Vaig iniciar Col·lectiu Cultura el 2020 per crear una xarxa en línia que fes visibles els professionals de la cultura, per connectar-nos, ajudar-nos i fer equips des del territori. Les Terres de l’Ebre, com moltes àrees no urbanes, són territoris dispersos. Molts cops no ens trobem i anem a buscar gestors de fora. Portem regidors i tècnics de Barcelona perquè no coneixem ningú d’aquí. La gent de la cultura viu tant en la ratlla de la supervivència, o treballant només en la seva parcel·la, que no veu que connectar-se pot sumar.

Sí, la iniciativa dona resposta a una demanda dels directors de festivals. A finals del 2021 vam fer una reunió amb els vint directors de festivals de les quatre comarques de l’Ebre, i tots van coincidir que necessitaven fer-se visibles al territori i a fora, trobar finançament públic i privat, i arribar als públics joves i que vegin que treballar en cultura és una oportunitat per evitar la despoblació. Els vam proposar crear una marca i ens vam llançar a la piscina. Va ser fantàstic veure com reaccionaven, com sentien formar part d’una marca. Calia que s’adonessin del valor que tenen i del que aporten al territori. Hem vist que les coses importants no només passen a les grans ciutats. No en som conscients. La marca ha generat autoestima.

No, no ens sentim dignificats. I aquesta és la feina que estem fent. Tenim un catàleg amb els professionals, perquè fins ara no hem tingut un espai de visibilització. Per exemple, a l’Eufònic, fa vuit anys, contractàvem tècnics de Barcelona. I el teixit empresarial, quan ha de contractar un dissenyador, se’n va a Barcelona. Una agència de comunicació, quan busca tècnics o empreses de producció, se’n va a Barcelona o a Castelló... En canvi, hi ha gent jove que voldria instal·lar-se al territori i no veu com fer-ho.

Sí, i allò que dèiem de l’autoestima va molt per aquí. Hi ha la idea que a Barcelona en saben més perquè són allà! Jo he viscut a Alemanya i veig que els professionals d’aquí, en festivals com el Deltebre Dansa o l’Eufònic, no tenen res a envejar-los. Sembla que si no ets a Barcelona no siguis important.

Hi ha molts factors que cal tenir en compte i depèn de l’actitud. Per exemple, tenim una relació amb el grau de màrqueting i comunicació. I l’EbreLumen [festival de videomapatge] contracta artistes internacionals, però el que vol és generar una pedrera de professionals al territori. Per això ens apropem als instituts de batxillerat artístic. Tenim l’obligació d’explicar-los que són oportunitats per al sector. I estem contents que l’Escola Superior de Música de Catalunya l’any que ve tingui a Tortosa l’única seu fora de Barcelona. S’estan movent coses. Ara és com un puzle: hi ha moltes peces i falta cohesionar-les.

El talent, òbviament, hi és. Tenim molts artistes al territori. A Ulldecona, per exemple, tenim Arenas Posibles, un grup d’escultors amb sorra que treballen en l’àmbit internacional; a Amposta, la joiera i artista Sara Domènech, o Lo Fil de la Vida, que és una proposta de la modista i dissenyadora Anna Vizcarro, amb una obra espectacular. S’estan generant propostes innovadores, com el CoEbreLab 5G Rural, a la Ribera d’Ebre [un laboratori d’innovació social i digital]. La marca Festivals Terres de l’Ebre ens ha donat l’excusa per trobar-nos.

Els uneix el fet que estan molt arrelats al paisatge i al territori. Podria dir que un 90% dels festivals programen a partir del context. El primer de fer-ho va ser l’Eufònic: quan van començar a programar a Miravet, era tan important el contenidor com el contingut. Són festivals que estan realment molt arrelats al paisatge, al patrimoni.

