Focus

Les alarmes capitalitzen la por del robatori o l’ocupació

Els ciutadans destinen més recursos a protegir la llar pel clima d’inseguretat que alimenten missatges publicitaris i notícies

Des del 2010, el nombre de dispositius connectats a centrals receptores d’alarmes ha pujat dels poc més de 300.000 als 800.000

Els proveïdors de portes blindades i panys són molt crítics amb la tendència del mercat
Els cossos públics de seguretat sembla que han delegat la protecció de les llars a cada persona
El nivell de protecció es mesura en funció del temps que triga el delinqüent a superar les barreres

Des del 2010 fins avui, el nom­bre d’alar­mes con­nec­ta­des a cen­trals recep­to­res (CRA) a Cata­lu­nya ha aug­men­tat de les poc més de 300.000 a les prop de 800.000, un 165% d’incre­ment en catorze anys, segons els Mos­sos d’Esqua­dra. El bom­bar­deig publi­ci­tari de les prin­ci­pals com­pa­nyies proveïdores d’aquest ser­vei, en espe­cial de Secu­ri­tas Direct i MPA (la com­pa­nyia de Movis­tar i Pro­se­gur), que estan en lluita pel mer­cat, ha con­ver­tit l’alarma en l’ele­ment de moda en la segu­re­tat domèstica, amb una quota de pene­tració a l’Estat espa­nyol del 10%, una de les més altes de la Unió Euro­pea, però encara per sota de països com ara Irlanda (16%), Suècia (18%) i Noru­ega (23%).

En aquest sen­tit, les empre­ses d’alar­mes pen­sen que encara hi ha camp per córrer. Un son­deig recent de Secu­ri­tas Direct revela que la pro­tecció de la llar és una qüestió que pre­o­cupa el 93% dels espa­nyols, en espe­cial, el fet de ser objecte d’un roba­tori. L’ocu­pació de l’habi­tatge és, segons aquest estudi, un pro­blema que amoïna tres de cada qua­tre enques­tats, i un 24% afir­men que han estat vícti­mes d’una ocu­pació direc­ta­ment o en l’entorn més pro­per. Són dades que par­len d’una demanda latent, i, en aquest sen­tit, la direcció de MPA, que va pre­sen­tar resul­tats al juny –a les por­tes de l’estiu, que és quan més alar­mes es con­trac­ten–, s’ha mar­cat com a objec­tiu dupli­car el nom­bre de cli­ents i asso­lir el milió basant-se en la pre­visió que el mer­cat pot créixer, almenys, fins al 20% del total d’uni­tats resi­den­ci­als. En el cas de l’Estat espa­nyol, sig­ni­fi­ca­ria pas­sar dels tres mili­ons d’alar­mes ins­tal·lades actu­al­ment als sis mili­ons. Secu­ri­tas Direct, que ara en té dos mili­ons, aspira a man­te­nir-se al cap­da­vant amb solvència. I cal veure què passa amb l’entrada d’enti­tats finan­ce­res en aquest mer­cat, les quals juguen la carta de vin­cu­lar la millora de les con­di­ci­ons de les hipo­te­ques a la con­trac­tació d’una alarma.

Ara bé, l’incre­ment de la cri­mi­na­li­tat jus­ti­fica la dimensió actual i futura del mer­cat? Les dades poli­ci­als evi­den­cien un incre­ment dels fets delic­tius els dar­rers anys, després de la dava­llada del 2020 per la pandèmia i el con­fi­na­ment. El 2023 el nom­bre de fets penals va créixer un 6,72% en un any, però el nom­bre de fets delic­tius rela­ci­o­nats amb el patri­moni (furts, roba­to­ris, esta­fes, etc.) va pujar un 7,27%, segons els Mos­sos d’Esqua­dra. Per posar en con­text aques­tes xifres, cal pen­sar que la taxa a Cata­lu­nya és de 77 fets delic­tius per cada 1.000 habi­tants. En el cas de Bar­ce­lona i la regió metro­po­li­tana, de més de 126.

