El mapa que s’extreu de les recents eleccions europees a l’Estat francès aplicat als comicis legislatius, que té un sistema completament diferent a dues voltes, serveix, en tot cas, per descriure la situació política actual del país i el possible desenllaç de cara a les cites del 30 de juny i 7 de juliol. Es dibuixa un mapa per circumscripcions –la manera com s’escolleixen els diputats de forma uninominal– on el domini és clarament majoritari per a l’extrema de dreta de Marine Le Pen i un contrapès del Nou Front Popular d’esquerres, per sota però resistent a les àrees urbanes, on també hi ha més circumscripcions. Al seu costat, el tercer bloc de la majoria presidencial d’Emmanuel Macron es troba soterrat quedant sempre per darrere, com ara la dreta tradicional, en plena desbandada.

Segons aquesta extrapolació, sobre els 577 diputats per escollir a l’Assemblea, 313 correspondrien al Rassemblement National (RN) de Le Pen, en funció dels resultats de les europees. La majoria absoluta se situa en 289 i, en una transposició literal, el lepenisme assoliria el govern, tal com pretén la seva líder, imposant com a primer ministre a Macron el seu número dos, Jordan Bardella. Això, en tot cas, dependrà precisament de les aliances que es puguin fer de cara a la segona volta amb els candidats que s’hagin qualificat obtenint un mínim del 12,5% dels electors inscrits per circumscripció. No només dels votants. Les primeres enquestes rebaixen a entre 200 i 240 el nombre de diputats possibles per al RN a causa de les triangulacions que es produiran per a aquesta segona volta, i que es calculen nombroses, entre 150 i 200.

Seguint amb el referent de les europees, el Nou Front Popular de socialistes, ecologistes, comunistes i insubmisos guanyaria en 256 circumscripcions. I la majoria macronista, que governa en minoria a l’Assemblea amb 249 diputats, només quedaria per davant en set circumscripcions: sis d’ultramar i una en un districte acabalat de París. Igualment, Els Republicans de dreta, canal clàssic que no han seguit el seu president en rebel·lia, Éric Ciotti, que ha pactat amb Le Pen, només vencerien en una circumscripció acomodada de la capital.

La dinàmica de la campanya i les negociacions entre les dues voltes farà que tot això vagi canviant, tenint en compte, a més, els equilibris locals i la personalitat dels candidats. Però aquest mapa que va sortir de les europees també explica la distribució dels electors al país ara mateix. El RN va enfortir els seus bastions, d’allà on és diputada, per exemple, Le Pen, al nord del Pas de Calais, on sobrepassa en la majoria dels casos el 45% de vots, i també al sud-est de la Costa Blava, que és el seu feu històric. Però el lepenisme es va estendre de manera bastant homogènia per tot el territori, incloses la Bretanya o la Borgonya, on habitualment guanya l’esquerra o el centredreta. És una constatació del seu avenç en zones rurals, perquè, si més no, el RN es va imposar en el 93% dels municipis.

Com a contrast, els socialistes ho van fer en un 2,7% i els macronistes només en un 2%. Dins l’esquerra, cal destacar que els insubmisos de Jean-Luc Mélenchon ho van fer en un 0,9%, però especialment als suburbis de París i Lió, on vorejaven fàcilment el 50% dels vots. És el vessant oposat d’unes classes populars, en aquest cas d’origen immigrant, que veuen en els insubmisos un escut al RN. Això sí, de vegades, amb índexs de participació de menys del 40%. La participació global va ser del 51,5%.

Un dels elements clau per a la pujada del vot ultradretà és, en aquest sentit, una major participació dels seus potencials electors. Segons un estudi del gabinet IPSOS, els més grans de 68 anys van participar en un 68% i un 40% d’ells van votar el RN. En canvi, els menors de 35 anys únicament ho van fer en un 37%, amb un 19% cap al RN. Un dels ensenyaments, alhora, de les europees és que, per primer cop, els jubilats que votaven la ultradreta van superar els qui ho feien pels macronistes. Aquests només continuen conservant una majoria entre els quadres superiors.

Entre els obrers, el vot lepenista es va col·locar en un 53%, amb un avenç de més del 10% respecte a les europees de fa cinc anys. En la categoria de treballadors intermedis, va ser del 39%. Dins de l’esquerra, en l’actual lluita per l’hegemonia en aquest espai tot i la nova coalició, un 39% va votar els socialistes, un 28%, els insubmisos, un 14%, els ecologistes i un 7%, els comunistes. De totes maneres, quan es tracta del sector de la població que es considera més desafavorit, que expressa més ràbia i està més en contra de Macron, són directament ultradretans i insubmisos els qui capten els electors. En les eleccions europees del passat 9 de juny, anava fins a un 50% per als ultradretans i un 17% per als insubmisos.

Tot i això, no es pot reduir només a un sentiment de ràbia el comportament específic dels electors lepenistes. El sociòleg Félicien Faury, que ha esgotat a les llibreries el seu assaig durant una dècada al sud-est francès Electors ordinaris. Investigació sobre la normalització de l’extrema dreta, ho posa de manifest en les conclusions: “La protesta sens dubte a través del vot Le Pen no és cega, no és una traducció electoral per casualitat. Correspon, al contrari, a desitjos sociopolítics específics, antagonismes concrets, hostilitats dirigides i, sobretot, dirigides racialment.”