Tenim dos titulars, que no s’exclouen: pugen les forces de dreta radical, i els partits motors de la construcció europea –cristianodemòcrates, socialdemòcrates i liberals– més els Verds aguanten, sumen una mica més del 60% dels vots. La qüestió és saber quant més es pot ampliar aquest centre polític que ha anat incloent cada cop més partits abans que ens adonem que les visions sobre Europa – la del PPE i la dels Verds, per exemple– són molt diferents entre si.

Totes dues es complementen. El marge que tenen els partits tradicionals per oferir una alternativa als de dreta radical encara existeix, però cada vegada s’anirà fent més petit. Mentre hi hagi possibilitats, soc optimista, però és veritat que cada vegada hi ha menys marge. A més, després d’aquestes eleccions, als líders de partits que tinguin representació al Consell [els estats] i que tinguin a casa un partit rival que els colli a l’hora de cedir competències a la UE o d’avançar en la construcció europea, els serà més difícil donar llum verd al Consell.

És bastant probable que, durant aquesta legislatura, la construcció europea s’encalli i s’alenteixi. I que les forces tradicionals anomenades proeuropees tinguin menys possibilitats de presentar una alternativa per a Europa.

El Pacte Verd i el seu rebuig per part de la dreta radical ha estat un dels temes transversals de la campanya. La mateixa Von der Leyen, que el tenia com una bandera del seu mandat, se n’havia desmarcat.

Si Von der Leyen volgués, el podria mantenir vigent. Però és el que comentàvem abans: veurem quins partits i quins líders que s’asseuen al Consell Europeu tenen o no incentius per continuar en aquesta direcció. Segurament, en aquesta legislatura veurem una aturada i es rebaixarà una mica l’ambició climàtica. De fet, el Partit Popular Europeu ja se’n va començar a desmarcar rebutjant la llei de restauració de la naturalesa en la legislatura passada. Però també és veritat que tot això s’ha de negociar en clau de Consell i que els socialistes hi poden posar les seves condicions.

Ja hi ha països que han dit que no compliran el pacte de migració i asil aprovat aquesta legislatura o que en demanaran directament opt-outs [clàusula d’exempció]. Si veiem alguna cosa en la nova legislatura referent a la política de migració i asil, és que encara es voldrà fer més restrictiva. Fins i tot partits socialdemòcrates han comprat el discurs de la dreta radical i, a vegades, les seves mesures.

No ho crec, perquè en principi Giorgia Meloni, que és qui ara portarà la veu cantant dins del seu grup, és pro Ucraïna i pro OTAN, i Identitat i Democràcia no compta per a aquests temes. Però és veritat que això pot canviar si Trump és l’elegit als EUA.

La data que s’ha fixat per a l’ampliació, el 2030, és simbòlica; per tant, d’aquí a llavors, ja ho veurem. Però sí que els partits de dreta radical són, en principi, contraris a l’ampliació, bàsicament per un tema de diners i d’immigrants: és costosa i creuen que pot derivar en moviments migratoris d’aquests països que entren cap al nord i el centre d’Europa. No crec que es facin passos enrere en aquest terreny, però segur que no se’n fan cap endavant.

En principi no, perquè el Tribunal de Justícia de la UE els hauria de garantir. Tot i que el que hem vist fins ara és que, mentre els partits de dreta radical es comportin a Brussel·les, hi mantinguin un cert consens, a escala nacional poden fer i desfer més o menys el que vulguin.

Fa molt temps que n’haurien d’haver fet. Però, en un escenari de polarització tan gran com l’actual, l’autocrítica no es veu com una cosa positiva, sinó com un acte de debilitat amb què atacar el rival.

Relativament. Si mirem la legislatura passada, els passos endavant han estat gegants, d’una escala que potser no vèiem des de l’euro: les vacunes, els fons Next Generation, la resposta a la guerra a Ucraïna... S’hauria pogut fer més, segur, però venint d’on veníem s’ha fet bastant. El problema és que es necessita més i per aconseguir-ho cal un consens entre els països que ara mateix no existeix.

Es vol que els Next Generation siguin una cosa d’un sol cop, perquè és una resposta a una crisi molt excepcional, com la pandèmia. Però el cert és que necessitaríem que aquest instrument fos permanent i s’allargués, perquè necessites moltíssimes inversions per fer front als grans reptes que viu la UE com a entitat política. El problema és que hi ha països i partits que no entenen que no va ser qüestió d’una crisi excepcional, sinó que vivim en una permacrisi que necessita una resposta permanent.