Sí i no. De fet, aquesta figura del secretari general ja existia a la CUP, però per una qüestió estrictament legal. I ara amb les ponències del Procés de Garbí el que hem fet és donar-li una mica de forma i impulsar-la un pèl. El que impressiona més és la responsabilitat que abordem com a secretariat nacional amb aquesta perspectiva de desenvolupar, o desplegar, les ponències del Garbí, d’intentar aterrar una proposta i un plantejament polític que ens semblen molt nous i profunds.

No, no n’hi ha hagut perquè en el si dels debats que vam fer al Procés de Garbí durant aquest gairebé un any en què hem estat repensant-nos, sí que érem molt conscients que necessitàvem que l’organització tingués un parell de portaveus, dues veus que parlin en nom de l’organització, perquè creiem que ens havíem d’explicar millor i ser capaces de desenvolupar més les nostres propostes. Per això no hi ha hagut aquest debat. També entenem que no és un secretari general tradicional com el coneixen d’altres partits, sinó que és una figura representativa de tot un secretariat nacional. Al final, no és un càrrec executiu, és una figura representativa, que sigui una mica la veu referencial tant dins de l’organització com a fora. El treball és molt col·lectiu i coral i no ens imaginem aquest càrrec com el d’una persona que prengui decisions executives. I amb tots aquests matisos i amb aquesta anàlisi, vam acabar de dibuixar aquesta figura i va ser amb bastant de consens de l’organització.

Sí, perquè no té res a veure una cosa amb l’altra. És una figura merament organitzativa, de donar una veu cap enfora i cap a dins, i no pensada amb clau de presentar-ho com a candidat a unes eleccions. De fet, justament està pensat per deslligar-lo d’altres figures representatives, ja sigui del grup parlamentari o d’altres que hi pugui haver.

Estem bastant convençudes que sí. Aquesta era una qüestió que era motiu de debat i també una dicotomia que, a vegades, no sabíem com resoldre. Les ponències, en aquest cas, ho exposaven molt clarament i han rebut un suport molt majoritari de l’organització. Volem ser a les institucions, anant a totes, però no ser-hi només pel fet de ser-hi, sinó perquè això serveixi per acostar-nos als nostres objectius. I, alhora, som molt conscients que sense el carrer, sense les estructures populars, tampoc serem capaces d’arribar als nostres objectius. Necessitem les dues coses. I com que en som molt conscients, i a les ponències així ho afirmem, creiem que sí que hem superat aquesta dicotomia.

El nostre ADN segueix sent el municipalisme i per això les ponències a nivell organitzatiu parlen que la proposta que volem desplegar aquests propers mesos, i anys, és tornar a reforçar el món municipalista, fent més xarxa i articulant molt millor el territori. Quan diem de fer una CUP gran, és en aquest sentit.

Hi ha una desmobilització molt gran, i això ho hem detectat des del minut 1 del Procés de Garbí o com quan des d’aquest nou secretariat hem afirmat que, davant d’aquesta desmobilització, hem de fer alguna cosa. Hem perdut electorat, i en aquest sentit, no estem en la situació que nosaltres voldríem, però quan vam engegar el Procés de Garbí encara no hi havia hagut les últimes eleccions, i ja hi havia senyals que ens deien que el cicle s’estava esgotant, que el processisme no ens duia gaire enlloc i que hi havia aquest desencantament. I el que volem fer és formular aquesta proposta política nova per sortir d’aquí.

No volem oblidar l’1-O. No podem oblidar el que segurament va ser un dels embats més forts que s’han fet a l’Estat espanyol. És un episodi del qual podem aprendre moltes coses, però també és veritat que cal passar pantalla i plantejar la pregunta “i ara com ho fem?”, perquè el 2017 vam estar a punt d’assolir els objectius, però no ho vam assolir. I aquesta és una mica la reflexió que també hem fet amb el Procés de Garbí. Ara ens trobem davant d’uns independentistes que no fan independentisme o d’unes esquerres que no fan d’esquerres. I nosaltres volem fer aquesta nova proposta en aquesta línia de fer una cosa diferent del que hem fet fins ara. Perquè el que hem fet fins ara, de moment, no ha funcionat.

