Arts escèniques

CRÒNICA

Picar sempre, aixecar-se un altre cop

Sol Picó transforma bona part de la seva vida artística en espectacle. Per això, sembla lògic que, dins el Grec, volgués celebrar els seus 30 anys de companyia muntant un xou nou. D’entrada, atorgar a l’artista Judit Martín el micròfon com a presentadora i àrbitre del Combat del segle ja feia preveure que tot seria possible. Que la incertesa rondaria dins del mateix quadrilàter de Paella mixta (TNC, 2004). Ara, el seu contrincant, en comptes d’Israel Galván, seria un estol d’amics i provocadors. Començant pel clown Roger Julià, competint a cop de zapateado en una tapa de vàter i del cant d’una saeta reversible (“Iiiiiia” es convertiria en “Aaaaai” només girant el paper que es treia del vestit de faralaes aquest pallasso excèntric). Xevi Dorca, un dels primers còmplices en la carrera professional (molt més performàtica i trash del que els estudis de ballet i de dansa espanyola pulcra de Sol Picó podien preveure), també va competir encadenat a un dels angles del ring. Competien per un pernil i es barallaven com si fossin insectes agressius, en una estampa entre dantesca i divertida, guarnits de balls de saló. També van pujar a escena el trio del Ya-tu-vales (amb una Encarni Sánchez com a estrella i amb Mercè Ros i Madeline Espinosa a les baquetes). El combat anava de volum de perruques, i la de Sol Picó d’afro era molt més voluminosa que els cabells estirats de color ros platí del trio. La trobada recordava les gires d’espectacles com ara El llac de les mosques (2009) que Ros havia de compatibilitzar amb la feina de cap de premsa del Mercat de les Flors, on es va estrenar! “Aquí hi ha més mòmies que al British Museum, això és arqueologia de la dansa”, s’exclamava Martín, escandalitzant divertidament. Picó no en té prou amb el passat i per això va retre’s amb La Chachi, una bailaora d’alt voltatge com ja es va veure en el TNT l’any passat. Picó va optar per lluir l’espagat i superar les contínues provocacions amb les mans recargolant peinetas de La Chachi. En tot cas, Picó tenia controlat el seu combat. Martín estava ben untada i sempre atorgava la victòria, per punts o per normes (quan havia aclarit que no n’hi havia cap per garantir sang i fetge), a Picó. Per una vegada (de fet, dues, ahir va repetir) la productora de la companyia, Pia Mazuela, entrava al ring i li cantava les quaranta. El seu combat va ser desigual: entre la creadora i la que controla l’economia de la companyia. La clau de caixa sempre és determinant. Mazuela va vèncer per alçada amb una jota. “Sé perdre”, deia irònica Picó, que sempre pica i cau, però continua aixecant-se. Per molts anys més!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.