Les elec­ci­ons euro­pees cul­mi­nen avui amb l’ober­tura de col·legis a la majo­ria dels 27 estats mem­bres. N’hi ha que ja han cele­brat la votació –els Països Bai­xos, Irlanda, la República Txeca, Letònia i Eslovàquia– i d’altres que l’han ini­ciat durant la set­mana l’allar­guen fins avui, com ara Itàlia, Estònia i Malta. En total, 350 mili­ons de ciu­ta­dans hau­ran estat cri­dats a les urnes per reno­var el Par­la­ment Euro­peu i deci­dir el rumb polític que ha d’empren­dre durant els pròxims cinc anys.

Si una cosa sin­gu­la­ritza aquests comi­cis tra­di­ci­o­nal­ment poc atrac­tius per als votants –la par­ti­ci­pació no ha superat el 50% en les cinc dar­re­res con­vo­catòries, lle­vat de la del 2019– és el con­text en què es desen­vo­lu­pen: l’existència en paral·lel de dues guer­res a tocar de la Unió Euro­pea (Ucraïna i Gaza), les denúncies de mani­o­bres de Rússia i la Xina per influir en els resul­tats i una pola­rit­zació política crei­xent al Vell Con­ti­nent, amb epi­so­dis de violència durant la cam­pa­nya com ara els atacs a can­di­dats a Ale­ma­nya, el tiro­teig con­tra el pri­mer minis­tre d’Eslovàquia, Robert Fico, i l’agressió de diven­dres a la líder danesa, Mette Fere­drik­sen, de la qual encara s’estu­dia la moti­vació.

Són ele­ments que afe­gei­xen tensió a unes elec­ci­ons en què els son­de­jos ator­guen als par­tits d’extrema dreta fins a un 20% dels 705 escons de la cam­bra d’Estras­burg. El que està en joc en aquests comi­cis és la pos­si­bi­li­tat que, per pri­mera vegada, el grup del Par­tit Popu­lar Euro­peu (con­ser­va­dors), que les enques­tes vati­ci­nen que con­ti­nuarà sent el més nombrós, pugui bus­car ali­ats a la seva dreta amb què for­mar una majo­ria alter­na­tiva a la que tra­di­ci­o­nal­ment ha for­jat amb el grup soci­al­demòcrata, ampli­ada els últims anys als libe­rals. La pre­si­denta de la Comissió Euro­pea, Ursula von der Leyen (PPE), que aspira a reno­var man­dat, ha obert la porta a pac­tar amb un dels dos grups d’extrema dreta pre­sents a la cam­bra –el dels Con­ser­va­dors i Refor­mis­tes Euro­peus (CRE), capi­ta­ne­jat pel par­tit Ger­mans d’Itàlia, de la pri­mera minis­tra Gior­gia Meloni– i tren­car així el cordó sani­tari que hi man­te­nia fins ara la “gran coa­lició” d’Estras­burg.

Per defen­sar-se de les crítiques de soci­al­demòcra­tes, d’Els Verds i de l’esquerra, Von der Leyen asse­gura que el PPE només pac­tarà amb els grups decla­ra­da­ment favo­ra­bles a l’OTAN, la UE, Ucraïna i l’estat de dret. Al marge de si aquesta nova majo­ria s’aca­barà mate­ri­a­lit­zant o no, el fet és que el poder de les for­ces de la dreta popu­lista i radi­cal euro­pees ja s’ha fet notar en aquesta legis­la­tura. Una influència reforçada al Par­la­ment Euro­peu després del 9-J posa­ria en perill el Pacte Verd, el full de ruta per a la tran­sició energètica que la Comissió de Von der Leyen ja va rebai­xar per apai­va­gar la revolta del camp; endu­ri­ria encara més el con­trol de la immi­gració i les con­di­ci­ons per a l’aco­llida de refu­gi­ats i deman­dants d’asil; posa­ria en qüestió el reco­nei­xe­ment de drets fona­men­tals a col·lec­tius com l’LGBTI i fre­na­ria l’ampli­ació de la UE, amb governs menys dis­po­sats a assu­mir-ne el cost econòmic. Per damunt de tot, un Par­la­ment Euro­peu domi­nat per for­ces ultra­dre­ta­nes amenaçaria el fràgil pro­jecte d’inte­gració euro­pea fre­nant noves ces­si­ons de sobi­ra­nia a Brus­sel·les i, fins i tot, impul­sant la rena­ci­o­na­lit­zació de com­petències.