Pre­ci­sa­ment, a la capi­tal cata­lana, la inse­gu­re­tat és el tema que més amoïna els ciu­ta­dans, de manera crei­xent i des­ta­cada, per sobre de l’accés a l’habi­tatge, la mas­si­fi­cació turística i la neteja dels car­rers. El bar­ce­loní té la impressió que en qual­se­vol moment pot ser víctima d’un furt al car­rer o al trans­port públic, o d’un roba­tori. “Als meus cli­ents estran­gers que estan de pas a Bar­ce­lona els reco­mano, amb molta insistència, que sis­plau dei­xin el rellotge a l’hotel, i si et veus en l’obli­gació de dir això, és que evi­dent­ment hi ha un pro­blema”, explica Anto­nio de la Casa, direc­tor de Fer­ri­max, una empresa de solu­ci­ons de segu­re­tat de Sant Fost de Campsen­te­lles amb fili­als a França, Suïssa i Itàlia. Ara bé, les dades de cri­mi­na­li­tat a la ciu­tat de Bar­ce­lona de gener a juny reve­len que el nom­bre de furts es va reduir un 5,9%; el de sos­trac­ci­ons de vehi­cles, un 15,6%, i el de roba­to­ris amb força als domi­ci­lis, un 4,1%, segons el Minis­teri de l’Inte­rior.

Vicens Valentín, pro­fes­sor col·labo­ra­dor del màster de ciu­tat i urba­nisme de la UOC, està con­vençut que la inversió en segu­re­tat és una “neces­si­tat diri­gida”: “Amb inde­pendència de les dades poli­ci­als que hi pugui haver, és evi­dent que hi ha una cam­pa­nya de màrque­ting de les empre­ses de segu­re­tat molt agres­siva, per tal d’acon­se­guir ampliar la seva acti­vi­tat en el mer­cat domèstic, ja que el mer­cat empre­sa­rial, el de l’oci noc­turn i el del comerç ja estan satu­rats”, asse­gura.

Hi ha una base científica que explica això. La repe­tició de mis­sat­ges alar­mants és, segons explica el filòsof i divul­ga­dor José Anto­nio Marina en el seu lli­bre Ana­tomía del miedo, una de les mane­res per aco­var­dir la soci­e­tat: “I la por impulsa a obrar d’una deter­mi­nada manera per lliu­rar-se de l’amenaça i de l’ansi­e­tat que pro­du­eix. Per tant, qui pot sus­ci­tar por s’apro­pia fins a cert punt de la volun­tat de la víctima.”

Però Valentín va més enllà de l’acció publi­citària de les com­pa­nyies i pensa que també maqui­nen per mani­pu­lar les notícies i així aug­men­tar la per­cepció d’inse­gu­re­tat: “La difusió con­ti­nu­ada de tota mena d’inci­dents a les xar­xes els bene­fi­cia, i m’ima­gino –per no pecar d’ingenu– que deuen fer ser­vir bots i altres ope­ra­dors vir­tu­als per satu­rar les xar­xes de fets rela­ci­o­nats amb la inse­gu­re­tat, ja sigui una bara­lla, el roba­tori d’una car­tera o d’un rellotge, un assas­si­nat, el nom­bre de menors no acom­pa­nyats que viuen al país, etc. El camp és vast. Aquesta mena de satu­ració d’infor­mació secu­ritària bene­fi­cia almenys dos sec­tors: les empre­ses de l’àmbit de la segu­re­tat i els par­tits i grups polítics”, indica.

