Música

Manel Valdivieso

Director de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya

“L’art és l’únic camí que tenim per salvar-nos com a espècie”

La Jove Orquestra Nacional de Catalunya culmina el seu 30è aniversari amb tres concerts, a Vic, Cervera i Barcelona

“Per a una comunitat, com deia Zoltán Kodály, és més decisiu el professor de música a l’escola que no pas el director de l’òpera”

A Catalunya, des del punt de vista orquestral, i també coral, encara estem a la primària Si abans hi havia quinze violinistes a considerar per entrar als alevins, ara n’hi ha quaranta

Manel Valdivieso (Barcelona, 1967) ens atén al seu despatx del Conservatori del Liceu per parlar-nos de la seva feina al capdavant de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), una formació que dirigeix d’ençà que, l’any 2001, va agafar el relleu de Josep Pons i que té com a objectius facilitar una formació orquestral integral als joves músics del nostre país i col·laborar activament en la seva inserció professional. La JONC culminarà els actes del seu 30è aniversari amb tres concerts: avui a L’Atlàntida de Vic, demà a la Universitat de Cervera i dilluns al Palau de la Música Catalana.

Com seran aquests tres concerts d’aniversari?
Hem triat el programa pensant en la idea de les nostres arrels, en el material que ens proporciona la nostra música popular. L’obra principal al voltant de la qual teixirem els concerts és el ballet Soirées de Barcelone de Robert Gerhard, que és d’una qualitat tremenda. Ens fa pensar en Bartók, en Stravinsky, en Schönberg... No en el sentit, però, que sigui una “còpia de”, sinó en el que tots aquests llenguatges hi són presents. És música nostra interpretada com si fossin ballets russos, amb la qual cosa, doncs, Gerhard, a qui segons sembla havien dut a veure la Patum i les Falles del Pirineu durant la nit de Sant Joan, estava elevant el patrimoni musical de casa tal com Brahms ho havia fet amb les cançons populars alemanyes o Stravinsky ho va fer amb la música popular russa. Els catalans, de compositors que hagin tingut aquesta ambició o aquesta capacitat de connectar amb el moment concret que estàvem vivint, no n’hem tingut gaires...
S’hi podrà escoltar, d’altra banda, l’estrena d’una obra d’encàrrec a Antoni Ros-Marbà, també.
Sí, ell ha estat professor, menys dels de l’última generació, de tots els directors que estem actualment exercint al país: en Salvador Mas, en Josep Pons, l’Edmon Colomer, en Salvador Brotons, jo mateix... Però, més enllà d’això, Ros-Marbà és també un compositor amb obres que ens porten a Toldrà per la via directa però passades pel tamís d’algú que ha dirigit totes les grans orquestres del món. Li vam demanar una música que fos “de país” i ell va decidir agafar els temes de les cançons i danses de Montpou i orquestrar-ho una mica a la manera de Mússorgski. És una composició super ben escrita!
Una de les raons de ser de la JONC hauria de ser abordar aquest tipus de repertoris?
No, qui hauria de fer-ho, per anar bé, és l’OBC [Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya]. O l’OSV [Orquestra Simfònica del Vallès]. Nosaltres ho podem fer i ho fem encantats de la vida, però la nostra obligació, bàsicament, és que els joves músics del país entrin a la professió orquestral tan ben preparats com sigui possible i, això, des del meu punt de vista, passa pel repertori clàssic, des de Mozart fins a Mahler.
La JONC transmet un entusiasme que altres orquestres del país segurament no transmeten. És aquesta la clau de tot plegat?
Recordo moltes converses amb en Josep [Pons, primer director artístic de la JONC] en què dèiem: “Hauríem de parlar amb l’OBC perquè els fes proves als nanos de la JONC.” Vam estar amb aquesta història cinc o sis anys, barallant-nos-hi, i no ens en vam sortir mai. L’OBC, de fet, no va voler-ho mai. No ho dic per fer-ne cap guerra, d’això, sinó perquè ells ja tenien un altre tipus de batalles. Vam entendre, en tot cas, que aquell no havia de ser el nostre objectiu. “Si l’OBC els agafa, fantàstic, però ja els agafarà!” El que calia era determinar quin model orquestral ens interessava, a què volíem assemblar-nos. Ens va costar uns anys, però vam concloure que el mirall havia de ser la Mahler Chamber Orchestra, que és una de les orquestres punteres del món. És una orquestra dels músics, gestionada (i molt ben portada) pels músics i on el director musical o el gerent són empleats dels músics. És una orquestra que cada any fa una gira mundial a les millors sales i amb els millors directors del món, i que quan toquen els perceps encara aquesta il·lusió. Això era el que volíem, que els nostres joves aquesta il·lusió no la perdessin mai. Ara, cada vegada que planifiquem un encontre, aquesta cosa hi és present. Volem que cada experiència sigui única.
Trenta anys, per a una orquestra, són molts o són pocs?
Anem d’any en any. O de dos en dos. Aquest és una mica el nostre tempo, ja que fixar-se objectius a llarg termini costa molt, no únicament perquè la plantilla canvia, sinó perquè també ho fa el país. Fa trenta anys, per exemple, tots els nanos que venien a la JONC provenien del Conservatori del Bruc, que era l’únic d’ensenyament superior que existia aleshores. No havien tocat mai Mozart amb orquestra, ni Haydn... Eren músics boníssims, eh? Però tenien unes necessitats diferents dels que venen ara, que et fan Stravinsky en una setmana i que moltes d’aquelles coses ja te les han fet en conservatoris de grau mitjà. D’ençà que hi ha el Conservatori del Liceu i l’Esmuc, on fan ja un repertori i molta música de cambra, els músics ens arriben molt diferents. El país és un altre i nosaltres ens hem hagut d’adaptar a aquesta realitat.
