Llibres
Toni Sala
Escriptor
“Els joves que pugen tindran una literatura de cambrers”
Toni Sala recopila una dotzena d’assajos sobre clàssics catalans a ‘Tradició i creació’, un baluard enfront del regne dels ignorants
“Amb la gosadia no n’hi ha prou. Perquè hi hagi intel·ligència hi ha d’haver valentia, però la valentia no pressuposa intel·ligència”
Quan diem ‘pare’ no estem dient el mateix que ‘padre’. Cada paraula arrossega la història de l’idioma
El més greu de l’educació és que no se l’ha carregat Vox: hem estat els mateixos catalans Al XIX hi havia una empenta nacional molt potent, si va afavorir que sortissin Guimerà i Gaudí
Després de Notes sobre literatura (2012), on aplegava la seva experiència com a lector atent dels clàssics catalans, Toni Sala publica Tradició i creació (L’Altra), que n’eixampla la perspectiva amb nous capítols escrits els últims deu anys, sobre Guimerà, Pla, Espriu, Calders o Rodoreda, i hi afegeix una advertència sobre el perill de la banalització i una tristesa latent per la pèrdua de referents.
Parla més de tradició que de creació. Potser és que no es pot deslligar una cosa de l’altra?
És clar, perquè si la tradició no és creativa vol dir que està morta. També és veritat que segons quina creació pot matar la tradició. És a dir, el cadàver tant pot ser per excés com per defecte. El que queda clar és que sense tradició no hi ha creació, no hi ha vida. El problema principal és quan la creació depreda la tradició, quan no hi ha una responsabilitat sobre l’ús que en fa. Quan te la vens. Això és l’abecé de cada dia en la nostra cultura. En tant que catalans, on som? En un procés de depredació i d’irresponsabilitat respecte no només de la tradició sinó de tot. Perquè estem parlant de tradició literària, però també ho podríem aplicar a la política, la pedagogia, l’economia.
La literària està, per tant, al mateix nivell?
La literatura és una tradició molt important per als catalans. I tot el que és específicament català ens ho estem polint amb una alegria que no deixarà res per als nostres fills.
Aquesta visió enllaça amb l’últim capítol, on critica Xavier Bru de Sala per la seva negació de la importància de Carner
Ja era seva la citació que encapçalava la Petita crònica d’un professor a secundària, on deia que els mestres són gent sense caràcter, o una bajanada així, de conversa de barra de bar. Em sap greu per ell, però també ha viscut molt bé.
Forma part d’aquella intel·ligència que va arribar al poder amb Jordi Pujol, seguint el camí obert per Baltasar Porcel.
En realitat aquesta gent el que fan és vendre’s la tradició a canvi d’uns beneficis polítics. Ha estat el cas de Bru de Sala, dels Imparables i també d’en Porcel, tot i que aquest era un bon escriptor, però potser hauria estat més bo si no s’hagués deixat temptar per la banalitat política. És una herència del rei filòsof de Plató, amb la diferència que ara tenim el govern dels burros. Te’n recordes, quan en Mas parlava del govern dels millors? Doncs ara prova de buscar-los. Vull dir que a vegades ens passem d’optimistes.
Carner és de fet una figura tutelar del seu llibre, junt amb Ruyra: un poeta i un narrador.
El primer que he de dir és que Carner és un gran prosista. Té uns contes sensacionals. Agafes La creació d’Eva, Les bonhomies o qualsevol dels articles i són una meravella. El que passa és que ha quedat com a poeta, però no sé si la seva obra poètica és més important que la de prosa. És un gran prosista, un gran traductor, un gran assagista: un escriptor molt complet. I tampoc no és estrany que jo l’agafi com a màxim representant de la tradició perquè tampoc em considero ni un prosista ni un poeta. Sempre dic que els gèneres se’m barregen. Mira’t Josep Pla, que representa que és periodista i té pàgines de la millor poesia que s’hagi escrit mai, com Ruyra.
Presenta el noucentisme com un pilar de la tradició, però contraposat, no a l’avantguarda, sinó a la Colla de Sabadell.