Un sec­tor, dues visi­ons

Però altres pro­fes­si­o­nals de la segu­re­tat domèstica, espe­ci­al­ment els proveïdors de por­tes blin­da­des i panys a prova de lla­dres, són molt crítics amb aquesta tendència que ha aga­fat el mer­cat, i fan notar l’apa­rent con­tra­dicció que hi ha entre el fet que cada cop hi hagi més habi­tat­ges amb alarma i l’incre­ment de l’acció delic­tiva. La seva expli­cació és que les alar­mes pro­por­ci­o­nen als usu­a­ris una falsa sen­sació de pro­tecció low cost: “Inver­tir només en una alarma és un pla­cebo i no ho podem con­si­de­rar ni segu­re­tat, perquè l’alarma està pen­sada per comu­ni­car un fet que està pas­sant i el que cal evi­tar és que passi, que entrin a casa teva”, explica Andreu Mal­do­nado, gerent d’INN Solu­ti­ons, una empresa de sis­te­mes de segu­re­tat resi­den­cial i per a empre­ses. Aquesta com­pa­nyia va néixer el 2013 per actu­a­lit­zar les velles ser­ra­lle­ries de barri per ini­ci­a­tiva de set repre­sen­tants de les noves gene­ra­ci­ons del negoci a Cata­lu­nya i basa la seva pro­posta en la inno­vació cons­tant: “El lla­dre sem­pre innova i, si no ens hi adap­tem incor­po­rant nove­tats que vagin con­tra­res­tant aques­tes noves tècni­ques, estem en fora de joc”, diu Mal­do­nado, que no amaga la impotència per la difi­cul­tat de tras­lla­dar el seu mis­satge sobre la segu­re­tat als cli­ents per con­tra­res­tar el relat que han bas­tit les grans com­pa­nyies d’alar­mes gràcies a la seva gran capa­ci­tat per comu­ni­car. La segu­re­tat no és una qüestió de sen­sació: actu­al­ment hi ha eines acadèmiques per mesu­rar el nivell de pro­tecció que té una llar d’acord amb nor­mes inter­na­ci­o­nals. Així, per exem­ple, la firma cata­lana té iden­ti­fi­ca­des 71 mane­res d’ata­car un domi­cili –cada cop n’hi ha més: fa cinc anys, n’eren 50– i dis­po­sen de tec­no­lo­gia per esta­blir capes de pro­tecció d’acord amb l’objec­tiu i el pres­su­post del cli­ent. Amb peda­go­gia i expli­cant tècni­ca­ment què aporta cada sis­tema, INN Solu­ti­ons té més fàcil convèncer el cli­ent que tra­vessa la porta de les seves boti­gues, però més enllà ho tenen com­pli­cat. Dit això, l’incre­ment de la des­pesa en segu­re­tat per part del ciu­tadà també els ha bene­fi­ciat: “Tenim por­tes des de 2.000 fins a 7.000 euros i el tiquet mitjà està aug­men­tant”, asse­gura.

També des del ves­sant de la segu­re­tat activa, però menys crític, Anto­nio de la Casa pensa que la popu­la­rit­zació de les alar­mes pot ser, per a mol­tes per­so­nes, una manera d’intro­duir-se en el món de la segu­re­tat i anar-hi esca­lant: “Els habi­tat­ges estan tan mal pro­te­gits que és poc rea­lista pen­sar que la gent pas­sarà de zero a cent de cop; es tracta d’anar fent pas­ses, i l’alarma és la pri­mera, però en el meu sec­tor n’hi ha molts que no com­par­tei­xen la idea d’anar a poc a poc”, reco­neix el direc­tor gene­ral de Fer­ri­max. El fabri­cant vallesà de cai­xes for­tes, cam­bres cui­ras­sa­des i solu­ci­ons de segu­re­tat a mida té només un 12% del negoci en el sec­tor resi­den­cial. El gros de l’acti­vi­tat està cen­trat en la millora de la pro­tecció d’infra­es­truc­tu­res estratègiques i en el ter­reny mili­tar; en aquest sen­tit, l’incre­ment de la inse­gu­re­tat geo­política està gene­rant grans opor­tu­ni­tats molt subs­tan­ci­o­ses. No obs­tant això, no volen des­cui­dar la demanda domèstica: “Cada cop estan aga­fant més pro­ta­go­nisme la porta blin­dada i les cai­xes for­tes domèsti­ques”, indica.

L’incre­ment de la des­pesa dels par­ti­cu­lars en la segu­re­tat resi­den­cial també esta­ria posant en relleu un cert reple­ga­ment o inca­pa­ci­tat dels recur­sos públics. “Les poli­cies s’estan dedi­cant a altres coses i estan dele­gant la segu­re­tat resi­den­cial a cada per­sona, que ha de pren­dre les deci­si­ons de pro­tecció que con­si­deri opor­tu­nes, pen­sant que al final les asse­gu­ran­ces de la llar aca­ba­ran pagant i que el per­ju­di­cat no hi sor­tira per­dent”, diu Mal­do­nado, que qüesti­ona la for­mació dels Mos­sos d’Esqua­dra en l’àmbit de la segu­re­tat resi­den­cial. De fet, amb altres empre­ses del sec­tor estan ofe­rint mòduls for­ma­tius a l’acadèmia de la poli­cia cata­lana per pal·liar el dèficit de conei­xe­ment en la matèria: “Ara mateix no tenen res sobre això en el pla for­ma­tiu”, afirma.