Quina mena de país?
Bé, en línies generals, diria, per un costat, que els conservatoris de grau mitjà estan fent una feina boníssima i no se’ls dona gaire protagonisme. I aquí hauríem d’invertir-hi molt, perquè quan fem les proves, i cada any en fem a uns set-cents nanos, ens adonem que, amb 14 o 15 anys, molts ja estan a punt perquè els donis el bistec o l’entrecot sencer, no l’hamburguesa. No és que cada vegada estiguin més ben preparats, sinó que cada vegada ho estan a edats inferiors. Han fet ja, per exemple, Mozart o Haydn i de grans fan ja Stravinsky, i això ens dona moltes possibilitats.
Sembla que tot ho facin més d’hora, ara. No només els músics...
Sí, però també és possible que ens hi fixem més. Vull dir: abans també hi eren, però no sé si els donàvem tanta importància o no vivíem amb el ritme frenètic amb què ho fem actualment i que ens fa gastar cromos nous cada dos dies. És diferent, sí, però no sé si tan diferent. Recordo com si fos ahir, per exemple, la Marta Fossas, que ara ha guanyat una plaça de contrabaixista a l’Orquestra de Ràdio França, fent proves per entrar a la JONC amb deu anys. O en Pau Codina, en Ferran Aubrich, en Blai Gumí... Us en diria moltíssims! A la franja que no és de tanta excel·lència, sinó que està just per sota, però, sí que ara n’hi ha molts més que abans. Si abans hi havia quinze violinistes a considerar per formar part dels alevins, ara n’hi ha quaranta!
Com és l’encaix amb els centres d’estudis superiors?
Han fet una feina molt bona intentant europeïtzar, per dir-ho així, el currículum dels estudiants. A les nostres audicions, des de fa temps, hi tenim un 30% de músics que venen de l’Esmuc, un altre 30% que ve del Conservatori del Liceu i un altre 30-40% de gent que estan estudiant a fora, ja. Això, doncs, és també una particularitat important, ja que fa trenta anys anar a fora era l’excepció.
Per què passa, això?
Perquè les escoles superiors, com deia, han obert aquesta finestra. Abans, al Bruc, de professors de violí hi havia l’Agustín León Ara i l’Eva Graubin. Boníssims tots dos, però era “amb mi o amb ningú”, un món molt endogàmic. Ara han vingut altres profes, s’imparteixen programes d’Erasmus i tot plegat s’ha anat estenent com una taca d’oli de manera natural, tot i que encara estem en procés d’exportar estudiants i també de rebre’ls...
I al fet que un cop graduats n’hi hagi tants que marxin fora, quina explicació hi dona?
A veure... El nostre és un país estupend, eh? Té moltes coses bones... Però la realitat és que estem molt lluny, encara. Molt lluny. A vegades no ens ho sembla perquè ho disfressem bé, i no vull deixar de valorar moltes coses bones que hem estat capaços de fer: l’Orquestra del Liceu; l’Orquestra del Vallès, que ha sobreviscut a circumstàncies excepcionals; projectes com el de la Franz Schubert Filharmonia o l’Orquestra de Lleida... Hi ha moltes coses que estem fent bé, però no sé si som massa conscients que encara estem a la primària. Des del punt de vista orquestral, ho dic, i des del punt de vista coral, també, ja que el nostre país és molt ric en iniciatives amateurs de molt nivell, però no hi ha un sol cor que es pugui dir professional. I, és clar, un estudiant d’aquí que s’estima molt el país, que s’estima molt la seva gent, i que se’n va a Londres, o a Berlín, o a Stuttgart i Budapest, i veu, de cop i volta, que allà l’edifici de la biblioteca és més gran que tot el conservatori de Barcelona..., és una altra dimensió. I encara no les sabem, aquestes coses... Pot semblar que estic fent una crítica, però no. El que fem ja ho estem fent bé. El que passa és que encara ens falta i no podem creure que ja hi som. Cal invertir-hi molt.
Com a director d’orquestra, en quin punt creu que es troba? Considera que ha renunciat a la seva carrera per dedicar-se en cos i ànima a la JONC?
La resposta és sí. Però és un sí dit amb molta felicitat. És a dir, estic molt content de fer el que faig. Estic convençut que puc ser molt útil aquí i, en certa manera, tot i que aquestes coses són difícils de saber, penso fins i tot que soc més útil aquí que allà. He fet molta carrera, però. He dirigit òpera a tres continents... He fet molta música i m’he mogut molt. M’agradaria fer-ho? Sí, però no sé si m’agradaria més que el que estic fent, ja que no crec que la feina que estem fent a la JONC, musicalment, sigui de menys nivell. Ho és, en certa manera, perquè són músics, naturalment, amb menys maduresa i més inexperts, però penso molt en allò que deia Zoltán Kodály, un dels factòtums de la música hongaresa del segle XX. Ell considerava que, per a una comunitat, és molt més decisiu qui és el professor de música a l’escola que no pas qui és el director de l’òpera, ja que, aquest últim, pot fer-ho molt bé però no pot fer gaire mal. En canvi, el professor de música, si no ho fa bé, pot arribar a espatllar fins a quinze generacions. Jo crec que l’art, per un costat, és l’únic camí que tenim realment per salvar-nos com a espècie, ja que l’art ens dona això: reflexió, contrast, contradiccions... Ens evita els blancs i els negres, ens fa entendre que estem en una zona de grisos. Però, abans d’arribar aquí, hi ha una cosa que és més important: necessitem una educació millor. L’educació hauria de ser la catedral... Hauria de ser el sector més ben tractat, considerat i dotat del país. És tan important, això... Podrem fer una òpera estupenda, i sort que la tenim, ja que en Josep [Pons], al Liceu, ha fet una feina increïble, però aquestes coses, en tot cas, les farem ocasionalment. Però no tindrem les orquestres del país arreglades, o els teatres, si vint anys abans no hem fet coses especials en l’educació.

