Hi hauria dues o tres coses a dir. Tenim un 30% del país que vol experimentar amb la dreta dura pensant que serà capaç d’aturar la immigració, que diu que els àrabs són el problema, i sense un programa econòmic viable. I un 60% que està totalment en contra d’una experiència d’aquest tipus. El que és interessant d’assenyalar, en aquesta segona volta, és que el vot tàctic ha funcionat molt i molt bé.

Tres quartes parts dels electors d’esquerra han votat candidats del centre o de la dreta clàssica, i sobre la meitat dels electors d’aquest últim espectre ho han fet per candidats d’esquerres. Tots els observadors i acadèmics que deien que el front republicà estava mort han fet el ridícul.

Això és, sobretot, perquè a França tenim avui l’equivalent de Fox News, que és Vincent Bolloré, un multimilionari que ha comprat Europe 1, CNews, Journal du Dimanche...Tot aquest grup mediàtic parla com Fox News o Rupert Murdoch. Si es critica Israel, ets un antisemita, i diabolitzen els àrabs. Però aquesta premsa no ha tingut tanta influència en la gent normal i corrent. I cal tenir en compte que la participació ha estat del 69%, inferior a la d’unes eleccions presidencials però molt superior a la d’altres legislatives. Per això aquests diputats tenen una legitimitat i són un reflex de França. El Parlament tindrà ara un paper més important que en cap altre moment de la Cinquena República.

Bé, això és posar els bous davant del carro, no podem anar tan de pressa. Els diputats s’han de reunir primer a l’Assemblea. Cal tenir en compte que en el grup macronista, que és el segon, hi ha tensions enormes. Alguns ministres de dreta, com ara Gérald Darmanin [Interior], descarten pactar amb el partit de Mélenchon [líder de La França Insubmisa], mentre que el primer ministre, Gabriel Attal, ha dit que s’ha de fer tot el que calgui per bloquejar l’RN. Hi ha visions de la societat que són diferents. I, després, hi ha el que ha passat dins de l’esquerra i que la gent no ha vist.

En el darrer Parlament, els diputats socialistes eren la meitat que els de Mélenchon. Ara han reequilibrat molt la seva representació i, alhora, hi ha els diputats que Mélenchon ha volgut apartar del seu partit com ara Alexis Corbière i François Ruffin, que l’han criticat.

No, no ho potser. És divisiu, un líder agressiu. No seria la manera d’unir. En canvi, hi ha el president del Partit Socialista, Olivier Faure, o els dissidents insubmisos com Ruffin o Corbière , que són gent d’esquerres, responsables, que parlen sense insultar. Per això és prematur posar ara cognom al primer ministre, es necessiten encara dues o tres setmanes.

Crec que no ho potser perquè la majoria del bloc d’esquerres no està d’acord amb ell. Hi ha el Partit Socialista, els Verds i, dins del seu partit, dos o tres que tenen més talent. Pot ser que lluiti, perquè al capdavall és un polític. Però, insisteixo, tot això necessita encara un parell de setmanes per madurar. I mentrestant, l’Estat francès funciona molt bé, per tant, no ens calen decisions immediates.

La política exterior és un aspecte molt important. A l’esquerra, hi ha molta gent molt crítica amb Europa, com ara Mélenchon, però la majoria de l’esquerra, encara que critiquin coses puntuals, és molt europeista, com els macronistes i la dreta clàssica. Per això, des d’aquest punt de vista, no em sembla que hi hagi massa problema. El tema de la política econòmica, del deute, això és l’etapa següent.

Els dos canvis que poden venir després en política exterior són respecte a Ucraïna –a l’esquerra hi ha més matisos sobre com tractem Rússia– i Israel, amb qui tindrem una política més crítica. Ahir al vespre, Starmer [nou primer ministre laborista britànic] va trucar Netanyahu i sembla que hi va tenir una discussió molt directa i dura en què li va exigir un alto el foc immediat.

Però una cohabitació molt diferent de les anteriors perquè no hi ha cap partit que tingui la majoria a l’Assemblea. I diferent també perquè tenim un president que la gent menysprea, no el poden suportar. Estem, doncs, davant d’una situació completament nova, però res que no es pugui gestionar des del punt de vista institucional, perquè hi ha una Constitució.

François Ruffin va dir ahir que “és la nostra última oportunitat”, l’esquerra ha de demostrar que és capaç de moure les coses, parlar a la gent de manera normal, sense superioritat. Quant això del 2027... sisplau, no es poden fer prediccions amb tot el que passa al món, és impossible. Si no sabem ni el que passarà d’aquí a sis mesos...miri Gaza, en sis mesos va fragmentar França.