Pro­te­gir els objec­tes de valor

Fer­ri­max va par­ti­ci­par com a proveïdor tec­nològic de Vaults Group en l’ober­tura del seu negoci de dipòsits de segu­re­tat a Bar­ce­lona, el pri­mer no vin­cu­lat als bancs. El hòlding irlandès ha detec­tat la neces­si­tat crei­xent que tenen mol­tes per­so­nes de guar­dar en un lloc segur els seus objec­tes de valor. És una acti­vi­tat que tra­di­ci­o­nal­ment pres­ta­ven les enti­tats finan­ce­res als millors cli­ents, però la pèrdua d’interès per aquest ser­vei i el des­cens de con­fiança en el sec­tor per part dels usu­a­ris ha obert la porta a la pos­si­bi­li­tat que altres ope­ra­dors entrin en el mer­cat. “Cada cop hi ha més gent para­noica que tem que un lla­dre entri a casa seva, o que hi hagi un ter­ratrèmol o un col·lapse del sis­tema finan­cer”, va expli­car a L’Econòmic el maig pas­sat l’empre­sari Sea­mus Fahy, pro­mo­tor d’aquesta ini­ci­a­tiva.

El sec­tor de la segu­re­tat pri­vada fac­tura uns 4.622 mili­ons d’euros a l’Estat espa­nyol, segons les dar­re­res dades de l’asso­ci­ació esta­tal del sec­tor Apro­ser, refe­ri­des al 2022. Amb l’excepció del 2020, en què va caure per la pandèmia, la xifra de negoci ha aug­men­tat de manera cons­tant des del 2014, i per sobre de l’evo­lució del PIB. Els proveïdors de sis­te­mes i alar­mes supo­sen el 34% del sec­tor; el 7% són els ser­veis de trans­port de fons, i la prin­ci­pal acti­vi­tat són els vigi­lants de segu­re­tat, amb un 59% del total. Cata­lu­nya és el prin­ci­pal ter­ri­tori de l’Estat en nom­bre d’empre­ses (339), i el segon en fac­tu­ració (17,3%), per sota de Madrid (26,8%).

El pro­fes­sor de la UOC Vicens Valentín recorda que no només les empre­ses d’alar­mes estan capi­ta­lit­zant la por d’una part de la població: hi ha empre­ses d’agents de segu­re­tat que ofe­rei­xen patru­lles de vigilància dis­creta en alguns bar­ris de Bar­ce­lona o con­trol amb drons.

Un capítol a part merei­xen les ano­me­na­des empre­ses anti­o­cu­pació, com ara Desoku­pas, que ofe­rei­xen desa­llot­ja­ments exprés de cases amb pro­ce­di­ments que se situen al límit de la lega­li­tat.

Tuto­ri­als per robar

Una altra vari­a­ble a tenir en compte és que la delinqüència cada cop ho té més fàcil per assal­tar un domi­cili, perquè bona part del conei­xe­ment que cal per vio­len­tar un pany i obrir una porta és a inter­net. “És molt fàcil com­prar les eines per inter­net i adqui­rir una mínima habi­li­tat prac­ti­cant durant dues o tres set­ma­nes amb vídeos de You­Tube. En menys de dos minuts, un lla­dre una mica ensi­nis­trat pot acce­dir al 80% o el 85% dels habi­tat­ges”, explica el gerent d’INN Solu­ti­ons. “Pas­sar-se al cos­tat fosc és avui dia molt fàcil; les bar­re­res del conei­xe­ment que hi havia abans ja no hi són”, es lamenta De la Casa.

