La massacre evitable que va canviar Israel
El 7-O Hamàs va trencar el miratge de la invencibilitat israeliana amb el pitjor atac en la història del país
Els serveis d’intel·ligència hebreus havien advertit poc abans Netanyahu d’una “guerra imminent”
El terrabastall va ser tan majúscul que joves gazians calçats amb xancletes van poder penetrar en territori israelià pel seu propi peu. Al·lucinats de veure el món exterior per primer cop a les seves vides, centenars d’adolescents van seguir el camí obert pels milicians de Hamàs a través d’un dels murs més protegits del planeta. El miratge de la invencibilitat israeliana s’esfondrava. En perfecta coordinació i sense oposició, una milícia sense tecnologia punta s’infiltrava a l’estat d’Israel per terra, mar i aire. Ho feia a quarts de set del matí, llançant contra les comunitats del sud la pitjor massacre en la història d’Israel.
La incompareixença de l’exèrcit israelià va donar hores de marge als homes armats palestins, que van matar i segrestar soldats i civils mentre la incredulitat regnava a bona part del país. Mentre Hamàs assaltava quibuts al sud d’Israel, els coets que sortien disparats des de la franja de Gaza feien pensar en una tanda d’hostilitats limitada a un intercanvi aeri, com les que són tràgicament habituals entre l’enclavament palestí i Israel. A l’aeroport Ben Gurion, a Tel Aviv, les alarmes van sonar i els viatgers s’esmunyien per les escales que baixaven cap al refugi. En aquell búnquer, on El Punt Avui era present, hi havia pares que cantaven a cau d’orella als seus infants perquè no s’espantessin, però també hi havia israelians amb esperança que la cosa no anés a més. “A Tel Aviv, quan sonen les alarmes, la gent ja torna a fer vida normal al cap d’una hora”, deia la Naama.
Amb el pas dels minuts, des d’aquell búnquer al Ben Gurion, centenars de civils van poder veure com els pitjors rumors es confirmaven. La cara els anava canviant. Als seus telèfons hi arribaven imatges de militants de Hamàs patrullant ciutats del sud d’Israel en camionetes, amb les armes enlaire. Unes imatges que semblaven construïdes amb intel·ligència artificial, que no formaven part d’allò esperable per l’imaginari israelià. També arribaven missatges desesperats de civils en aquella part d’Israel, on Hamàs agafava les comunitats locals a peu canviat llançant l’atac en un sàbat.
“Era un dia festiu i per tant no miràvem el telèfon, així que no sabíem res del que passava”, explicava a El Punt Avui la Naria, supervivent dels atacs de Hamàs, només tres dies després de la massacre. Ella és resident de Sderot, una ciutat israeliana a dos quilòmetres del mur que assetja Gaza. “Sonaven les sirenes, però hi estem acostumats. Més tard, a través de veïns que no són religiosos i que sí que utilitzen el telèfon en un sàbat, vam saber que hi havia cossos per terra i terroristes de Hamàs en jeeps massacrant pels carrers. No ens ho crèiem perquè sonava ridícul”, admet.
Els Kitat Konenut –grups de defensa dels quibuts formats per civils voluntaris– es van jugar la vida per protegir els seus veïns fins que l’exèrcit israelià es va sumar a l’esforç de contenció. En algunes zones, els combats s’allargarien alguns dies fins a eliminar el darrer combatent palestí. Però el mal ja estava fet. La guerra havia començat.
Els atacs de Hamàs contra Israel van ser considerats per la premsa israeliana com l’11-S israelià. Més de 1.150 persones van morir assassinades i la milícia palestina es va endur en captivitat unes 250 persones. Es creu que mai havien mort tants jueus en un sol dia des de l’Holocaust. La societat civil a Israel reconeixia estar decebuda amb les autoritats del país, però deien que el moment de retre comptes seria més tard. El mateix matí del 7 d’octubre, el primer ministre, Benjamin Netanyahu, declarava l’estat de guerra i arribava a descriure la situació com una segona guerra per la independència d’Israel.
