Gran angular

Mireia Fernández-Ardèvol

Investigadora de la UOC, experta en comunicació digital

“La gent gran també ha d’ensenyar sobre entorns digitals”

“Ha estat un gran error que l’administració no es preocupés perquè la gent gran es digitalitzés”

“Sempre hem de disposar d’una manera de fer que no hagi de ser digital”

El món digital ha amplificat l’edatisme des que va ser creat per gent jove que no tenia en compte els més grans
La banca ‘online’ no es va dissenyar tenint en compte les competències digitals de la gent gran

L’informe Desi­gual­tat digi­tal i vellesa: la bretxa digi­tal que encara cal tan­car, que ha coor­di­nat Mireia Fernández-Ardèvol, posa de mani­fest que estem vivint un feno­men de bretxa soci­o­di­gi­tal pel qual la desi­gual­tat digi­tal és una forma més de desi­gual­tat soci­o­e­conòmica.

Històrica­ment, quan podem dir que comença la bretxa digi­tal?
Des que hi ha inter­net. Tota nova tec­no­lo­gia, sigui digi­tal o no, genera diferències, com l’elec­tri­fi­cació i els telèfons. Des del moment en què enge­gues inter­net, hi ha gent que està con­nec­tada i gent que no. I aquest pro­blema ha pre­o­cu­pat des del prin­cipi; en les polítiques públi­ques sem­pre s’ha tin­gut en compte qui queda enrere quan hi ha un avenç. A Cata­lu­nya, a finals dels noranta, ja es fan enques­tes sobre digi­ta­lit­zació de la població i de les empre­ses, per saber qui està que­dant enrere, també en ter­mes econòmics, perquè això per­ju­dica la pro­duc­ti­vi­tat. I d’aquesta pre­o­cu­pació surt la pri­o­ri­tat de for­mar a les esco­les en inter­net, jus­ta­ment per tan­car la bretxa digi­tal.
En l’estudi s’explica que, en una soci­e­tat que enve­lleix ràpida­ment, la bretxa digi­tal s’amplia.
Al prin­cipi, les polítiques públi­ques es pre­o­cu­pen que la població pro­duc­tiva tin­gui accés a inter­net i que els nens i les nenes sàpiguen fer ser­vir inter­net, perquè estem par­lant en ter­mes pro­duc­tius. La gent gran no hi és, en aquest pano­rama. Per què? Perquè ja no forma part del sec­tor pro­duc­tiu. I perquè les tec­no­lo­gies digi­tals es veiem com unes tec­no­lo­gies asso­ci­a­des amb la cul­tura juve­nil. No cal que ens amoïnem de la gent que ja s’ha jubi­lat. Això va ser el gran error.
Un seg­ment de la població resta en clara inde­fensió.
El cas de la banca online és para­digmàtic. Comença quan un seguit de cli­ents i cli­en­tes no volen posar un peu a l’ofi­cina i fan les ges­ti­ons via e-mail. Es comença a digi­ta­lit­zar pen­sant en per­so­nes a qui no fa por la banca online i tenen prou com­petències digi­tals. Però era només un com­ple­ment al canal pri­o­ri­tari, d’atenció per­so­nal. Arriba la pandèmia, ens envien a tots a casa i deci­dei­xen que no volen que el cli­ent tre­pitgi l’ofi­cina. La banca online no s’ha dis­se­nyat pen­sant en la gent gran, però després se la culpa de no tenir com­petències digi­tals. També passa en àrees com la salut. Entrar a la web de La Meva Salut suposa una tor­tura: pots enviar mis­sat­ges al teu metge o met­gessa, però no et diu que no pots superar els 255 caràcters. Una per­sona gran que no se’n surt es pen­sarà que és culpa seva, quan es tracta d’un mal dis­seny.
La desi­gual­tat digi­tal accen­tua la soci­o­e­conòmica.
Si jo no tinc sufi­ci­ent capa­ci­tat o sufi­ci­ent com­prensió lec­to­es­crip­tora, i hi ha per­so­nes grans que no han anat a l’escola, com puc treure pro­fit d’inter­net encara que esti­gui con­nec­tada? Si par­lem de desin­for­mació, si jo tinc més capi­tal cul­tu­ral per enten­dre el que és la desin­for­mació i el que no, quan rebi deter­mi­na­des notícies o faci cer­ques a inter­net podré dis­tin­gir millor amb qui­nes fonts estic tre­ba­llant. D’altra banda, inter­net ser­veix per con­nec­tar. Si tu estàs con­nec­tada a un entorn perquè tens un con­text soci­o­e­conòmic mitjà-alt o alt, amb unes con­ne­xi­ons deter­mi­na­des, con­ti­nuaràs apro­fi­tant aquell capi­tal social que tens. Si tu ets una per­sona modesta amb un capi­tal social més reduït, mai arri­baràs a con­nec­tar-te amb aque­lla gent gran que té aquells recur­sos i que en un moment donat et pot aju­dar amb el que sigui.
També hi ha un biaix de gènere.
L’accés a l’edu­cació va ser molt infe­rior entre les dones que entre els homes en aques­tes gene­ra­ci­ons. La tra­jectòria labo­ral també ha estat dife­rent. Estem par­lant de gene­ra­ci­ons en què hi ha mol­tes dones que es que­den a casa perquè que una dona surti a tre­ba­llar no està bé. Aques­tes dones que tre­ba­llen només a casa tenen menys expo­sició al món digi­tal perquè a les llars és on de vega­des tri­gues més a entrar al pri­mer ordi­na­dor. En tot cas, quan les fei­nes digi­tals tenen a veure amb coses molt quo­ti­di­a­nes, com man­te­nir el con­tacte amb la família, les fa la dona. Quan comença a sem­blar molt sofis­ti­cat, lla­vors passa la pilota a l’home.
