el 1913-1914 van aixecar la torre. La Masia Freixa és estrictament contemporània de La Pedrera, que a mi m’agrada dir-ne Casa Milà Segimon, ja ho saps.

Per patriarcalisme, en diem Casa Milà. I d’aquesta manera obviem qui habitava les cases en primer lloc. Però és que, a més, moltes vegades van ser pagades o eren també propietat de les dones. Per exemple, la casa Batlló era de la parella, anava a nom de tots dos, i per tant n’hauríem de dir Casa Batlló Godó. Aquesta és una de les maneres que tenim per revisar la història en clau feminista.

El 1918, quan es va casar el meu avi, es van reformar completament els interiors. I tot plegat només feia deu anys que hi vivien! Però és que el modernisme ja havia passat de moda. La meva àvia m’explicava que d’aquí on som fent l’entrevista en deien el saló de les llances, i això t’indica el tipus de mobiliari que hi havia. No en conservem cap fotografia. Els nous mobles eren farragosos, d’estil noucentista. Encara els guarda la meva mare [està a punt de complir 99 anys]. I n’hem fet donació. Tornaran a la casa. La meva mare ho ha preservat tot, afortunadament. Sempre ha entès el valor d’aquest patrimoni. Quan ens vam traslladar a Barcelona, hi anava amb una cortina per comprovar que cabria al pis. A les cadires, que no és que siguin gaire maques, perquè són d’estil Lluís XVI, no ens hi assèiem. Les meves netes diuen, amb la seva gràcia natural: “A casa la besàvia hi ha cadires en què no t’hi pots asseure!” Ens va fer molta pena marxar de la Masia Freixa. L’Ajuntament la va comprar però perquè li interessava el jardí. La primera idea era tirar a terra la casa perquè volien ampliar el carrer Volta. Als anys cinquanta ningú li donava valor. La sort va ser que hi van posar l’escola de música. El meu pare deia que sempre havia tingut clar que la Masia Freixa havia de ser pública. Hi va tornar ja de gran i quan va veure els nens jugant al jardí es va sentir feliç.

L’arquitectura industrial de Terrassa s’havia d’estudiar perquè era un llegat importantíssim. I, és clar, no podia esquivar la Masia Freixa, per molt que patís per si no en feia un judici objectiu. Primer, perquè en tenia records que no té ningú. Segon, perquè vaig poder reconstruir la història millor que ningú. I tercer, perquè és una joia del modernisme. L’Oriol Bohigas i companyia ja havien començat a reivindicar el modernisme. L’Ignasi de Solà-Morales havia fet la seva tesi doctoral de Joan Rubió Bellver. La Raquel Lacuesta va començar a treballar Cèsar Martinell. També el Solà-Morales amb la Judit Roher es van posar en Puig i Cadafalch. I el Lluís Domènech, en Domènech i Montaner. És quan realment es redescobreix el modernisme i se supera el clixé que és un estil de mal gust. Els estudiosos érem conscients que les coses es tiraven a la foguera de Sant Joan! Per això valoro tant l’actitud de la meva família, que sempre em parlaven de la Masia Freixa amb tant respecte. Sempre van saber que era una casa especial.

Gaudí era un arquitecte excepcional. I Muncunill, un bon arquitecte, potser també un gran arquitecte. Ell no estava al rovell de l’ou com uns Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch. El que jo sempre destaco del modernisme català és que és provincià, i això és el que el fa grandiós. La grandiositat del modernisme català és que és provincial. No et pots imaginar una Casa Milà Segimon al bell mig del passeig de Gràcia de París ni a cap via similar d’Europa. Només va ser possible aquí.

Evidentment que no, perquè és una casa amb jardí. La simbiòtica entre la casa i el jardí és clau. Torno a l’arquitectura de les fàbriques de Terrassa... A Sabadell, les fàbriques estan dintre del nucli urbà, perquè hi ha aigua. A Terrassa no, i es dona un fenomen curiós: les fàbriques tenen grans extensions de terreny al voltant per recollir l’aigua de les mines. Can Torrella, la famosa L’Anònima, tenia jardí. L’Aymerich i Amat també tenia un espai gran al contorn. La Masia Freixa està situada en el que era una zona rural que, com hem dit, es va comprar per fer-hi una fàbrica. Ara ens sembla que és aquí mateix, però llavors era als afores. La primera propietat arribava fins a la Rambla. I el que també és peculiar és que van construir cases per als obrers, és clar que amb la mentalitat paternalista de l’època. A mi m’ha reconciliat amb la memòria familiar el Vicenç Villatoro. Al seu llibre La casa dels avis explica que el meu pare va mantenir la feina a la seva àvia, dona d’un exiliat, després de la guerra, i que va tapar-li que havia estat a la presó. El Vicenç va venir a casa a donar-li les gràcies a la meva mare, que es va posar a plorar. El Vicenç em deia que a Terrassa hi va haver molta solidaritat entre uns i altres després de la guerra.