Mobilització immediata
La mobilització va ser immediata. Més de 300.000 reservistes israelians van ser cridats a files i Eli Cohen, ministre d’Afers Estrangers israelià, assegurava que hi havia “avions plens d’israelians” que hi anaven “a combatre” des d’arreu del món. De seguida, els dirigents israelians van començar a bombardejar la Franja de Gaza –el lloc més densament poblat del planeta, on la meitat dels dos milions de residents són infants– amb centenars de míssils a diari. Van enderrocar torres residencials amb més de 100 apartaments i van llançar avisos als seus milers d’inquilins pocs minuts abans de deixar-los sense sostre. Yoav Gallant, ministre de Defensa d’Israel, ordenava el setge absolut de l’enclavament. “No hi haurà ni electricitat, ni menjar, ni combustible. Res de res. Estem lluitant contra animals humans i hem d’actuar en conseqüència.” Aquesta declaració seria utilitzada mesos després en acusacions de genocidi contra Israel en tribunals internacionals.
Un any després, encara no hi ha una versió oficial que expliqui el fracàs de seguretat israelià que va possibilitar l’assalt de Hamàs. La tensió bèl·lica a la regió continua altíssima i la cúpula política del país continua argumentant que la rendició de comptes haurà d’esperar. Però tot indica que a Israel es va interpretar de manera equivocada que Hamàs no estava per la fenia d’iniciar una guerra.
El Shin Bet, l’agència d’intel·ligència israeliana, havia advertit deu setmanes abans del 7 d’octubre que “la guerra era imminent a Israel”. Segons un article publicat l’agost passat a Yedioth Ahronoth, Ronan Bar, líder del Shin Bet, en va advertir personalment Netanyahu el juliol del 2023. L’advertència no feia referència a Gaza en particular, però sí que alertava que els enemics d’Israel a la regió seguien de prop el moment de debilitat i divisió interna que vivia el país arran de la reforma judicial impulsada pel govern de Netanyahu.
A finals de 2023, The New York Times va publicar una investigació titulada “Israel coneixia el pla d’atac de Hamàs des d’un any abans”. L’article assegura que les autoritats israelianes disposaven d’un document escrit de 40 pàgines que detallava fil per randa l’atac que més tard Hamàs va llançar, però indica que els funcionaris israelians el van desestimar en considerar-lo fora de l’abast de les capacitats de Hamàs. El pla descrivia l’assalt a bases militars i quibuts, la mort i el segrest d’israelians i el trencament de la tanca de separació per més de 60 punts diferents. “El document descrivia l’assalt amb una precisió impactant”, diu el rotatiu: “Drons que ataquen càmeres de seguretat i armes automàtiques apostades a la frontera, homes armats penetrant a Israel amb parapents, motocicletes i a peu; coses que van passar el 7 d’octubre.”
El juliol de 2023, tres mesos abans de l’atac, una analista d’intel·ligència israeliana va advertir que Hamàs havia dut a terme una sèrie d’entrenaments dins de l’enclavament palestí que s’assemblaven molt al que descrivia el document redactat en possessió d’Israel. Però va prevaldre de nou la concepció que Hamàs no buscava la guerra. La milícia havia estat negociant permisos laborals perquè residents gazians treballessin dins de territori israelià, i tot feia pensar que el grup palestí preferia treballar per la millora econòmica de la franja.
Dotze mesos de campanya militar a la franja de Gaza deixen les capacitats de Hamàs molt debilitades i un únic alto el foc que va permetre la posada en llibertat d’un centenar de captius israelians a canvi de l’excarceració del triple de presos palestins. Però Israel no pot reivindicar una victòria a Gaza perquè no ha complert cap dels dos objectius que s’havia plantejat durant l’inici de l’ofensiva. Hamàs no està eliminat i a l’enclavament encara hi ha un altre centenar de captius. El no retorn d’aquests ostatges suposa la major pedra a la sabata del govern israelià, acusat per part de la societat d’haver abandonat els seus.
Les negociacions per a un alto el foc definitiu ha existit tot l’any, però periodistes propers a les negociacions com Ravid Barak expliquen la suposada frustració de diplomàtics dels EUA per la incapacitat de convèncer Netanyahu. La frustració és també present a Israel. David Barnea, cap del Mossad i membre de l’equip negociador israelià, hauria reconegut a la familiar d’un ostatge retingut a Gaza que “amb l’actual constel·lació política a Israel, l’alto el foc és impossible”.
