Bàsicament pel fet que Jordi Pujol, en el seu període com a president de la Generalitat, el va identificar com el primer d’una sèrie de personatges amb la voluntat de canviar Espanya i en els quals inspirar-se per a la seva acció política. A partir del procés independentista ha recuperat un cert interès com a exemple d’una tercera opció de convivència entre l’autoritarisme i l’independentisme. El risc és quan s’apliquen als segles XVII i XVIII conceptes que són posteriors i quan es parteix d’un desconeixement del personatge.

Pierre Vilar, a la seva Catalunya dins l’Espanya moderna (1964), ja es feia ressò d’aquesta anomalia. El problema és que el seu temps, la segona meitat del segle XVII, era molt desconegut. Fins fa 40 anys encara es parlava del “segle d’obscuritat”. És precisament Pierre Vilar qui comença a posar-hi llum. En els darrers anys la historiografia catalana ha fet un salt espectacular sobre aquest període.

Una paraula per definir-lo seria paranobiliari. Barcelona, a la segona meitat del segle XVII, era una societat molt oberta i que rebia molts fadristerns de les nissagues de la resta de Catalunya, que hi trobaven un ambient en què prosperar a través de la feina, del treball o de l’enginy. I la família de Feliu de la Penya és un exemple magnífic d’això. L’avi arriba a Barcelona perquè és un fadristern. Té un cert èxit; i el seu fill, que també es diu Narcís, serà un gran mercader. Narcís Feliu de la Penya no té cap necessitat de treballar per viure. De fet, tot i que és llicenciat en dret, no va exercir mai ni com a notari ni com a advocat. I el que fa és esperar una crida, una vocació, un projecte, que serà la Junta de Comerç.

Doncs canvia que la gran història, per dir-ho d’alguna manera, entra directament a casa seva. Amb la guerra dels Nou Anys (1688-1697), Lluís XIV de França entra directament al territori de la Península i, de fet, s’acaba amb el setge de Barcelona (1697), que Feliu viu directament. I això marca un abans i un després, perquè aleshores entén que és el moment de triar un bàndol o l’altre, una tria que s’acabarà concretant en la guerra de Successió.

Aquesta és una de les grans preguntes de la història de Catalunya. I a vegades es contesta amb un cert presentisme per tot el que segueix passant entre Catalunya i Espanya. En el cas de Feliu de la Penya, un paper determinant el té Jorge de Darmstadt, que és un agent austríac que arribarà a ser virrei al Principat. Hi havia també moltes altres raons que porten les elits catalanes a desconfiar de les promeses que fan els Borbons. Al final, la gran qüestió, i això ho explica molt bé el professor Antoni Simón, des de 1640 cap al 1714, és la voluntat de recuperar la plenitud de l’autogovern.

De dues maneres. La primera és el que podem definir com el primer cas de màrqueting nacional. Ell participa en un gran projecte que neix a Madrid i que és de la Junta de Comerç, que defensa un model mercantilista. És conscient que un projecte d’aquest tipus podia generar una certa cultura de la unificació dintre de la Península i que es pogués anar perdent el pactisme, que era l’essència del Principat. És aleshores que publica el Fènix de Catalunya (1683), on defensa que som tan espanyols com els altres, però també tenim la nostra idiosincràsia. Després hi ha la seva gran obra, els Anales de Cataluña (1709), que és la seva gran contribució a la guerra de Successió a favor del bàndol austriacista. El que defensa és que Catalunya i França han estat enemigues des que Déu va crear la Terra. I en aquest afany arriba a coses molt peculiars, com ara dir que Déu ha creat el Pirineu per dividir França de la Península o que hi ha uns ocells que quan són a Espanya són vius i feliços i quan creuen la frontera dels Pirineus cauen morts.