Jugada de pòquer, aprenent de bruixot, temeritat, els editorialistes intentaven trobar ahir els millors qualificatius per definir l’anunci del president Emmanuel Macron de convocar eleccions legislatives anticipades a França la mateixa nit de les europees. Perquè ni ells mateixos ho havien previst i no entrava dins de cap aposta, ni del partit del president, Renaixement, ni del mateix Reagrupament Nacional (RN) de la ultradretana Marine Le Pen, tot i que ho demanessin a les vuit en punt, quan tot just es van conèixer els sondejos a peu d’urna. En aquesta decisió, Macron s’ho juga el tot pel tot d’aquí a les dues voltes del 30 de juny i el 7 de juliol, i tant pot sortir-ne guanyador com trobar-se amb l’obligació de nomenar un primer ministre lepenista, que seria Jordan Bardella, i ficar el país en un túnel i, de retruc, l’eix francoalemany, de qui depèn Europa.

La decisió feia temps que es coïa en un àmbit restringit a l’Elisi de menys de deu persones, consellers i exconsellers de màxima confiança del president i algun ministre com el d’Interior, Gérald Darmanin, segons revela el diari Le Monde. Hi apostava el cercle proper a l’expresident Nicolas Sarkozy per forçar d’alguna manera els diputats de la dreta tradicional d’Els Republicans a acabar associant-se amb els macronistes, que continuen en minoria a l’Assemblea dos anys després de les legislatives del 2022. És un exemple clar que el president, escollit per primera vegada el 2017 venint dels socialistes, ha acabat complint el seu viatge cap a la dreta. I és possible que en aquest ventall republicà per enfrontar-se a l’extrema dreta que busca ara Macron hi hagi diputats que ho facin. Però també li pot passar que altres diputats de la majoria no vulguin cremar-se i desisteixin de tornar-se a presentar, com ja està ocorrent.

El centrista François Bayrou defensava fer aquest avançament, però a la tardor, després dels Jocs Olímpics de París, i davant la possibilitat de rebre una moció de censura, aquesta vegada sí majoritària, intentant aprovar els pressupostos per al 2025. Altres mitjans francesos expliquen que, en la reunió a l’Elisi amb el nucli dur del govern just abans que el president fes l’al·locució inesperada diumenge al vespre, el mateix primer ministre, Gabriel Attal, nomenat tot just el gener passat i possible recanvi de Macron el 2027, es va oferir a aquest com a fusible dimitint per evitar fer uns comicis tan incerts. No només no va ser escoltat, sinó que el president li ha encarregat que sigui ell directament qui dirigeixi la campanya amb el risc d’enfonsar-se junts.

Hi ha un càlcul malèvol que pot sortir molt car i que es pregunten els mateixos francesos del carrer i és que si efectivament s’imposa la ultradreta afegint-hi vots que venen de la neta de Le Pen, Marion Maréchal, que també ha sortit eurodiputada pel més radical Reconquesta, un govern d’extrema dreta faci aigües i demostri que Marine no està capacitada per ser presidenta. Aquests càlculs els carrega el diable, com s’està demostrant a Itàlia amb la primera ministra, Giorgia Meloni, tot i que sigui rival de Le Pen per encapçalar la ultradreta a Europa.

Marine enviarà el seu jove candidat de 28 anys a les europees Bardella com a primer ministre, en cas de derrota macronista a les legislatives, i ella es mantindrà a distància per acabar de conquerir completament el poder a les presidencials. Sobretot si, d’altra banda, l’esquerra es continua barallant per saber qui ha d’encapçalar l’anomenat front popular que ha de substituir la coalició Nova Unió Popular Ecològica i Social (Nupes) en quarantena per un camí de no retorn amb el seu líder Jean-Luc Mélenchon. En aquestes europees, el candidat independent dels socialistes, el més moderat Rahaël Glucksmann, ha passat al davant, amb un 14%, de la candidata dels insubmisos de Mélenchon, Manon Aubry, amb un 10%. Entremig, Els Verds han caigut al 5% i els comunistes ni tenen eurodiputats, amb menys d’un 2,5%. Un panorama no gaire engrescador per a un front popular.

L’expresident de dretes Jacques Chirac se la va jugar el 1997, quan va decidir anticipar les eleccions legislatives pensant que la seva victòria dos anys abans li donaria una majoria necessària. Se li va girar en contra i va haver de cohabitar amb el socialista Lionel Jospin com a primer ministre. En aquesta ocasió, la cohabitació seria per primer cop en la V República amb la ultradreta. No tardarem gaire a saber-ho.