Una proposta que, a més, és clara, ja que la via del pacte està esgotada. Amb aquesta via no hem arribat enlloc, ja que, de fet, el que hem fet és retrocedir. Per tant, nosaltres el que proposem és que hi ha d’haver una via de confrontació, el conflicte com a generador d’un altre escenari. I el que diem és plantegem-nos això, que amb la via del pacte no anirem enlloc, però amb la via de la dretanització i de treure drets socials tampoc. Volem fer una proposta política clara, que es basi en l’alliberament nacional, amb una aposta seriosa per construir els Països Catalans, fer una transició per donar vides dignes a la gent que està patint ara, i una conquesta de drets civils i polítics constant. I aquest plantejament és el que posem sobre la taula.

És així, i la via de negociació del Congrés ens està portant a plantejar-nos, per exemple, votar una moció de censura amb Vox i el PP. Tot això no ens aporta res i el que estem fent és renunciar a lleis catalanes, com ara la de limitació del lloguer, que permeten fer uns avenços que ara no tenim.

Doncs entendre’ns en el que puguem entendre’ns i en el que no, doncs no. I la següent pregunta és: i en què ens entendrem? Doncs ho farem en allò que agafi aquests eixos que considerem bàsics. Però, ara, al Parlament ens trobem amb un Junts que està votant una abstenció a determinades propostes de l’extrema dreta i amb una esquerra que està lligada per un pacte d’investidura amb el PSC. De fet, al Parlament l’única oposició som nosaltres i, per tant, haurem de desplegar molt bé aquest discurs per convèncer la gent que aquesta és l’única oposició real.

No és tant una apel·lació als altres partits com una reivindicació del Procés de Garbí quan se’ns acusa de continuar fent el mateix de sempre. I ens sembla que els altres partits estan parlant de personalismes i no de projecte polític de futur. Quan ens pregunten en què coincidim amb Esquerra, ara no ho sabem perquè no formulen una proposta política real. Estan parlant de noms i de cares. Quan el que veiem és que hi ha molta gent que està demanant això, girem full.

És una amenaça per al país, perquè són uns discursos que portaran més misèria, i no ataquen la raó del problema, sinó que són uns discursos de l’últim contra el penúltim. La gent els pot comprar perquè ho està passant malament, perquè ha de decidir si omple la nevera o paga el lloguer. I aquestes qüestions materials l’extrema dreta no les solucionarà, perquè sempre acabarà donant ales al poder i a la burgesia. És un problema que sí que volem aterrar i intentem treballar-hi parlant amb les veïnes, fent més xarxa, carrer i organitzant-nos més i millor. Tenim l’exemple de la manifestació de Ripoll de diumenge, que està en la línia del que creiem que s’ha de fer.

Les solucions aparentment màgiques i les respostes senzilles són més fàcils d’escampar que unes de més complexes sobre unes qüestions que en tenen molt, de complexes. El que sí que creiem és que nosaltres, i és una de les coses que planteja el Garbí, hem de comunicar més i millor, i per això marquem una línia comunicativa més clara. Intentarem articular o teixir aquestes aliances en l’àmbit del territori per intentar desmuntar aquests discursos. Però és veritat que, en alguns moments, no hem estat capaços d’explicar-nos prou bé, o sobretot, d’assenyalar quin és realment el problema, i això no ho fa l’extrema dreta, com és el del poder o la pobresa.

Nosaltres creiem que no. Estem convençudes que aquest discurs, que és veritat que és una pràctica habitual del PSOE d’intentar aplacar, en un moment com l’actual, amb el que està patint la gent ara, no se sustenta. I que amb la generació del conflicte i de petites conquestes materials es va demostrant que aquest discurs no arriba i que aquesta pacificació no podrà arribar perquè la gent ho està passant molt malament.