No ho contraposo, sinó que segueixen la mateixa línia. Ara, t’entenc si penses en el noucentisme com una cosa burgesa. Mira, la modernitat dels escandinaus del tombant de segle (Ibsen, Strindberg, Söderberg) la trobem exactament aquí amb Guimerà, Ruyra o Víctor Català. O sigui, estan tocant els mateixos temes, estan a la punta de la modernitat. Ho dic al llibre: el que està fent Freud a Viena ho recullen a Catalunya tots aquests escriptors, igual que els nòrdics, que és bàsicament reflexionar sobre les pulsions que la família reprimeix.
El gir que em crida l’atenció és que a l’altra banda no hi posa la ruptura, sinó el riure: Pere Quart, Trabal, Calders...
Sí, però tota aquesta gent és avantguarda. És cert que no és la radicalitat de Miró quan diu que matarà la pintura. Però mira on ens ha portat l’avantguarda. Alguns artistes em diuen: “Els escriptors, rai, que teniu un lloc on agafar-vos!” La gosadia està molt bé, però ben dirigida. Perquè hi hagi intel·ligència, hi ha d’haver valentia, però la valentia sola no pressuposa intel·ligència. Aquesta és la cosa. Mira com ens hem carregat el sistema educatiu perquè algú va tenir els pebrots de dir que tot el que s’havia fet fins ara era una merda i que calia inventar una nova manera de fer classes. Hem acabat en mans d’ignorants com Jaume Funes, que escriu un article titulat “No saben leer ni falta que hace”. Quan ens lamentem per la destrucció dels Budes de l’Afganistan, hem de pensar que no és res comparat amb el que hem fet nosaltres amb l’educació.
Que retirin les lectures obligatòries no deu pas ajudar-hi, no? Perquè explica que va arribar a Calders gràcies a una d’aquestes prescripcions escolars.
És la cirereta del pastís. George Steiner deia més o menys que un mal professor és un criminal. No hi ha irresponsabilitat més gran que aquesta, i en el cas dels catalans, encara més. És comparable a agafar la Sagrada Família i derruir-la. I s’han atrevit a fer-ho amb una cosa que per a mi és més important, perquè ho sosté tot. Haver-se carregat la literatura de l’ensenyament és una catàstrofe. Això ho fa Vox, i sortim al carrer a manifestar-nos, i ens ho hem fet nosaltres mateixos! Saturn es menja els seus fills perquè no el suplantin, però al mateix temps s’està devorant a si mateix. Estem devastant el país. Ja no hi ha res, només el turisme, que és depredació pura. L’únic projecte de país sembla que és el Hard Rock. Crec que ara el malestar nacional, com que està escapçat perquè ens han fotut hòsties per totes bandes, es manifestarà en forma d’antipolítica. El que ara vindrà, i ja ha començat, serà un discurs d’autodefensa com el moviment antiturisme. Però és el mateix descontentament.
Una idea que surt més d’una vegada al llibre és que la literatura catalana del tombant de segle està al mateix nivell que l’obra de Gaudí. Pensem massa en compartiments estancs?
Potser seria hora de començar a dir una cosa que és molt òbvia: si surten totes aquestes obres, si surt un Gaudí o un Guimerà, és perquè hi ha una empenta nacional molt potent, hi ha una autoconfiança molt ferma. L’embranzida de la cultura catalana del tombant del XIX va lligada a una empenta nacional. I crec que també s’anirà veient que, després del 2017, el que ha vingut és un enfonsament. La supressió de les lectures dels clàssics, que és un drama, no sé si s’haurien atrevit a fer-la abans d’aquell moment.
No pinta un panorama gaire estimulant ni per a la tradició ni per a la creació...
Igual que hi va haver un daltabaix al final de la guerra, ara estem menjant-nos la derrota del 17. I que això tindria uns efectes sobre la llengua era previsible. La paraula que ho resumeix és irresponsabilitat. No es va ser responsable portant tota la gent a votar per després rentar-se’n les mans. Mira si és gros, que quan van aconseguir que el català fos oficial al Congrés, va en [Gabriel] Rufián i se’ns posa a parlar-hi en castellà. Gent, per què volem enemics? La renúncia a l’idioma és la renúncia a la tradició. Enlloc és tan física com en les paraules que diem. Quan parlem en català no estem dient la mateixa cosa que en castellà. Si dius pare, no és el mateix que padre, perquè cada paraula arrossega la història de l’idioma a dins. Per tant, qualsevol acció que no prioritzi el català, vistes les condicions en què es troba, és un acte de barbàrie. Canviar de llengua no és un gest neutre, per més que el discurs propagui que l’objectiu és que ens entenguem. El preu d’entendre’ns és que tu acabis desapareixent.
