Sí, és una pel·lícula essencialment sobre la memòria, tot gira al voltant d’aquest concepte, per diferents motius. Quan vaig descobrir aquest tema, em vaig preguntar de seguida com és possible que jo no n’hagués sentit parlar mai. I d’altra banda també, des d’un punt de vista més subjectiu, més enllà de la part històrica i del context que té la pel·lícula, l’objectiu que sempre vam tenir era donar veu a les dones que d’alguna manera van viure allò en primera persona. I em va agradar molt l’altre dia quan una de les dones que és presidenta d’una associació de bebès robats em va dir: “El que esteu fent amb aquesta pel·lícula és reparació, que d’alguna manera és recuperar la memòria i fer visible una cosa que ha estat oblidada, soterrada i esborrada de manera col·lectiva i individual.”

Sí, és així. Suposo que també a vegades hi ha una mica la idea com si això fos un fet molt greu, la pel·lícula ho evidencia, mostra que la Transició va ser més fosca o més llarga del que hauríem volgut. Però suposo que també és normal en països que de sobte recuperen la democràcia; pot passar, no deu ser tan fàcil. No és pitjar un botó i que després les coses canviïn d’un dia a l’altre des del moment en què comença a haver-hi llibertat. La pel·lícula explica el que explica, però tampoc hi ha una intenció de carregar explícitament contra ningú, contra el sistema. Al final el que fem és explicar que tot és conseqüència d’alguna cosa, sense anar contra res en concret.

Estàs entrant una mica al moll de l’os. El que jo et puc dir és una cosa que em va dir una vegada un dels advocats que ha estat portant més casos d’aquest tema arreu d’Espanya. D’alguna manera, el problema que hi havia hagut era que l’Estat havia actuat com a subjecte passiu de tota aquesta història. No és que hi hagués una instigació per part de l’Estat o dels estaments franquistes de l’època, sinó que, d’alguna manera, l’Església es va trobar amb un cert poder de poder actuar lliurement, diríem, i l’Estat, d’alguna manera, el que va fer va ser fer una miqueta els ulls grossos i no ficar-se allà on no el demanaven. Llavors, em va semblar una bona manera de veure-ho, dins de tota la complexitat i que cada cas és diferent. No hi havia una metodologia, un organigrama, una manera d’actuar. Eren casos aïllats que es van anar donant perquè se li donava un poder determinat a una sèrie de gent, i de mica en mica es va creant un caldo de cultiu, una tela. Però no hi havia un pla, una estratègia, es va anar donant.

El que va passar va ser que realment va arribar la democràcia i va haver-hi un moment, quan es va començar a saber tot això d’una manera més evident, que els poders de l’Estat van començar a veure que allò era imperdonable i que s’hi havia d’intervenir.

És fonamental. Per això existeix el paper de la María Vázquez, que fa de mare de la protagonista. Encara que sigui un paper que obre i tanca la pel·lícula, és fonamental per entendre per què aquestes noies acaben on acaben, i és perquè no tenen un suport familiar. Parlem de noies que no tenen res a la vida, ni la família. Imagina’t ser adolescent, tenir 15 o 16 anys als vuitanta, i que el teu pare et foti una pallissa, la mare t’abandoni, no tinguis amics. Jo, quan parlava amb aquestes dones, em deien que no tenien ningú, que no van tenir més remei que anar a Peñagrande. És un nom real, va existir. Era a Madrid, al barri del Pilar, i avui dia la meitat és un institut de secundària que es diu Isaac Newton i l’altra meitat està en ruïnes. Era com una ciutat, un microcosmos. No tenien res a la vida, ningú, i van haver de prendre la decisió d’acabar allà perquè no tenien res més.

Primer hi havia una voluntat d’intentar agafar el màxim de relats possibles per poder-te fer una visió a gran escala de tot allò. No podies agafar només una història. I després em vaig adonar que a mesura que anava entrevistant més dones podíem anar afegint elements que després ens ajudarien a formar un guió que ens semblava interessant. Com més parlava amb més dones, més elements interessants o més anècdotes o més escenes podien formar part d’aquesta pel·lícula. Llavors al final va ser una mica una roda que es va anar fent gran i va haver-hi un moment que vam haver de parar i dir que a partir d’aquí comencem a treballar la pel·lícula, fer una ficció, crear uns personatges, una història que tingui un sentit. Sempre hi ha una mica la contradicció de fins a quin punt estic fent servir un material autèntic, real i emotiu, i fins a quin punt comences a inventar, a pervertir la informació en favor de construir una pel·lícula. És un equilibri delicat. Però jo crec que ho hem fet d’una manera bastant natural.

Aquesta sensació es dona perquè no vam voler instrumentalitzar els personatges secundaris. Vam voler que la Lucía estigués rodejada d’una sèrie de noies, però no vam crear aquells personatges per fer avançar la trama de la Lucía, sinó que cadascuna tenia el seu propi drama, els seus propis problemes, el seu propi desenllaç. Al mateix temps, formaven les diferents realitats a què es podia enfrontar una noia adolescent embarassada en aquella època. Creiem que les sis històries de les sis noies també responen a situacions diferents, no només vehiculada a través de la protagonista. Podies veure qui decideix avortar, la que s’acaba suïcidant... Diferents varietats del que jo m’havia anat trobant en el procés de documentació.

Espanya i Irlanda són exemples de països on s’ha donat un determinat poder a l’Església.

Avui en dia, és molt evident, però realment les monges sentien que aquelles noies eren unes perdudes i que quan sortissin d’allà acabarien de prostitutes o sota un pont, i sentien que feien el bé entregant aquells nens a famílies. Realment ho sentien, però, és clar, vist amb els ulls d’ara... Això és una mica el que planteja la pel·lícula, no?