Els que ara es jubi­len podran esqui­var la bretxa digi­tal?
L’entorn digi­tal can­via d’una manera tan acce­le­rada que de vega­des adap­tar-se a segons quins can­vis serà un sotrac. Quan canviïn les interfícies actu­als, perquè pot­ser no con­ti­nuem amb pan­ta­lles tàctils i pas­sen a ser orals, és pos­si­ble que tin­guin pro­ble­mes d’adap­tació. I hem de pen­sar que alguns nivells soci­o­e­conòmics no hi arri­ba­ran: una per­sona que tin­gui una pensió baixa no es com­prarà un ordi­na­dor nou, i si els dis­po­si­tius són vells, pot­ser les apli­ca­ci­ons no fun­ci­o­na­ran.
No és el mateix ciu­ta­da­nia que ciu­ta­da­nia digi­tal.
Sem­pre hem de poder tenir una manera de fer que no sigui digi­tal, tant per a les per­so­nes que puguin optar per la via digi­tal com per a les que no puguin. Per sort, ara can­via la legis­lació, però la cita per anar a fer una gestió de l’admi­nis­tració pública l’havies de dema­nar online. Per tant, si tu no tenies com­petències sufi­ci­ents, havies de dema­nar ajuda a algú.
Fins a quin punt el món digi­tal ha pro­mo­gut l’eda­tisme.
L’ha ampli­fi­cat i és una pena, ho ha fet sense saber-ho. Tot va començar amb aquells pro­gra­ma­dors de Califòrnia, homes, blancs, joves, que van mun­tar l’entorn digi­tal des de la seva posició al món, la d’un Mark Zucker­berg, el pre­si­dent de Meta, que deia que una per­sona per sobre dels 35 anys ja no ser­veix per pro­gra­mar. Inter­net ens va interes­sar pri­mer com a eina de pro­duc­ti­vi­tat, després els ado­les­cents es van apro­piar dels mòbils i va sor­gir tota aquesta cul­tura digi­tal jove. Les per­so­nes grans no es veien enlloc. En algun moment, ara ja no és així, per entrar a Face­book no podies dir que tenies 70 anys; no es con­si­de­rava que un pos­si­ble usu­ari pogués ser una per­sona d’aquesta edat.
En l’informe par­leu de mesu­res per inten­tar ata­car la bretxa digi­tal.
La Gene­ra­li­tat, en el seu pla de xoc de digi­ta­lit­zació, té un espe­cial interès a for­mar per­so­nes grans. És a dir, ara ja és explícit. Ens vam ado­nar d’aquesta neces­si­tat durant el con­fi­na­ment per la pandèmia. Perquè lla­vors sí que neces­si­ta­ves que la gent estigués digi­ta­lit­zada i no sabies ni quanta gent hi havia digi­ta­lit­zada, perquè no en teníem dades. Cre­iem que és molt impor­tant for­mar, però que els for­ma­dors i les for­ma­do­res siguin per­so­nes grans. Si la for­mació te la fa una per­sona com tu, que veu el món des d’on tu el veus, la comu­ni­cació és més fàcil. Si a una per­sona gran la forma una altra per­sona gran, segur que ha vis­cut el mateix que ella ha vis­cut, i hi empa­tit­zarà millor. I si es fa un dis­seny de polítiques públi­ques, o de pro­duc­tes i ser­veis digi­tals, i par­lem de diver­si­tat, cal con­vi­dar-hi la gent gran per veure què en pensa, per exem­ple, de la usa­bi­li­tat de deter­mi­nats dis­po­si­tius, què és el que per a ells no fun­ci­ona.
Cal­dria reforçar els ser­veis analògics?
Sí, s’han de reforçar. Tot no pot pas­sar a ser digi­tal; al final hem de trac­tar per­so­nes. Cal dei­xar espai sufi­ci­ent per fun­ci­o­nar offline, res­pec­tar la tria, perquè hi ha moments a la vida en què ja en tens prou. És fas­ci­nant veure com entre la gent jove es posen límits a l’ús d’inter­net.
Podria sem­blar que fer ser­vir l’eina digi­tal pot fer més pro­ac­tiva la gent gran.
De fet, s’incen­tiva, però cal tenir les com­petències. És tro­bar l’equi­li­bri: conec el cas d’una per­sona jubi­lada que, després d’anys de fer ser­vir l’ordi­na­dor per a la feina, va deci­dir raci­o­na­lit­zar-ne l’ús al màxim i fer ser­vir l’eina digi­tal per a coses fona­men­tals, com comu­ni­car-se amb el fill per Skype.

Perfil

La comunicació i l’envelliment

Mireia Fernández-Ardèvol és experta en comunicació digital. Professora i investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), des d’on dirigeix el programa de doctorat en societat, tecnologia i cultura, és pionera en el desenvolupament dels estudis de la vellesa digital (hiperdigitalització, hiperdataficació i edatisme). Lidera el projecte Digital ageism: ageist stereotypes and the vicious circle of digital exclusion in Spain (La Caixa Flash, 2024) i és directora del clúster Aging, del projecte canadenc Aging in Data. Ha coordinat l’informe per al Parlament de Catalunya Desigualtat digital i vellesa (2024) i ha coeditat el llibre Digital ageism (Routledge, 2023).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.