Té una imatge molt bonica, quan compara la tradició a desenterrar estatuetes, com feien Freud i també Víctor Català.
Hi ha una redescoberta de la cultura grega a tot el XIX, que Nietzsche incorpora per renovar l’esperit clàssic tal com s’havia entès fins llavors, basat en la civilització, la claredat i la racionalitat. Ell diu que això només és el vestit perquè et puguis afrontar a una cosa que, si la veiessis despullada, seria espantosa, perquè és irracional. Encara que Victor Català potser no llegia Eurípides ni Èsquil, perquè Riba encara no els havia traduït, al costat tenia les ruïnes d’Empúries, i per què hi tenia interès? Per una tradició que ja venia de Goethe, Freud i Nietzsche. El que vol dir això és fins a quin punt, encara que no vulguis, formes part de la cultura universal, que en la seva modernitat renova la tradició i inevitablement també te la fa emergir.
Creu que el seu llibre també hi contribuirà?
Honestament vaig pensar que no interessaria a ningú. Però just acabava de sortir que van decidir suprimir les lectures obligatòries, sense les quals aquest llibre no hauria pogut existir, perquè molts capítols són pròlegs d’aquestes obres que ara cap nano no llegirà. Egoistament, em demano: per a qui escriuré, a partir d’ara? Si he d’escriure per a ignorants, quin interès tindrà la meva literatura, fora del meu país? Quina universalitat puc atènyer? Els joves que pugen tindran una literatura de cambrers. I no ho dic per degradar ningú: jo he servit taules molt de temps.
A Pla li dedica dos dels millors textos del llibre.
Són anteriors a l’excepcional biografia que n’ha fet Xavier Pla, un llibre de 1.600 pàgines que t’explica tot el segle XX des del punt de vista d’un català. Una meravella. La cultura és contradictòria. Les grans obres catalanes de la segona meitat del XX surten a l’exili (La plaça del Diamant, Les elegies de Bierville, les Cròniques de la veritat oculta), perquè els seus autors són gent educada abans de la guerra. Ara també hi ha coses de primer ordre, com la biografia de Xavier Pla o la traducció d’Ànimes mortes, de Gógol, que ha fet Arnau Barios i que m’ha obert els ulls: no em pensava que el català literari encara pogués evolucionar tant. I això ve de l’empenta anterior al 2017. Tinc la gran sort de ser producte d’un moment de la Transició en què hi havia confiança en l’ensenyament. Vaig tenir grans mestres, com el senyor Masferrer, a tercer d’EGB i a qui li dec tot; el senyor Agustí, a vuitè, i a batxillerat, el professor Mayo, de castellà. I ara compara aquesta gent amb els mestres que esperen al teu fill. Ja en tindrà algun, però el sistema es conjura perquè no es trobin.
Tres grans èxits i un camí
Una modernitat aferrada als clàssics
Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) ha fet carrera, en el sentit de donar-li una popularitat que sol ser esquiva als escriptors seriosos, gràcies a tres llibres més aviat peculiars: Petita crònica d’un professor a secundària (2001), que recollia la seva experiència desolada en el camp de l’ensenyament; l’“autobiografia” de Floquet de Neu Goril·la blanc (2003), i Un relat de la nova immigració africana (2004), que donava veu a un jove gambià. No són, però, cap raresa dins la seva obra, que entre la crònica, l’assaig, les memòries i la narració ha temptejat noves formes d’acostament al món contemporani amb un peu fermament clavat en la tradició literària que l’ha format. Durant l’entrevista, on es percep la indignació que sent davant la supressió per decret de la lectura dels clàssics, confessa que el seu moment dolç, com a escriptor, va arribar el 2014 amb Els nois: “Pel que sigui, per edat o perquè va sonar la flauta, representa un abans i un després. Comparat amb tot el que havia fet abans, era molt millor, hi ha com una embranzida.” Res del que ha publicat no desmenteix, ni tan sols la fractura que veu arran de l’1-O, la seva progressió ascendent.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.