“Podem discrepar de la decisió política del Legislador, però no tenim legitimació democràtica per substituir-lo”, adverteix al Suprem el Fiscal General de l’Estat en les seves al·legacions a la qüestió d’inconstitucionalitat de la Llei d’Amnistia que va plantejar aquell tribunal davant del Constitucional (TC). En el seu ampli al·legat –49 pàgines– en què demana al Constitucional que no admeti el recurs per qüestió de forma o rebutgi el fons per manca de valor jurídic, el fiscal Álvaro García Ortiz recorda al Suprem que el missatge de la majoria parlamentària que va aprovar l’amnistia al Congrés “no pot ser més clar quan reconeix que renuncia a l’exercici” punitiu contra els responsables de l’1-O “per raons d’utilitat social que es fonamenten en la consecució d’un interès superior: la convivència democràtica”. El fiscal recorda que és la decisió i la responsabilitat del poder legislatiu. Hi podria haver motius per qüestionar la constitucionalitat de la llei però ni el Constitucional ni encara menys el Suprem o la Fiscalia General de l’Estat tenen cap legitimitat democràtica per atribuir-se “una avaluació de la conveniència, efectes, qualitat i perfectibilitat” de la llei com sí que pretén fer el Suprem.

L’auto del Suprem, al·lega el fiscal general, “no planteja un dubte de constitucionalitat sobre una norma legal: rebutja amb absoluta convicció l’existència mateixa de la llei i, en definitiva, la decisió política d’aprovar-la”. Així, el Suprem s’allunya substancialment de la naturalesa i l’objecte propis d’una qüestió d’inconstitucionalitat, “motiu suficient per acordar la seva inadmissió” per part del Constitucional, conclou García Ortiz. El Suprem, afegeix, “s’aparta clarament de la lògica processal” perquè recorre al Constitucional abans d’aplicar la llei quan la jurisprudència obliga a aplicar la llei, primer, i en tot cas després, recórrer al TC.

Per retreure implícitament al Suprem que s’atribueixi funcions que no li corresponen, García Ortiz afirma que al ministeri fiscal mateix “no li correspon ni promoure ni abordar la impugnació en abstracte d’una decisió del Legislador, ni encara menys fer-ho des d’una perspectiva ideològica o política, o tractar d’imposar la seva pròpia visió de la defensa de la Constitució fora dels canals i els estrictes límits” del propi text constitucional i la llei del TC que el desenvolupa. “No podem assumir, rebatre o introduir arguments o posicions que, desbordant el marc processal, impliquin una avaluació metajurídica sobre l’oportunitat política o la valoració ètica o social d’una decisió del Poder Legislatiu”.

El Fiscal de l’Estat rebutja que el Suprem plantegi una dicotomia entre l’amnistia de la transició del 1977 i l’amnistia que s’identifica amb “el dret de gràcia” i perdó perquè, argumenta, no existeix jurisdicció per diferenciar-les. Recorda que cap sentència del TC conté una “caracterització dogmàtica de l’amnistia que permeti” contraposar dos models teòrics excloents entre ells. Cap sentència del TC ha intentat mai establir una doctrina sobre el que és o no una amnistia i, en canvi, la sala Penal del Suprem sí que sembla arrogar-se aquesta potestat, retreu García Ortiz.

L’auto del Suprem menciona l’informe de la Comissió de Venècia sobre l’amnistia als presos polítics de Geòrgia i el Fiscal General recorda que, en aquest dictamen, tampoc la comissió distingeix entre categories d’amnistia “sinó que enumera supòsits en els que d’altres països –molts d’ells d’inqüestionable tradició democràtica– l’han utilitzada o la contemplen a la legislació”. García Ortiz retreu al tribunal presidit per Manuel Marchena que no “acabi d’explicar” per què haurien de ser rígidament diferents “el règim jurídic” d’una amnistia de transició com la del 1977 i una de perdó com l’actual. En darrer terme, el fiscal argumenta que la Comissió de Venècia conclou que “l’amnistia es pot concedir abans que s’hagi iniciat el procés penal o en qualsevol moment posterior”.

El Fiscal de l’Estat no dubta a afirmar que fa la impressió que el Suprem aborda la inconstitucionalitat de la llei “des d’una posició psicològica de part afectada –i fins i tot ofesa– pel propòsit de la llei” tenint en compte que va ser el tribunal de Marchena qui va condemnar a presó per sedició els polítics que ara es vol amnistiar.

En el seu auto, el Suprem considera que els responsables de l’1-O són amnistiats per la seva ideologia trencant la igualtat entre ciutadans, però el fiscal recorda que l’auto és per un recurs de cassació d’un ciutadà marroquí que va participar en desordres públics a Girona contra la sentència del Suprem. Però el Fiscal recorda que “no és la seva ideologia allò que el converteix en beneficiari de l’amnistia” sinó el fet objectiu d’haver pres part en un fet qualificat, jutjat i condemnat com a delicte, un fet que ara la majoria parlamentària ha considerat amnistiable.

El Suprem recrimina que l’amnistia és fruit de l’interès polític de Pedro Sánchez per ser investit i del seu acord amb Junts, beneficiari de l’amnistia, en una actuació que es considera injusta per part de bona part de la ciutadania espanyola. El Fiscal de l’Estat deixa clar que forma part de la realitat que la ciutadania o part d’ella pugui pensar que el pacte polític respon a una “aspiració filantròpica” o, contràriament, a una combinació d’estratègies i interessos partidistes. Però, rebla, “no correspon en cap cas a aquest Ministeri ni al Tribunal Constitucional jutjar en quina mesura és políticament encertat, positiu, criticable o rebutjable”. Per tant, tampoc correspon al Suprem.

“En democràcia”, conclou l’al·legat del ministeri fiscal, “la llei és la voluntat popular expressada pel Poder Legislatiu” i cadascuna de les lleis, també la d’amnistia, “té el mateix valor, produeix el mateix efecte i genera el mateix deure de subjecció”. Álvaro García Ortiz conclou que “no és concebible un Estat de Dret en el que només s’apliquin les lleis que agraden als que han de vetllar per la seva eficàcia”.