És una pre­gunta difícil de res­pon­dre. Si ens dema­nem tots sobre les nos­tres pròpies vides, hi hem d’estar per força, de satis­fets. Estem atra­pats en les nos­tres vides i en nosal­tres matei­xos. Així que, sí, estic satis­fet. Tinc sort i estic molt agraït per un premi així. I és un gran honor rebre’l. Només diu que has vis­cut molt de temps. No tinc cap queixa al món, real­ment, sobre res del que he fet. Les meves quei­xes són con­tra el govern, les polítiques... Cada pel·lícula és una cosa que dones al món, i espe­res que la gent la vegi en algun moment en el futur. L’art és molt poderós. Lle­gim lli­bres i veiem art cre­ats fa cen­te­nars d’anys.

No ho sé. És diver­tit veure gent incon­for­mista al cinema. La con­for­mi­tat és una mica avor­rida, no? Gary, al prin­cipi del film, és molt con­for­mista. És només quan surt d’això que es fa interes­sant. Exi­gim un incon­for­misme en l’art. L’art con­for­mista és una mica avor­rit i pro­ba­ble­ment ni tan sols sigui art. El món és molt nor­mal i no està mala­ment. Hi ha el con­tracte social i tots podem coe­xis­tir. Les coses que són anor­mals com la violència ens cri­den l’atenció perquè són dis­tin­tes.

Gary John­son era un ésser humà increïble. Era veterà de la guerra del Viet­nam. Era un eru­dit, era budista i tenia aquesta feina tan estra­nya [feia veure que era un assassí a sou i en rea­li­tat tre­ba­llava per a la poli­cia]. Mai havia repre­sen­tat en pel·lícules per­so­nes que encara són vives, i veig que a la gent li interessa. Al Gary no li impor­tava gens. Li vaig dir que creia que faríem la pel·lícula, que estàvem reu­nint els diners, i no li impor­tava gaire. Tenia aquesta acti­tud budista. Era un bon noi. És una pena que morís dues set­ma­nes abans de començar el rodatge. Però, bé, li vaig fer aquest home­natge al final.

És una qüestió interes­sant. La pel·lícula és allà per a aquells que vul­guin pen­sar-hi. Però demos­tra el poder del cinema, pot acon­se­guir que el públic esti­gui més o menys a favor dels pro­ta­go­nis­tes i els desitgi el millor, tot i que hi hagi cadàvers pel mig. Esmen­tem la pena de mort a la pel·lícula, el pro­ta­go­nista n’està par­lant a la seva classe, ense­nya la història de la pena de mort. Tècni­ca­ment crec que cap de les vícti­mes mereix morir, però es van posar en el camí de la meva nar­ració, enmig del guió, així que me’ls car­rego. El cinema no és una enti­tat moral, és una enti­tat que narra històries i fa pre­gun­tes. També crec que aquesta feina [de fals sicari] és una zona una mica grisa. No ho podria fer mai. La majo­ria de la gent que vol fer matar algú neces­sita suport en salut men­tal. Pot­ser no hau­rien d’estar a la presó, però si vols començar a matar gent, les for­ces de l’ordre han de fer alguna cosa. És una àrea jurídica força interes­sant des del punt de vista moral i legal. Però això és el que crec que dona una altra capa a la pel·lícula.

No crec que sigui tan impor­tant en el meu cinema. Pot­ser molts dels meus films tenen el temps com a dis­po­si­tiu estruc­tu­ral, de la història. Crec que el temps és la pedra angu­lar del cinema. El cap­tu­res i el con­ver­tei­xes en una escul­tura quan ho fil­mes i edi­tes.

