L’Eloi –nom fictici per raons òbvies– va formar part, durant un temps, del negoci del tràfic de marihuana a Catalunya. Tot i que ja fa anys que ho va deixar enrere i ara treballa legalment, relata que hi va començar molt jove, amb un amic i quatre focus en un pis, venent petites quantitats –100 o 200 grams– a adolescents i coneguts del poble. Cada focus, diu, podia mantenir unes vint plantes, així que al principi en tenien unes 80. No obstant això, aviat es van adonar que els grans beneficis venien amb operacions a més gran escala. Un any després, van llogar una casa, van instal·lar-hi cent focus i van arribar a tenir una plantació de més de 1.000 plantes per vendre a l’engròs.

L’Eloi recorda que en aquells moments el quilo de marihuana es venia a uns 2.400 euros, però amb el temps l’oferta va augmentar i el preu va caure fins als 1.800 euros. Aquest descens del preu, sumat als costos d’inversió necessaris per mantenir una plantació i el fet que van estar a punt de ser descoberts, van ser alguns dels motius pels quals van decidir deixar el negoci. Abans d’això, però, havien arribat a llogar tres cases per mantenir-hi plantacions. Explica que obtenien els lloguers amb contractes de feina falsificats i hi intervenien la llum per evitar pagar costos desorbitats, cosa que, segons ell, feia un instal·lador contractat per Endesa. També van comprar un generador per evitar talls de subministrament i emplenaven les piscines de les cases per tenir aigua en reserva per poder regar en cas d’emergència.

Tot estava planificat amb precisió; no podien deixar marge per a la improvisació, ja que qualsevol error podia portar-los a la presó o crear-los un problema seriós amb criminals professionals. En un moment donat, una banda criminal que controlava la zona els va obligar a treballar per a ells, sota l’amenaça de robar-los la collita, en el millor dels casos. A canvi, els venien la marihuana més barata, però es van assegurar la seva protecció. L’Eloi comenta que la seva principal por era ser descobert pels veïns, perquè eren els que en podien percebre l’olor i trucar a la policia, o ser enxampat pel consum de llum. Ara, amb la sequera actual, també seria fàcil detectar-los pel consum d’aigua, ja que una plantació de 1.000 plantes necessita uns 12.000 litres per setmana: “Abans no controlaven tant el consum que feies d’aigua; a tot estirar ens posaven una petita multa, que tampoc pagàvem”, explica. Malgrat les precaucions, alguna vegada van tenir la policia secreta a la porta, però mai van ser enxampats per cap delicte.

Pel que fa als guanys, l’Eloi explica que, després de descomptar-hi el cost del lloguer, la llum, els fertilitzants i els esqueixos del cànnabis, concretament de la varietat critical perquè era la més productiva, obtenien uns beneficis “nets” d’uns 20.000 euros per plantació, que es repartien entre els socis. En total, va arribar a tenir uns 200.000 euros en efectiu a casa seva. Acostumava a fer petits ingressos, d’uns 600 euros al mes, en un compte corrent per no aixecar sospites, com si fos un sou. Tanmateix, encara que no blanquejaven els diners com a tal, sí que compraven cotxes de luxe de segona mà en efectiu per tenir els diners “invertits”.

Sobre la gent que actualment es dedica a aquest negoci, l’Eloi comenta que molts dels traficants són d’altres països, com Albània, on el clima no és tan favorable com aquí per al cultiu de marihuana. També destaca que ara s’utilitzen naus industrials llogades a nom de societats per camuflar les plantacions com si fossin empreses legítimes, amb treballadors contractats per no aixecar sospites. A més, la venda ha canviat: ara es fa sovint a través d’aplicacions de missatgeria instantània com Telegram, que ofereixen més privadesa i seguretat que altres plataformes com WhatsApp. De tota manera, ell mai ha treballat per telèfon: “Amb la gent que em recollia la droga, quedàvem un dia, en una hora i en un lloc concret en persona.” I hi afegeix: “Passés el que passés, hi havies de ser. Si no, tenies un gran problema.”

Finalment, l’Eloi reflexiona sobre aquella època en què tenia “tot el que volia”: cotxes, roba, capritxos... Gastava els diners abans de ser objecte de robatori, o de confiscació per part de la policia. Si bé ja fa més de deu anys que està “net”, que ha canviat de vida i que el delicte ha prescrit, és conscient del perill constant en què vivien, no sols per la possibilitat de ser detinguts algun dia sinó pel fet de relacionar-se amb gent molt perillosa i sense res a perdre-hi. De la mateixa manera, es mostra content d’haver-ne sortit indemne i declara que no va tenir problemes per deixar aquest món, tot i tractar-se d’activitats il·legals en què fins i tot es regalaven armes per protegir les plantacions.

Per l’Eloi, la solució és la legalització de la marihuana a l’Estat. “Si la marihuana fos legal, no sortiria a compte invertir en una plantació i el preu baixaria encara més.” Això, combinat amb unes lleis més estrictes com reclama l’alcaldessa de Maçanet de la Selva i el sotsinspector dels Mossos d’Esquadra, podria ser la clau per desmantellar aquest engranatge criminal.