Potenciar el turisme cultural és un dels nostres objectius de cara al 2025. Hem creat un mapa de la Ruta de Festivals de les Terres de l’Ebre, que van de maig a octubre, perquè volem que siguin un vehicle per fer visibles altres valors del territori. Per exemple, posar l’EbreLumen a la ruta implica que des del sector alimentari o des de Turisme de la Ribera d’Ebre es parli també de les cireres o que a la comarca també es pot anar a menjar la clotxa. Hem de treballar amb el sector agroalimentari i amb el turístic. Ara es venen moltes experiències al territori sobre cicloturisme, però no del sector cultural. Un dels nostres somnis és tenir, d’aquí a tres o quatre anys, l’Ebre Districte Cultural. Sabem que el segell de “districte cultural” és molt urbanita, però, al final, també és molt internacional. Ho estem treballant amb la Generalitat. Si hi sumem l’oferta agroalimentària i una experiència de natura, tot tindrà més valor. Sempre diem que som més que menjar arròs i tenir un delta. Perquè molta gent coneix el delta, que és maco, és barat, no està massificat..., però no volem que vinguin per aprofitar-se d’això. Hem de ser conscients que la manera com actuem ara pot tenir conseqüències en el futur.

No hi ha cap problema perquè marxin, perquè tenen l’arrel aquí. Els diem: “Marxa a Londres, no passa res; ves-te’n a París, a Madrid o on vulguis. Però pots treballar i fer les xarxes de festivals des d’allà, perquè amb la tecnologia podem treballar plegats i no fa falta que estiguis aquí físicament.” Només cal que no perdin l’essència d’aquí.

Sí, des de la pandèmia ha tornat molta gent a les Terres de l’Ebre. Molta. Aquí mateix en tenim un exemple: l’Ona Sorni, que ara treballa al Col·lectiu Cultura, tot i que no tenia intenció de tornar a Ulldecona, quan va acabar la carrera va decidir tornar. No és necessari que els artistes físicament es quedin al territori, però poden tenir sempre la llar aquí. Ja ens està passant que des del mateix territori ens relacionem virtualment, perquè si vols anar de Bot a Ulldecona tens una hora i mitja en cotxe. Per tant, les limitacions ja existeixen localment. I d’aquí surt una de les potes de futur molt important per a naltros: intentem avalar la necessitat de disposar d’autobusos per gaudir de la cultura. Ja s’ha fet una prova pilot a la Terra Alta, amb un minibús que pots demanar quan has d’anar, per exemple, a l’hospital de Móra d’Ebre. Mirant aquest model, hem fet la proposta de connectar amb bus quatre festivals, un de cada comarca, que tenen nocturnitat.

Exacte, no és el mateix Gandesa que Deltebre. Tenim personalitats molt diferents. La Ribera d’Ebre té poc a veure amb el Montsià. Parlem d’un territori comú, que és Terres de l’Ebre, però s’ha de tenir en compte la idiosincràsia de cada comarca.

L’any passat, els quinze festivals associats van generar un impacte de dos milions d’euros, i aquí s’hi ha de sumar l’impacte indirecte. Aquestes dades serveixen perquè cada festival es valori i es cregui el valor aporta. Que es creguin que cultura també és economia, perquè sembla que aquest binomi sigui impossible; però cultura és economia i economia també ha de tenir part de la cultura. I vull explicar un detall: jo, des del Col·lectiu Cultura, no he aconseguit apropar-me a l’Associació d’Empresaris de Comarques de l’Ebre.

Perquè ens veuen com un sector que no té impacte. El nostre objectiu és apropar-nos a grans empreses que venen al territori –perquè el sòl és econòmic, perquè la mà d’obra és barata...– i en què els directius i gestors venen de fora. Quan tinguem prou base i suport de l’Idece [Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre], de consells comarcals..., ens aproparem a aquest teixit per dir-los que tenen l’obligació de donar un retorn directe al territori i ho poden fer a través dels festivals. Ajudaran un sector i ajudaran la població.

Les institucions públiques també. Falta molta cultura, encara. I en això hi té a veure el que dèiem del centralisme: que si no ets a Barcelona és que no ets important. A tots ens ha passat pensar això. He de reconèixer que, després de trenta anys a fora, quan vaig arribar aquí hi havia un municipi que feia –que fa– un festival de foodtrucks. I recordo que vaig dir: “Uf, que endarrerits, ja estem cansats dels foodtrucks!” Però ara que ja porto uns anys aquí m’adono de moltes coses. Una és que l’Ebre mai no ha sigut un territori on se’ns hagi ajudat en la nostra quotidianitat, a cap nivell. A la Sénia, per exemple, que tenia un sector del moble pioner, quan van arribar grans corporacions no van rebre suport per mantenir aquella base. En canvi, s’han fet grans inversions en altres coses que no han servit per a res, i aquí les tenim. Ens hem de preguntar en quin context social estem.