I tant! Ara arribo als bolos, o a Madrid, i em diuen: “Ostres, nen, vens amb una tranquil·litat...” El que abans em semblava normal, que és el ritme amb què es viu a les grans ciutats, ara ja no m’ho sembla tant...

M’agrada fer-los de tant en tant, els balanços, no necessàriament quan hi ha alguna efemèride. Mirar enrere m’ajuda a veure si vaig ben encaminat i a recordar d’on vinc. O a tenir clar, si més no, el que m’agradaria fer i, sobretot, el que no. Sempre penso que he cantat en espais que, quan vaig començar amb les orquestres, no m’hauria imaginat mai que hi acabaria actuant...

És inevitable notar una certa llunyania generacional... Veus tots aquests joves que surten dels talent shows i es volen menjar el món i hi perceps aquella ingenuïtat de no conèixer l’entramat de la indústria musical. A mesura que van passant anys, discos i bolos, es van tenint les coses una mica més clares, però és important no perdre la il·lusió. A mi, després de tot aquest temps, encara m’il·lusiona agafar un tren a Madrid i ficar-me en una furgo amb els músics. Crec que és un bon senyal. Però, és clar, després vas a gales de premis i t’adones que ets el més gran!

Sí. Generes una notícia, fas molt d’enrenou, però al cap de cinc minuts ja n’apareix una altra i de la teva ja no se’n recorda ningú. La gent té tendència a oblidar molt ràpid, en la música i en tot. És per això, doncs, que tenir una sèrie de cançons en allò que se’n diu la “memòria col·lectiva” i que la gent te les continuï demanant als concerts, em fa sentir un privilegiat.

[Riu] Quan ho gravo ho dic molt jo, això també: “Però sona a Dalma o no sona a Dalma, això què hem fet?” Si hagués cantat, per exemple, en anglès no crec que se’m comparés amb aquells italians de veu trencada i no sé si aquest estil existiria, però, sigui com sigui, sempre he intentat que hi fos, aquest estil. M’agrada que la gent escolti la ràdio, o YouTube, és igual, i ràpidament identifiqui una determinada veu. Crec que avui, això, continua sent una cosa molt important.

Oh, i tant! La meva mare sobretot. Adriano Celentano, Ricardo Cocciante, Umberto Tozzi… En aquella època, a diferència d’ara, a la ràdio sonaven moltes cançons italianes i franceses. Qui havia guanyat a San Remo, al cap de pocs dies ja tenia la seva cançó traduïda al castellà sonant a la ràdio.

Sí, i mai no m’ho hauria imaginat. Volia només fer aquelles cançons a la meva manera, jo...

Estem vivint moments molt estranys. Veus les notícies i hi ha tanta negativitat... La música, el teatre, un bon sopar amb amics, poden ser grans escapatòries. La música et pot transportar a Itàlia, als temps en què estaves a la teva habitació a cals pares, recordar-te una persona... És un poder meravellós!

Ho dubto molt. Segur que podrà imitar a la perfecció una determinada veu, però quant a interpretació, quant a emoció..., no ho crec. En tot cas, segons com s’utilitzi, pot anar molt bé o molt malament, i això espanta.

Ho vull entendre com una cosa ben normal. L’altre dia érem a la Corunya i va venir un grup de gent, que era de Sevilla, i em van dir: “Oye, ¿por qué no has tocado ‘He tocat el cel’?” I això m’agrada. Un disc sencer en català, en la companyia discogràfica on soc ara, costa que me’l deixin fer, però m’agrada que almenys això de fer sempre una cançó en català s’hagi normalitzat.

Veig un gran desencís respecte als polítics. No només a Catalunya, sinó a tot arreu. I no hi veig una solució imminent, la qual cosa em preocupa. Van passant els anys, jo ara soc avi..., i penses: “Què els deixarem, a tots aquests que venen?” Els artistes tenim molt d’ego, però els polítics... déu-n’hi-do! Però soc optimista, com es veu en els meus discos, i desitjo que surti una nova generació de polítics amb les coses molt més clares.

No, la vida de músic ja és prou llarga. Arriba un moment en què un cantant ha de saber deixar-ho. Un guitarrista potser és diferent, però un cantant ha de saber veure quan és el moment i no deixar que sigui el públic el que un dia et digui que ja n’hi ha prou.