Alemanya
L’Est normalitza els ultres
El tallafoc contra la ultradreta frenarà l’accés al poder del radical Höcke mentre avança un nou vot extremista a l’esquerra
El govern de Scholz s’afebleix immers en les crisis internes mentre els conservadors de la CDU prenen força als poders regionals
Qui tornés ahir, 2 de setembre, a la feina, al bar o a la botiga després de les vacances, potser es va sorprendre una mica de l’enrenou mediàtic per un land alemany anomenat Turíngia, de cop present en totes les portades, en paper i en format digital. Hi trobaria una foto d’un home ros, d’ulls blaus, amb els braços enlaire i titulars advertint d’un imminent terratrèmol ultradretà a Alemanya, el país d’on Adolf Hitler va enviar la resta del món a una monstruositat sense precedents, anomenada nazisme.
Si havia desconnectat prou bé durant les vacances, potser de passada s’havia assabentat que els últims dies d’agost el terrorisme islàmic havia tornat a sacsejar Alemanya. Hi va haver tres morts a Solingen, a l’oest d’Alemanya. L’autor de l’atemptat va ser un sirià d’Estat d’Islàmic. Un factor més a favor del vot ultra contra la migració i l’acollida de refugiats.
L’home ros, d’ulls blaus i braços enlaire va ser diumenge el guanyador de les eleccions regionals a Turíngia, a l’est del país. Es diu Björn Höcke, té 52 anys i encapçala el corrent més radical i proper al neonazisme d’Alternativa per a Alemanya (AfD), un partit aïllat per la resta de les ultradretes europees, tant el partit de la italiana Giorgia Meloni com el de la francesa Marine Le Pen i el de l’hongarès Viktor Orbán. Fins i tot per a la família dels radicals europeus, AfD és un partit tòxic. Que dins d’aquest partit hi hagi un líder especialment tòxic i, a més, que sigui el primer a col·locar-se com a força més votada en un Parlament regional és per espantar-se.
Höcke ha posat al bell mig del mapa mediàtic actual Turíngia, un land amb 1,7 milions d’electors en una Alemanya amb 62 milions de persones amb dret a vot. Ja ho havia fet el 2020, quan va aconseguir que la CDU d’Angela Merkel fes causa comuna amb AfD en l’elecció com a primer ministre del land del liberal Thomas Kemmerich. Va durar pocs dies en el càrrec, perquè Merkel va fer tirar enrere la votació. Per primer cop des de l’aparició d’AfD, s’havia trencat el cordó sanitari a la ultradreta.
Ara Turíngia ha tornat a la primera plana, també a través de Höcke, que hi va obtenir el 32,8% dels vots en les eleccions regionals de diumenge. Al land veí, Saxònia, AfD va estar a punt d’arrodonir la victòria ultra amb un 30,6%, un punt i mig per sota de la CDU.
Al marge de l’èxit del més radical entre la ultradreta parlamentària alemanya, la pregunta que circulava ahir era què en farà, d’aquest triomf. La resta dels partits mantenen el tallafoc a AfD. La CDU ni es planteja un acostament, perquè posaria en perill la seva actual situació privilegiada. Va ser la primera força en les europees i pot esperar tranquil·lament les generals del setembre del 2025, mentre que la coalició del socialdemòcrata Olaf Scholz s’afebleix entre picabaralles dels seus dos socis, verds i liberals.
No se sap qui acabarà governant a Turíngia. Caldrà una coalició entre conservadors i esquerres, que probablement inclogui el nou populisme esquerrà prorús de Sahra Wagenknecht. A Saxònia també es busquen pactes contra natura semblants sota lideratge conservador.
Höcke continuarà com una mascota captadora de vots per a AfD, sense possibilitats al poder. És massa radical, fins i tot per al seu partit, que l’exhibeix com una victòria regional, però no el vol a Berlín.
Ell també diu que el seu lloc és a Turíngia. Va ser un land fetitxe per al nazisme. El partit de Hitler, NSDAP, va aconseguir-hi per primer cop un lloc com a soci en un govern regional, el 1929. S’identifica, a més, amb la ciutat de Weimar, on s’acumulen un munt de cases museu dels grans clàssics, com els poetes Goethe i Schiller i el compositor Liszt, però també l’escola del moviment avantguardista Bauhaus, que va haver de marxar perseguida pel nazisme.
Hi ha molt de simbolisme històric en aquest petit land i a Weimar, que va donar nom, a més, a la república d’entreguerres, un experiment democràtic que va enfonsar-se definitivament amb l’arribada al poder de Hitler, el 1933.
El tallafoc funciona per voluntat política, però també contrasta amb la realitat dels ciutadans. El missatge d’aquestes eleccions ha estat clar: l’Est s’ha pronunciat a favor de dos extremismes, el d’AfD i el de la nova esquerra de Wagenknecht. Hi ha un vot de protesta contra els partits dits establerts, sobretot els socialdemòcrates de Scholz i els seus socis verds i liberals.
El partit de Wagenknecht es va fundar fa dos mesos i ha pujat com l’escuma, amb posicions molt dures en matèria de migració i de rebuig als subministraments d’armes a Ucraïna. En aquestes dues qüestions no hi ha grans diferències respecte a la ultradreta. Els partits establerts poden aïllar AfD, però no podran ignorar que la suma dels dos radicalismes, el dretà i l’esquerrà, representa gairebé un 50% de la població de l’Est.
La propera prova de foc serà a Brandenburg, l’estat de l’Est que envolta Berlín, on es fan eleccions regionals el 22 de setembre, amb AfD com a primera força en intenció de vot.