Estat francès
La cohabitació impossible
Macron continua retardant la nominació d’un primer ministre a França per falta de majories
L’excap de govern socialista Cazeneuve i l’exministre de dretes Bertrand són els més ben situats
Dreta, esquerra i ultradreta amenacen amb una moció de censura immediata a l’Assemblea
La situació és tan estrambòtica que els periodistes es veuen ara obligats a seguir les entrades i sortides de l’Elisi des de la plaça contigua, al davant mateix de la seu del Ministeri de l’Interior. Al principi, els serveis del president Emmanuel Macron comunicaven qui rebia aquell dia per intentar trobar un nou primer ministre, en funcions des del desenllaç fatal per a la majoria presidencial en les legislatives anticipades del passat 7 de juliol. En aquests moments, ja només és a través d’imatges esporàdiques i les comunicacions dels mateixos interessats. A més de les trucades telefòniques que es descobreixen a mesura que avança la jornada. Com un concurs de televisió de qui ocuparà el nou el càrrec, però amb l’agreujant que es tracta d’un país paralitzat, en què el joc parlamentari no pot començar fins que el president no esculli aquesta persona. França ha entrat en una cohabitació impossible, en què el president retarda al màxim la seva pèrdua de poder i una esquerra, un centredreta i una ultradreta que es veten mútuament.
En les travesses, els dos noms que tornaven a circular amb insistència ahir eren l’exministre de dretes Xavier Bertrand, president actualment de la regió del nord dels Alts de França, i el darrer primer ministre socialista amb François Hollande, Bernard Cazeneuve, que va estripar el carnet el 2022 per l’acord en les anteriors legislatives amb els insubmisos de Jean-Luc Mélenchon. Dues personalitats, en principi, compatibles amb els diputats macronistes i també amb els sectors més moderats de la dreta i l’esquerra, però amb l’amenaça d’una moció de censura immediata de la ultradreta de Marine Le Pen i una bona part de l’esquerra, que faria de les seves nominacions un episodi efímer. Raó que també va invocar el mateix Macron fa una setmana i mitja per rebutjar la candidata del Nou Front Popular (NFP) d’esquerres, formació que va quedar en primer lloc en els comicis, l’alta funcionària de finances Lucie Castets.
“La meva responsabilitat és que el país no quedi bloquejat, ni afeblit”, va concloure Macron en un comunitat que semblava escrit abans de començar les reunions. “Els partits polítics de govern no han d’oblidar les circumstàncies excepcionals de l’elecció dels seus diputats a la segona volta de les legislatives i això els obliga.” Una interpretació molt personal perquè va ser ell qui va decidir, per sorpresa i en contra de la majoria dels seus, convocar aquestes eleccions la mateixa nit de la seva derrota electoral a les europees del 9 de juny. Li va sortir malament, la treva olímpica entre el juliol i l’agost li va atorgar un respir i, ara, només accepta una cohabitació amb un cap de govern que d’alguna manera pugui seguir condicionant des de l’Elisi. El que ell anomena un perfum de cohabitació o, segons el terme igual de barroc que fan córrer els seus consellers, una coalització. És a dir, una cohabitació en coalició.
Via tecnòcrata
Per forçar la situació, el cap de setmana passat es va treure de la màniga el nom de Thierry Beaudet, el desconegut president del Consell Econòmic i Social, que ve de l’entorn mutualista i té una sensibilitat d’esquerres. Es tractava de la via tecnòcrata per formar un govern d’unitat més enllà dels partits. I aquests immediatament li van dir que no. Perquè intuïen en la maniobra la voluntat de continuar mantenint el control des de l’Elisi, sense resoldre res del trencaclosques en la nova Assemblea.
Una altra pista durant aquests dies inacabables van ser les trobades de Macron amb líders municipals i regionals. Com la del mateix Bertrand. Una altra va ser la presidenta de la regió d’Occitània, que inclou la Catalunya del Nord, la socialista Carole Delga. Una veu moderada, crítica amb els insubmisos però que difícilment estriparà les cartes per saltar al buit sense el suport garantit. La direcció dels socialistes, a més, ha evitat en una executiva aquesta setmana que es votés que no es vetaria Cazaneuve de primer ministre. Aquest manté les bones relacions amb Hollande, que torna a ser diputat socialista, però l’acceptació implícita del seu nom significaria trencar automàticament la coalició amb insubmisos, ecologistes i comunistes, que és el que busca Macron.
En el cas de la dreta, el nom de Bertrand tampoc no era del grat de l’actual direcció d’Els Republicans, on s’esmolen les eines per a les presidencials del 2027. Encara que semblen haver acostat posicions per impedir que, finalment, hi hagi un primer ministre d’esquerres. L’equació, però, té altres variables, com la declaració aquest dimarts de la seva candidatura a aquestes presidencials d’Edouard Philippe, l’exprimer ministre de Macron el 2017, que disposa del seu propi partit de dretes, Horitzons.
El moment i la manera de fer-ho simbolitzen la pèrdua d’autoritat del president dins mateix del seu camp polític. Fins i tot, amb la insinuació que aquesta inestabilitat política porti a unes noves legislatives anticipades el juny que ve, en complir-se l’any que marca com a mínim la Constitució per fer uns nous comicis, o fins i tot la dimissió de Macron i unes presidencials avançades. És el que ja pretenen tant Le Pen com Mélenchon. De moment, no és clar que l’obertura de la legislatura, el primer d’octubre, es pugui fer amb un projecte de pressupostos per al 2025.