Sí, i sent una de les joies del modernisme... Però, en el fons, que s’hagi centrat tothom tant en Barcelona és una oportunitat de fer les coses d’una altra manera en altres ciutats que tenen un patrimoni de primera línia: Terrassa, Cardedeu, la Garriga, Girona... Encara són a temps de promoure un turisme sostenible. Perquè el de Barcelona és insostenible. I que consti que no soc antiturista, perquè a mi m’encanta viatjar.

El gran repte és com hem d’utilitzar avui el patrimoni. No podem pensar el patrimoni com una cosa estancada en el passat. S’ha de fer servir. I s’hi han de poder fer adaptacions. El que és imprescindible és que tot quedi estudiat i documentat perquè se’n preservi la memòria. Com en una excavació arqueològica: si fan una troballa, no deixaran pas Barcelona oberta. Un cas que sempre he criticat: el CaixaForum, perquè ha perdut la memòria de fàbrica tèxtil. En canvi, l’Aymerich i Amat sí que l’ha mantingut. El patrimoni ha de ser utilitzable amb intel·ligència. Per mi la Masia Freixa no és un paradís perdut de la meva infantesa, sinó un paradís retrobat, perquè pot ser un model d’ús correcte del patrimoni al servei de tota la ciutadania. El patrimoni només es preservarà si la gent se l’estima. Quan la gent se l’estima, no se’l deixa perdre. Per això té tant mèrit la Fira Modernista de Terrassa, perquè ha aconseguit que els terrassencs entenguin i se sentin seu el patrimoni. La Fira Modernista està pensada per a la gent de Terrassa. Si després ve també gent de fora, això és a més a més. Mentrestant, Barcelona es va buidant de barcelonins. Qui la salvarà, Barcelona?

A veure, jo m’he dedicat tota la meva vida, primerament, a viure com una dona. Al grup de recerca que tenim, el Gracmon, sempre diem que primer s’ha de ser persona i després investigador. La meva generació ha lluitat molt perquè es respecti el treball de la dona. Hem pencat com unes mules. Però sabíem que teníem les de guanyar. Jo ho he pogut fer perquè he tingut al costat un marit que ho ha entès. A més, no vaig voler renunciar a la maternitat, perquè no em va donar la gana.

Fa sis anys que vaig deixar de fer classes a la Universitat de Barcelona, que m’encantava i enyoro. Però continuo treballant fins a la una de la matinada cada dia. El procés nostre de fer recerca és lentíssim. Em vaig formar com a historiadora, no com a historiadora de l’art, i això ha marcat la meva línia d’estudis. Per exemple m’ha interessat sempre posar en relleu el paper de la dona en la història. Ara sortirà un llibre de la Casa Batlló amb un capítol meu en què parlo del protagonisme de la dona en el funcionament de la casa. També estic preparant un article sobre uns dibuixos que va fer el primer Gaudí sobre la cavalcada de Vallfogona de Riucorb, del 1879. Em va costar entrar en Gaudí. I al juny faré el comissariat d’una exposició de la pintora i dibuixant Maria Freser (1874-1964) a Vilassar de Mar, que en té tot el fons. Faig tantes coses alhora!

M’ha encantat treballar en una universitat pública. A més de tenir uns fills naturals, diguem-ne que tinc fills i nets acadèmics amb els quals mantinc una profundíssima relació. El millor de la meva vida professional ha sigut veure créixer com a professionals i persones els alumnes, no m’agrada dir “els meus alumnes” i encara menys “els meus deixebles”, perquè és pretensiós. Hi ha massa xulo, i xula, en la professió. No suporto l’arrogància. Perquè sempre hi ha un alumne que n’acaba sabent més que tu. I aquesta és la grandesa de la docència: aconseguir que els joves siguin millors.

Investigar és dur. Però també s’ha de gaudir de la vida. No em penedeixo de res, però jo vaig tenir una nena el 22 de desembre i el 10 de gener ja estava fent classes. No cal fer això. L’error de les dones és voler treballar com els homes. Som dones i hem de treballar com a dones! A les i als que comencen els diria que treballin, però sense deixar de ser feliços ni d’estar compromesos amb el món actual.