En principi sorprèn que sota una dictadura explícitament anticatalana sorgeixi una revista cultural en català i en defensa d’uns ideals polítics clarament nacionalistes. Això va ser possible en el context de la dictadura de Primo de Rivera per diverses raons: perquè no es va plantejar ella mateixa com plenament despietada o brutal, per la feblesa del seu origen respecte a Catalunya, pel menyspreu que el dictador sentia per qualsevol manifestació intel·lectual perquè la considerava elitista i poc perillosa, per la relativa tolerància que aplicava als llibres (i la Revista de Catalunya ho semblava pel format, periodicitat, etc.) i, finalment, perquè va sorgir com una iniciativa privada envers la qual la dictadura inicialment es va mantenir distant. També cal dir que va aparèixer en un moment adequat: suprimida la Mancomunitat, calia continuar amb un impuls privat respecte a la seva línia de culturalització i sensibilització catalanista que havia endegat. Rovira i Virgili va saber copsar molt bé aquest buit proposant una revista oberta a diverses temàtiques, amb bons col·laboradors i el crèdit de què gaudia ell mateix com a director. En definitiva, dins del panorama cultural català es va veure com una eina eficaç de resistència a la dictadura, per això va tenir una molt bona acollida.

Això és una altra anormalitat. S’hi ha arribat pel prestigi que va aconseguir i perquè servia uns ideals que connectaven amb la societat. De tota manera, cal remarcar que no han estat cent anys ininterromputs, sinó viscuts amb alts i baixos inherents a la mateixa història de Catalunya. Una mostra d’aquest prestigi assolit és que fins i tot en les circumstàncies més adverses es va procurar la seva recuperació, com van ser els anys de la guerra o, sota el franquisme, intentant la seva reaparició a l’exili. És així que hi haurà números publicats a París (1940 i 1947), Mèxic (1943 i 1967) i São Paulo (1956), fins a la seva recuperació el 1986 a Barcelona novament. De fet és una revista que s’ha vist sempre com un element de resistència, d’oposició a les dictadures, de defensa d’una catalanitat cultural i política indeclinables i d’un nivell intel·lectual molt indiscutible.

Un dels motius importants ha estat l’econòmic, inherent a tota publicació cultural, però també el polític. L’accidentada història del segle XX català repercuteix directament en la publicació de la revista. Deixa de publicar-se el 1931 per qüestions financeres i perquè l’interès general es desplaça de la cultura a la política; el 1934, pels esdeveniments del 6 d’octubre d’aquell any i, a partir del 1936, per la victòria d’una dictadura radicalment i profundament anticatalana. Tot i això, com comentava abans, des de l’exili es persevera en la voluntat de mantenir la publicació de la Revista de Catalunya, una mostra del prestigi que tenia.

Cronològicament, sí; és el més llarg. De fet, des que es va haver de publicar a l’exili, la irregularitat va ser constant i explicable. Calia una institució sòlida i estable per garantir-ne la publicació i això no va existir de manera permanent i segura. Ho va intentar la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Ramon Llull i fins i tot el mecenatge particular de Dalmau Costa, però les dificultats de tot tipus eren immenses i res va ser suficient per garantir-ne la continuïtat. La normalització no serà possible fins que Max Cahner la recupera el 1986 com una més de les estructures d’estat que ell va impulsar, entre les quals cal destacar l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca, el Teatre Nacional de Catalunya i l’Auditori.

Jo diria que el principal fil conductor ha estat la fidelitat als seus principis, que, tal com els va definir Antoni Rovira i Virgili, consistien a fer “una revista catalana d’idees, de divulgació d’alta cultura”. És a dir, una catalanitat insubornable i un rigor intel·lectual inqüestionable, amb voluntat de difondre i democratitzar la cultura. Penso que aquest ha estat el principal fil conductor dels cent anys d’història de la revista.