“Mélenchon és divisiu, no pot ser el nou primer ministre”

Hi hau­ria dues o tres coses a dir. Tenim un 30% del país que vol expe­ri­men­tar amb la dreta dura pen­sant que serà capaç d’atu­rar la immi­gració, que diu que els àrabs són el pro­blema, i sense un pro­grama econòmic via­ble. I un 60% que està total­ment en con­tra d’una experiència d’aquest tipus. El que és interes­sant d’asse­nya­lar, en aquesta segona volta, és que el vot tàctic ha fun­ci­o­nat molt i molt bé.

Tres quar­tes parts dels elec­tors d’esquerra han votat can­di­dats del cen­tre o de la dreta clàssica, i sobre la mei­tat dels elec­tors d’aquest últim espec­tre ho han fet per can­di­dats d’esquer­res. Tots els obser­va­dors i acadèmics que deien que el front repu­blicà estava mort han fet el ridícul.

Això és, sobre­tot, perquè a França tenim avui l’equi­va­lent de Fox News, que és Vin­cent Bolloré, un mul­ti­mi­li­o­nari que ha com­prat Europe 1, CNews, Jour­nal du Dimanche...Tot aquest grup mediàtic parla com Fox News o Rupert Mur­doch. Si es cri­tica Israel, ets un anti­se­mita, i dia­bo­lit­zen els àrabs. Però aquesta premsa no ha tin­gut tanta influència en la gent nor­mal i cor­rent. I cal tenir en compte que la par­ti­ci­pació ha estat del 69%, infe­rior a la d’unes elec­ci­ons pre­si­den­ci­als però molt supe­rior a la d’altres legis­la­ti­ves. Per això aquests dipu­tats tenen una legi­ti­mi­tat i són un reflex de França. El Par­la­ment tindrà ara un paper més impor­tant que en cap altre moment de la Cin­quena República.

Bé, això és posar els bous davant del carro, no podem anar tan de pressa. Els dipu­tats s’han de reu­nir pri­mer a l’Assem­blea. Cal tenir en compte que en el grup macro­nista, que és el segon, hi ha ten­si­ons enor­mes. Alguns minis­tres de dreta, com ara Gérald Dar­ma­nin [Inte­rior], des­car­ten pac­tar amb el par­tit de Mélenc­hon [líder de La França Insub­misa], men­tre que el pri­mer minis­tre, Gabriel Attal, ha dit que s’ha de fer tot el que cal­gui per blo­que­jar l’RN. Hi ha visi­ons de la soci­e­tat que són dife­rents. I, després, hi ha el que ha pas­sat dins de l’esquerra i que la gent no ha vist.

En el dar­rer Par­la­ment, els dipu­tats soci­a­lis­tes eren la mei­tat que els de Mélenc­hon. Ara han ree­qui­li­brat molt la seva repre­sen­tació i, alhora, hi ha els dipu­tats que Mélenc­hon ha vol­gut apar­tar del seu par­tit com ara Ale­xis Corbière i François Ruf­fin, que l’han cri­ti­cat.

No, no ho pot­ser. És divi­siu, un líder agres­siu. No seria la manera d’unir. En canvi, hi ha el pre­si­dent del Par­tit Soci­a­lista, Oli­vier Faure, o els dis­si­dents insub­mi­sos com Ruf­fin o Corbière , que són gent d’esquer­res, res­pon­sa­bles, que par­len sense insul­tar. Per això és pre­ma­tur posar ara cognom al pri­mer minis­tre, es neces­si­ten encara dues o tres set­ma­nes.

Crec que no ho pot­ser perquè la majo­ria del bloc d’esquer­res no està d’acord amb ell. Hi ha el Par­tit Soci­a­lista, els Verds i, dins del seu par­tit, dos o tres que tenen més talent. Pot ser que lluiti, perquè al cap­da­vall és un polític. Però, insis­teixo, tot això neces­sita encara un parell de set­ma­nes per madu­rar. I men­tres­tant, l’Estat francès fun­ci­ona molt bé, per tant, no ens calen deci­si­ons imme­di­a­tes.

La política exte­rior és un aspecte molt impor­tant. A l’esquerra, hi ha molta gent molt crítica amb Europa, com ara Mélenc­hon, però la majo­ria de l’esquerra, encara que cri­ti­quin coses pun­tu­als, és molt euro­pe­ista, com els macro­nis­tes i la dreta clàssica. Per això, des d’aquest punt de vista, no em sem­bla que hi hagi massa pro­blema. El tema de la política econòmica, del deute, això és l’etapa següent.

Els dos can­vis que poden venir després en política exte­rior són res­pecte a Ucraïna –a l’esquerra hi ha més mati­sos sobre com trac­tem Rússia– i Israel, amb qui tin­drem una política més crítica. Ahir al ves­pre, Star­mer [nou pri­mer minis­tre labo­rista britànic] va tru­car Neta­nyahu i sem­bla que hi va tenir una dis­cussió molt directa i dura en què li va exi­gir un alto el foc imme­diat.

Però una coha­bi­tació molt dife­rent de les ante­ri­ors perquè no hi ha cap par­tit que tin­gui la majo­ria a l’Assem­blea. I dife­rent també perquè tenim un pre­si­dent que la gent menys­prea, no el poden supor­tar. Estem, doncs, davant d’una situ­ació com­ple­ta­ment nova, però res que no es pugui ges­ti­o­nar des del punt de vista ins­ti­tu­ci­o­nal, perquè hi ha una Cons­ti­tució.

François Ruf­fin va dir ahir que “és la nos­tra última opor­tu­ni­tat”, l’esquerra ha de demos­trar que és capaç de moure les coses, par­lar a la gent de manera nor­mal, sense supe­ri­o­ri­tat. Quant això del 2027... sis­plau, no es poden fer pre­dic­ci­ons amb tot el que passa al món, és impos­si­ble. Si no sabem ni el que pas­sarà d’aquí a sis mesos...miri Gaza, en sis mesos va frag­men­tar França.