En el món de la música hi ha diverses Mayte Martín. La primera va ser la cantaora de flamenc que va debutar l’any 1994 amb el disc Muy frágil. Poc temps després no va trigar a afirmar que “el flamenc és el meu origen, no el meu jou”. Per això, la promesa del flamenc va donar pas a la cantant de boleros que amb l’acompanyament de luxe de Tete Montoliu va enregistrar el memorable Free boleros. Més tard va endinsar-se en els ritmes llatins amb Tiempo de amar i va tenir una altra col·laboradora excepcional, la cubana Omara Portuondo. No és d’estranyar que davant d’aquesta eclèctica trajectòria, Mayte Martin faci un pas més i es converteixi en intèrpret d’aquelles cançons que mai s’obliden. Tatuajes, el seu nou disc, podria ser vist com un disc de versions però és alguna cosa més. Enlloc de versionar, Mayte Martin –amb el bon treball d’arranjaments de Nelsa Baró– reinterpretar uns temes eterns.

La cantant ho deixa clar des del començament del concert, els tatuatges no s’esborren de la pell i les grans cançons estan tota la vida amb nosaltres, però s’ha de tenir en compte que només “cal recordar a aquells que cal recordar”.

Mayte Martin va actuar diumenge al Portalblau de l’Escala en formació de quartet de jazz i al llarg d’una hora i mitja va interpretar els dotze temes de Tatuajes més algun altra regal com Procuro Olvidarte de Manuel Alejandro. Davant del mar vam escoltar Gracias a la vida, Te recuerdo Amanda, Lucía, Alfonsina y el mar, la impresionant El breve espacio que no está de Pablo Milanés juntament amb Ne me quitte pas o Ei sei que vou te amar. És com si a partir del repertori Mayte Martin construís un nou relat sobre el dolor de la pèrdua i les ferides emocionals. Les interpretacions van ser impecables i l’acompanyament precís.

Amb tot, l’espectacle de Mayte Marti planteja alguns dubtes, ja sigui per l’eclecticisme que fa difícil posar en relació Victor Jara amb Jacques Brel o perquè molts d’aquests temes marcats a la pell del sentiment poden derivar cap a l’espectre del repertori per agradar.