Diumenge al vespre, a les cinc i mig minut de la tarda, la televisió pública austríaca anunciava un “terratrèmol polític”. Acabaven de tancar els col·legis electorals i, en realitat, el que es va veure a continuació no era cap sorpresa: l’ultradretà, xenòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat (FPÖ) escalava a la primera posició fins a vorejar el 29%, tal com havien pronosticat els sondejos unes setmanes enrere. No s’havia produït la “recuperació” que algunes enquestes havien apuntat en la recta final de la campanya a favor del conservador ÖVP, el Partit Popular del canceller Karl Nehammer. La dreta moderada quedava en un 26,3%. La sorpresa, de fet, hauria estat que Nehammer, que governa en coalició amb els Verds, hagués defensat el primer lloc.

Quin era, doncs, el terratrèmol? D’una banda, que el més històric entre els partits ultres europeus i el més arrelat en el nazisme esdevingués, per primer cop, la força més votada en unes eleccions al Parlament nacional. De l’altra, que superés el rècord de qui en va ser la figura més representativa, Jörg Haider, l’ideòleg que el va normalitzar fins a adquirir la categoria de soci de govern, ni que fos com a “germà petit”. El rècord en suports de Haider va quedar en el 26%, el 1999. L’FPÖ té acumulades tres experiències com a soci en executius nacionals, l’última de les quals va ser en la coalició del conservador Sebastian Kurz, que es enfonsar el 2019.

El terratrèmol ve de la possibilitat que aquest partit que ha fet campanya al país natal d’Adolf Hitler amb conceptes adoptats del nazisme, com ara la “remigració” o expulsió dels ciutadans d’origen estranger, i que exhibeix teories conspiranoiques, com ara que l’arribada de més refugiats acabarà amb la majoria “blanca”, pugui arribar al poder. És a dir, que el seu líder actual, el radicalitzat Herbert Kickl, aconsegueixi ser el “canceller del poble”, un altre terme adoptat del nazisme, perquè així s’anomenava Hitler. La seva victòria, que amb els resultats finals va ser d’un 28,8 %, li dona 56 escons al Parlament austríac. Per a una majoria parlamentària en necessita 92. I cap altre partit no està disposat a aliar-se amb un “canceller del poble” anomenat Kickl.

“Nosaltres som al poder per resoldre els problemes, no per sostenir-los”, és el missatge de Nehammer. La ultradreta xenòfoba, com tots els populismes de dretes o esquerres, recull electorat amb solucions aparentment fàcils a problemes complexos. Expulsar població estrangera, tancar les portes a l’asil o esdevenir un nou aliat del rus Vladímir Putin dins la Unió Europea no resoldria els problemes de l’Àustria actual, segons el bloc de les forces democràtiques. Ni el partit del canceller, ni els socialdemòcrates, els Verds o els liberals de Neos, les altres formacions que es repartiran els escons parlamentaris, volen un Kickl al poder.

Nehammer té les claus de la majoria amb una nova aliança amb els socialdemòcrates, tot i que tindria només un escó per damunt dels 92. O pot recórrer a un tripartit amb els ecologistes o els liberals. L’encàrrec per formar un nou govern ha de procedir del president del país, Alexander van der Bellen, un progressista de 80 anys, originari dels Verds, ara independent. La mateixa nit electoral ja va recordar que no encarregarà la formació de govern a cap partit que no sigui capaç de reunir una majoria. També hi va afegir que el futur cap del govern ha de respectar regles democràtiques com la separació de poders o els drets de les minories i els fonaments de la UE. Unes declaracions que es podien interpretar com un rebuig de facto de Kickl o com una invitació als altres a buscar una coalició que eviti entregar la cancelleria a l’FPÖ.

Herbert Kickl no només té el terme escollit per a ell, com a “canceller del poble”, també ha triat el que dedicarà a una coalició que l’exclogui: la d’aliança dels perdedors. El seu partit ha pujat dotze punts respecte a les eleccions nacionals del 2019. Els conservadors de Nehammer n’han perdut onze.

De moment, i al marge de les denominacions que triï Kickl per desqualificar els rivals, tot apunta a un altre cordó sanitari. Més o menys el mateix que passa a Alemanya. Tres eleccions en aquest mes de setembre a l’est han donat molta empenta a la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD). A Turíngia va ser la força més votada, per primer cop en unes eleccions a un parlament regional. A Saxònia i Brandenburg va quedar segona. La resposta de la resta dels partits, sigui la conservadora Unió Cristianodemòcrata (CDU) o els socialdemòcrates d’Olaf Scholz, és negociar coalicions inexplorades, però capaces d’esquivar l’AfD, un partit tan neonazi que ni la resta dels ultres europeus el volen com a “agermanat”. La CDU, el partit que va dirigir Angela Merkel i que ara lidera el dretà Friedrich Merz, es planteja trencar esquemes i negociar amb l’esquerra populista de Sahra Wagenknecht. És un partit qualificat d’“aliat” de Putin, a més de representar l’esquerra radical. Per a la CDU, però, una mena de peccata minuta, si es compara amb la toxicitat de l’AfD.