En aquest sen­tit, les empre­ses de segu­re­tat evi­ten par­lar de sis­te­mes o por­tes invi­o­la­bles. El nivell de pro­tecció es mesura en funció del temps que triga el delinqüent a superar les bar­re­res: com més temps hagi d’inver­tir per entrar-hi, més fàcil serà que hi renunciï o que sigui enxam­pat in fra­ganti. En aquest sen­tit, l’alarma és una part del sis­tema, la que avisa la poli­cia que s’està pro­duint un crim, però no la part nuclear.

També està evo­lu­ci­o­nant la manera com s’orga­nit­zen els delinqüents i això acaba com­por­tant can­vis en com i què es roba. És un fet que cada cop hi ha més màfies que dis­po­sen de mane­res més sofis­ti­ca­des de ren­di­bi­lit­zar el que sos­tre­uen: no importa tant què com quant. El negoci de robar en domi­ci­lis s’ha con­ver­tit més en una qüestió de quan­ti­tat que de qua­li­tat. En aquest sen­tit, el lla­dre ja no valora tant el conei­xe­ment de l’habi­tatge i de qui hi viu per acon­se­guir un bon botí com dedi­car aquest temps a entrar en diver­ses cases.

A vega­des el pit­jor ene­mic del millor sis­tema de pro­tecció ins­tal·lat en una llar és el mateix usu­ari. Això és així perquè sovint es des­cuida de con­nec­tar l’apa­rell quan marxa de casa. Un dels horit­zons de la indústria és acon­se­guir que la pro­tecció no depen­gui de la diligència del cli­ent, vin­cu­lant segu­re­tat i domòtica: “Fa diver­sos anys que tre­ba­llem per acon­se­guir que els sis­te­mes de segu­re­tat siguin efec­tius i no depen­guin de l’hàbit del cli­ent, de si el con­necta o el des­con­necta, sinó que esti­guin con­nec­tats les 24 hores sense que l’usu­ari ni tan sols en sigui cons­ci­ent, perquè és jus­ta­ment això el que aporta la màxima tran­quil·litat”, explica Andreu Mal­do­nado, que hi afe­geix que estan tre­ba­llant amb la intel·ligència arti­fi­cial per acon­se­guir aquest objec­tiu.

Nor­ma­tiva euro­pea?

Viure en un entorn segur és un dret reco­ne­gut a escala euro­pea; sovint la segu­re­tat dels espais s’ha vin­cu­lat només a aspec­tes de pro­tecció de la salut, però cada cop més s’hi inclou la segu­re­tat con­tra els delic­tes, la delinqüència i les agres­si­ons. En l’àmbit pri­vat, el fet de dotar les llars de sis­te­mes de segu­re­tat no ha for­mat part de l’interès del legis­la­dor, però això podria començar a can­viar. Anto­nio de la Casa està con­vençut que, dins de l’estratègia de l’Agenda 2030, de desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble, la segu­re­tat hi ha de tenir un espai impor­tant, ja que con­tri­bu­eix que les soci­e­tats siguin més pacífiques, jus­tes i inclu­si­ves. Ara per ara, no hi ha una nor­ma­tiva que obli­gui a millo­rar els sis­te­mes de pro­tecció a l’hora de cons­truir o reha­bi­li­tar un habi­tatge, però en un futur podria ser així. De fet ja hi ha segells euro­peus de qua­li­tat arqui­tectònica que incor­po­ren ele­ments de segu­re­tat com a part dels fac­tors que con­di­ci­o­nen la salut de les per­so­nes que habi­ten l’immo­ble.