Perfil

Vint-i-tres anys dirigint talent jove

Manel Valdivieso dirigeix la JONC (formada per joves intèrprets de menys de 25 anys, tot i que hi ha una secció d’alevins amb menors de 19) des del 2001, després d’una etapa de vuit anys amb Josep Pons al capdavant. Més enllà d’aquesta tasca, té també una important trajectòria operística que l’ha dut a debutar, entre altres, al Gran Teatre del Liceu, el Teatro Real de Madrid, a l’Òpera Nacional de Corea del Sud (Seül) i a l’Òpera de Washington DC, amb títols com L’Elisir d’Amore, Il Barbiere di Siviglia, Carmen, Lucia di Lammermoor, Il Trittico, Madama Buterfly, Il Trovatore, Turandot, Tosca o The Turn of the Screw, entre altres. Valdivieso va cursar estudis musicals a l’Escolania de Montserrat i als conservatoris municipals de Badalona i Barcelona, tot completant la seva formació estudiant anàlisi amb Benet Casablancas i direcció d’orquestra amb Antoni Ros-Marbà. En els concerts d’aquesta setmana a Vic, Cervera i Barcelona, dirigirà un programa amb obres de Gerhard (Soirées de Barcelone), Alberto Ginastera (Glosses sobre temes de Pau Casals), Benjamin Britten (Mont Juïc) i Antoni Ros-Marbà (Danses i cançons per a un aniversari).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.