Societat

ÀSIA

Un desert de petxines a l’Àsia Central

L’assecament del mar d’Aral i la contaminació de la sorra han fet proliferar al·lèrgies i malalties

El poble uzbek riberenc de Moynaq és ara una localitat aïllada amb falta d’oportunitats laborals

L’antiga massa marítima emet grans quantitats de carboni, segons un estudi d’investigadors catalans

Als seixanta, es comença a eixugar el mar per la desviació dels rius que el nodrien per poder regar camps de cotó

“Ara que no existeix l’Aral, la fàbrica no funciona. Si hi hagués aigua, hi hauria de tot; si no hi ha aigua, no hi haurà res”, diu el Muhammad, un senyor de 70 anys que seu davant de l’antiga planta de conserves de peix a Moynaq, a l’oest de l’Uzbekistan. Aquesta fàbrica havia donat feina a 16.000 treballadors quan Moynaq era un nucli pesquer.

Als seixanta, el mar es va començar a eixugar. Ara és un poble empolsinat per un mar convertit en desert –rebatejat com a Aralkum–, on els vaixells rovellats, les vaques escanyolides i els gossos despentinats poblen els carrers. L’únic record que queda del mar és un cementiri de vaixells, fotografies en blanc i negre de peixos enganxats a les xarxes dels pescadors somrients, pelicans dissecats i peixos descolorits conservats en formol.

“Les possibilitats són poques. Els joves marxen fora. Fa poc es va obrir una fàbrica tèxtil al poble”, explica l’encarregada del museu estatal. L’empresa es va inaugurar fa tres anys, amb 320 màquines de cosir portades de la Xina i Turquia. A l’institut públic de Moynaq, les Nacions Unides hi van implantar un projecte en el marc del programa Alliberar els joves i els ciutadans vulnerables, amb què s’organitzen classes de costura.

En el vídeo de l’obertura de la fàbrica, totes les treballadores són noies vestides amb bates rosa hospital. L’altra opció de l’ONU –més enfocada al públic masculí– són les classes de tecnologia. Aquestes són les oportunitats formatives per als joves que decideixen quedar-se a Moynaq, a tres hores de la capital de la regió, Nukus, on s’arriba després d’esquivar molts sots i potser de canviar alguna roda.

Catàstrofe ambiental

L’assecament de l’Aral és una de les catàstrofes ambientals més rellevants del segle XX. La causa va ser el desviament dels rius principals que nodrien el mar per regar els camps de cotó. Els soviètics planejaven convertir les zones rurals en camps fèrtils. El Karakalpakistan, on s’ubicava el mar, es va transformar en un cultiu de cotó gegant. La falta d’aigua per regar, en una zona amb pocs recursos hídrics, va provocar que quedés sense aigua el quart mar interior més gran del món. De la superfície original, el 2018 en quedava només el 10%. Actualment, al voltant del 4%.

L’ús massiu de pesticides per als camps de cotó va contaminar la sorra, que ara és la base de l’antic mar. Amb el vent, les partícules s’aixequen i s’escampen: “Hi ha molts casos d’al·lèrgies. Cada any s’incrementen”, explica l’Almagül, pediatre de l’hospital de Moynaq. “Hi ha anèmia i malalties renals. L’any passat teníem un cas de còlera”, hi afegeix mentre mostra la sala d’aïllament. “A pocs quilòmetres hi ha el centre per als tuberculosos. Hem registrat casos de nens amb tuberculosi resistent als antibiòtics.”

Al Karakalpakistan, la taxa de càncer d’esòfag és 25 vegades superior a la mitjana mundial i les malalties descrites són el pa de cada dia. “Quina és la solució? Jo no ho decideixo. Soc una simple doctora. Potser hauríem de reubicar la gent. Creus que és possible fer-ho?”, pregunta. “S’hauria de replantejar el problema real, que és recuperar la inundació del mar d’Aral. Això seria la solució, i seria possible. Per exemple, si s’augmentés l’eficiència de les infraestructures que porten l’aigua al cotó, es podria tornar molta aigua al mar. Això és molt car, perquè les canalitzacions es van fer a pic i pala durant l’època soviètica”, sosté Rafael Marcé, investigador científic del CEAB-CSIC.

L’assecament del mar provoca emissions de carboni, amb les conseqüències derivades de l’escalfament global. Marcé, juntament amb un equip de científics, està duent a terme un estudi sobre el tema. El 2022 van fer el treball de camp al mar d’Aral: “Tot el que va a parar al sediment d’un llac és un embornal de carboni. Quan marxa la massa d’aigua, aquest embornal s’obre cap a l’atmosfera.”

A la recerca de petroli

El cas del mar d’Aral és significatiu perquè, com que té l’extensió d’Irlanda, està produint la mateixa quantitat de tones de CO2 que emeten els Països Baixos”, explica la investigadora del CSIC Núria Catalán, també membre de l’equip.

Actualment, el govern uzbek està invertint en la recerca de petroli a l’antiga massa marítima, fet que encara genera més emissions de carboni: “Si un dia havia de tornar l’aigua al mar d’Aral, la descoberta de petroli n’allargarà el destí”, conclou Marcé.

68.000
quilòmetres quadrats
de superfície tenia originàriament el mar d’Aral abans de la dessecació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.