Recordo tenir la algunes coses ben clares, tot i que encara no els posava nom. Sentia, com ara, que la música era com un joc i, en certa manera, començava a veure inevitable dedicar-m’hi, ja que sempre he pensat que, sense la música, no sabria gaire què fer. Noto, però, que tinc més inseguretats ara que abans. Hi ha coses de la indústria musical que aleshores desconeixia i que ara em semblen una merda: com se suposa que t’has de mostrar, com se suposa que has de comunicar... Coses que no saps si les fas perquè realment les vols fer o perquè t’han dit que toca fer-les.

Sí, sento que la veu ha anat agafant cada vegada més pes, segurament perquè també n’ha anat agafant la meva faceta de compositora de cançons. Però mai no he fet un bolo sense el trombó, i em continuo sentint molt estranya si no el tinc a prop.

Lucia Fumero [amb qui tocarà fent duo avui a La Paloma] m’ha ensenyat molta música sense ni tan sols adonar-se’n. La vaig conèixer a l’Esmuc i des del primer dia vam connectar moltíssim. Qualsevol oportunitat per tocar juntes és sempre una celebració. Maria Schneider [que dirigirà la Classijazz Big Band, amb Payés de convidada, el 6 de novembre a Paral·lel 62], d’altra banda, és un ídol des del dia que el meu pare em va dur a veure-la al Palau, en un concert, també, del Festival de Jazz. Em vaig quedar adormida perquè era molt petita [riu], però aquella cabellera rossa, i el so tan potent de la seva banda, no l’he oblidat mai. El Petit Ensemble [4 de desembre, La Paloma, amb Anggie Obin, Miguel Villar, Toni Vaquer, Horacio Fumero i Enric Fuster] és un grup de músics que m’encanten i als quals he posat a tocar junts. Faré també un concert amb La Camerata Penedès [19 de desembre, Palau], que em van proposar fer El amor brujo, una barbaritat d’obra. Com en tantes altres coses vaig dir “sí” de seguida perquè no he tocat mai amb una camerata i em peta el cap només de pensar-hi, però ara penso: “Ostres, Déu n’hi do, on t’has ficat, no?”. De camino al camino [24 de gener, Teatre Auditori Sant Cugat], finalment, es basa en el meu últim disc i està concebut com una mena de conte, amb petites històries sobre coses que m’agraden, m’emocionen o em preocupen. Fa un any que el rodem i quan miro a l’escenari i hi veig tots aquests músics, inclòs un quartet de corda, interpretant les cançons que vaig compondre, encara m’emociono...

És una oficina petitíssima que podria estar a Diagonal Mar! [riu], però la idea de gravar-hi concerts és realment molt efectiva. Vam notar que els feia il·lusió que hi anéssim, i jo pensava: “però si aquí hi heu tingut els més grans!”.

Som totes dones, amb la qual cosa veus que, tot i queda molt, potser comencem a anar pel bon camí. Ara bé: sento que això de ser “dona i jove” és un reclam del qual ens n’estem beneficiant una mica. I m’agradarà veure on quedem quan alguns deixin de valorar-nos pel gènere i l’edat. Hi ha dones artistes més grans que són els nostres referents i mereixen oportunitats!”.