Aquesta és una pre­gunta sobre el nos­tre temps. Estic con­tent que hagis tin­gut aquesta bona experiència com a públic. La gent que vul­gui anar a veure les pel·lícules en cine­mes ho pot fer. Aquesta hi anirà. Net­flix l’exhi­birà en sales durant una tem­po­rada, almenys. Aquest tipus de films inde­pen­dents van als cine­mes. Els meus pri­mers films es pro­jec­ta­ven durant sis mesos o un any. Però ara l’experiència del cinema en sales s’ha escurçat molt, malau­ra­da­ment. Vam fer el film de manera total­ment inde­pen­dent. En Glen Powell [pro­ta­go­nista, també] i jo vam escriure’l lliu­re­ment. I vam tenir diners, vam fer el film i el vam por­tar a Venècia i Toronto. Crec que els estu­dis no pen­sa­ven que l’àmbit de la pel·lícula fos prou gran. Lla­vors has d’anar amb qui més t’agrada. I Net­flix m’agrada molt. I no és a tot el ter­ri­tori, només és en alguns ter­ri­to­ris anglo­par­lants. Ens adap­tem als temps en què vivim. Però animo la gent a veure-la amb més gent. Les comèdies són més diver­ti­des vis­tes en sala.

M’agrada una bona pel·lícula de sica­ris, com a tot­hom. A la Mos­tra de Venècia, on vam estre­nar aquesta, hi havia qua­tre pel·lícules de sica­ris. Em deien que era una de les qua­tre pel·lícules i vaig dir: “No, no, la meva no és de sica­ris. Estic des­cons­truint un sicari.” Ens basem en el món real i hem fet una comèdia. El sicari és un mite de la cul­tura pop. Ni tan sols exis­tei­xen, però se’n fan bones pel·lícules. Qui pot no esti­mar Le Samu­rai, de Mel­vi­lle? És un gran per­so­natge. Un gènere com el wes­tern és tot mito­lo­gia, el 99%. El cinema és el lloc on viuen els mites i les històries. Crec que és interes­sant que la gent esti­gui dece­buda perquè els sica­ris no exis­tei­xin. Jo els dic: “No hau­ries de ser feliç perquè no exis­tei­xen?” M’agrada que la cul­tura sigui més gran que la rea­li­tat.

Sí, vivim en un temps en què no has de ser tu, pots pre­sen­tar-te al públic a través de les xar­xes soci­als com algú altre. Em sem­bla una idea interes­sant, ens fa dema­nar-nos qui som. És un moment interes­sant que pot­ser ens ha arri­bat per la tec­no­lo­gia. Crec que ens agra­da­ria la idea que la gent fos qui és real­ment, però estem inten­tant ser algú millor que nosal­tres...

No soc l’únic. Aquesta va ser una època interes­sant en el cinema, no només a França, sinó a tot el món. Als anys cin­quanta o sei­xanta, la noció de cinema d’autor i d’avant­garde es va esten­dre a molts llocs. La Nou­ve­lle Vague fran­cesa ha tin­gut una influència molt gran a tot el món. M’agra­den les per­so­na­li­tats i tot el que estava pas­sant ales­ho­res. És una pel·lícula sobre fer una pel·lícula en un moment deter­mi­nat que ningú de nosal­tres va viure, la meva rei­ma­gi­nació d’un temps i un lloc. Faig pel·lícules sobre les per­so­nes que esti­mes i, dins d’aquesta cate­go­ria, faig una pel·lícula sobre gent que està obses­si­o­nada pel cinema.

Els algo­rit­mes són un adver­sari for­mi­da­ble en aquest món. És increïble com les empre­ses es lliu­ren tan ràpida­ment als algo­rit­mes. Ara tenim governs que dei­xen que l’IA diri­geixi fins i tot les seves ope­ra­ci­ons de segu­re­tat. Hi ha stre­a­mers que es posen en mans dels algo­rit­mes. Però no fun­ci­ona. Els algo­rit­mes són molt medi­o­cres. Si tu aga­fes la norma, el resul­tat és per defi­nició molt medi­o­cre. És anti­art. L’has de veure com una per­sona que intenta fer-ho tot igual.