Sor­pre­nent­ment, el Codi Tècnic de l’Edi­fi­cació, que és el marc nor­ma­tiu que esta­bleix les exigències de qua­li­tat de l’obra, segu­re­tat con­tra incen­dis, salu­bri­tat i estalvi energètic a l’Estat espa­nyol, no fa cap referència a mesu­res de pro­tecció con­tra actu­a­ci­ons vio­len­tes. Sense reque­ri­ments, el mer­cat és poc sen­si­ble a aques­tes qüesti­ons, sense diferències entre el poder adqui­si­tiu dels com­pra­dors. Un pro­fes­si­o­nal del sec­tor de la segu­re­tat que asses­sora pro­mo­to­res explica l’anècdota següent, prou il·lus­tra­tiva: “En el trans­curs d’una reunió amb una pro­mo­tora impor­tant que ens cita supo­sa­da­ment per ana­lit­zar la segu­re­tat d’un edi­fici resi­den­cial d’alt nivell de Bar­ce­lona, amb habi­tat­ges d’un milió d’euros en amunt, arriba un moment ridícul en què el pro­mo­tor asse­gura que no té marge per pas­sar d’una porta de 2.000 euros a una altra de 3.500, una diferència que sig­ni­fica que aquell habi­tatge tin­gui dos minuts de pro­tecció o bé reque­reixi mitja hora o tres quarts, temps sufi­ci­ent per evi­tar el roba­tori.” La mateixa font afirma que, en bona mesura, l’obra nova està ins­tal·lant sis­te­mes de fa 25 anys per estal­viar, i que només els habi­tat­ges d’auto­pro­moció com­por­ten més interès i conei­xe­ment per part del pro­pi­e­tari.

El cibercrim afavoreix la sensació d’indefensió
Les estadístiques de la policia posen en relleu un increment especialment notable del nombre d’estafes i altres delictes per internet. El gran nombre de persones afectades, l’evidència que tothom en pot ser víctima i la impunitat amb què es mouen els autors són factors que contribueixen a la inseguretat.
76,89%
Seguretat percebuda.
És el percentatge d’enquestats per Securitas Direct que diuen que l’Estat espanyol és segur; ara bé, més de la meitat hi afegeixen que menys que fa dos anys.
51,19%
Porta blindada.
Aquesta mesura de protecció és la més popular, seguida de l’intèrfon amb càmera i les reixes en portes i finestres.
339
Empreses de seguretat.
Catalunya és el primer territori en nombre de negocis d’aquest sector.
32,4%
Índex de victimització.
És el percentatge de persones que han estat víctimes com a mínim d’un fet considerat delictiu.
254.715
Crims penals.
Són dades de Catalunya del primer semestre d’aquest any, segons el Ministeri de l’Interior. La cibercriminalitat ha augmentat un 14,5%.
Habitacions del pànic

Les “zones de refugi” es posen de moda a les cases de luxe

Als antípodes de la seguretat de baix cost que ofereixen les companyies d’alarmes, hi ha els projectes integrals d’algunes cases exclusives. En aquests casos, el que es pretén és sectoritzar l’immoble i crear zones amb diversos graus de protecció. Se sol delimitar, per exemple, una zona on la família fa vida durant el dia, i una altra, durant la nit. En aquests casos, portes blindades o cuirassades integrades en l’espai suposen impediments per als assaltants en cas que hagin pogut entrar a l’habitatge. És el que es coneix com a “zones de refugi” o “zones segures”, que, si hi ha una violació del domicili, permeten als residents esperar l’arribada de la policia fora de perill. Les anomenades “habitacions del pànic”, és a dir, espais destinats només a aquesta finalitat, estan superades. De fet, és una expressió que genera una certa antipatia en el sector, tot i que és força popular gràcies a la pel·lícula que Jodie Foster va protagonitzar el 2002. Ara bé, encara hi ha moltes famílies que prefereixen blindar només els vestidors.

Antonio de la Casa, de Ferrimax, que participa cada cop més en aquests projectes, reconeix que encara costa que els despatxos d’arquitectura tingui en compte la seguretat a l’hora de fer els plànols. “Si els dissenyadors de l’habitatge han pensat com poden protegir-lo, és més fàcil que la seguretat passi més desapercebuda i no suposi una incomoditat per als habitants”, afirma.

Aquesta és la seguretat que es poden permetre els propietaris de cases de més d’un milió d’euros, la qual cosa obre la porta a preguntar-se si l’accés a la seguretat pot generar una bretxa social. En aquest sentit, l’augment de la desigualtat en les economies occidentals aconsella mirar de reüll aquells països on la divisió de la població entre una base social molt pobra i una elit molt rica acaba portant a la creació de guetos altament protegits en què la classe amb més recursos se sent segura.

Andreu Maldonado, d’INN Solutions, nega que la seguretat domèstica de qualitat sigui cosa de rics i creu que està a l’abast de moltes persones, perquè també hi ha mecanismes de finançament que converteixen qualsevol solució en una quota mensual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.