Quan vaig fer el primer estudi, no podies accedir a les fonts militars. El fet és que em vaig centrar en les fonts d’aquell moment, estem parlant de finals dels anys setanta, que bàsicament eren la premsa i el que es trobava als arxius locals, que donaven informació sobre les víctimes i les destrosses. En aquest sentit, l’anàlisi ha variat poquíssim. Les víctimes són les que van ser i les destrosses, també. El que sí que ha representat un salt qualitatiu immens és l’obertura dels arxius italians, sobretot els de l’aire, que han permès conèixer exactament les ordres de vol, els avions que participaven, el nom dels pilots, els objectius, i molta altra documentació. Això ha permès demostrar, per exemple, que al darrere dels bombardejos del 16, 17 i 18 de març del 1938 hi havia Benito Mussolini, el dictador italià. És un fet del qual no tenia ni idea.

En el llibre plantejo tota una sèrie d’hipòtesis, com ara els vincles amb els canvis que es produeixen a l’Europa central i, més concretament, amb l’annexió d’Àustria a Alemanya el 12 de març del 1938. Aquest fet, que sembla molt llunyà de casa nostra, va tenir una repercussió directa en els bombardejos. Mussolini va haver d’acceptar per força aquella annexió, perquè Hitler no la hi va consultar. I va voler demostrar al món, amb el bombardeig de Barcelona, que els italians tenien la capacitat de terroritzar i no solament de tocar la mandolina.

Aquesta actuació italiana sobta per la seva brutalitat i les seves dimensions. El mateix govern franquista va intentar treure’s responsabilitat de sobre. A través de les notes de l’ambaixador alemany, sabem que va provocar una certa sorpresa a Franco.

Fins aleshores, els bombardejos consistien a concentrar tots els avions i llançar totes les bombes possibles en un lloc i un moment concret. En canvi, en aquest cas es tractava d’atacs continus. El 16 de març, unes hores abans del bombardeig, el cap de l’Aviació Legionària italiana a les Balears, el general Vincenzo Velardi, va rebre un telegrama en què se li ordenava que iniciés “una acció violenta sobre Barcelona amb martelleig espaiat en el temps”. Va arribar un moment en què les defenses i la ciutat de Barcelona, que passava del milió d’habitants, ja no sabien si atacaven o no. Això, a part de causar molts danys i víctimes, també desmoralitzava i sembrava el terror. És per això que afirmo que es tracta d’un salt qualitatiu en l’ús de l’aviació. Els teòrics ja preveien que, per ser eficaços, calia fer bombardejos continus: com més avions i més bombes, millor, però no una única missió, tret que en aquesta missió, com passaria tres o quatre anys després, en comptes de participar-hi cinc o deu avions, n’hi participessin molts més i cadascun portés una càrrega de bombes que per si mateixa pogués destruir tota una ciutat com Barcelona. Però quan encara no ens situàvem en aquestes dimensions, es tractava de bombardejar cada dos, tres, quatre hores, de manera ininterrompuda, per tenir aquest efecte.

Aquests bombardejos es van produir la primavera del 38. I, en aquell moment, els ciutadans veien com els franquistes avançaven sense aturador i també que cada vegada hi havia més precarietat i més gana. Si, a això, hi afegeixes la impunitat amb què es produïen els bombardejos, és evident que va tenir un efecte desmoralitzador. A més a més, en dies com aquests, per testimonis que s’han trobat, sabem que es va generar un pànic enorme i que molta gent va intentar marxar de Barcelona. Hi havia una part de la gent que en els moments de més bombardejos dormia al carrer. La meva mare m’explicava que hi havia gent que tenia tanta por que no volia sortir dels refugis i s’hi quedava permanentment. Aquest fet et mostra que una part de la població se sentia profundament terroritzada.

Quan analitzes el conjunt dels bombardejos, t’adones que al darrere hi ha un nivell de crueltat extrem que fa que acabin bombardejant Figueres quan està literalment ocupada per refugiats i que fins i tot ataquin la corrua de persones que fugen cap a la frontera. Es calcula que mig milió de persones van passar per aquestes carreteres en direcció a França. Girona, per exemple, és bombardejada a finals de gener, quan s’ha convertit en una ciutat de pas. No hi havia cap possibilitat de resposta per part dels republicans. Penso que no es va voler afluixar per generar una sensació de terror fins al darrer moment.