Fa uns dies, Alberto Núñez Feijóo va viatjar a Roma per fotografiar-se al costat de Giorgia Meloni i fer una roda de premsa per lloar de manera entusiasta “les mesures en matèria d’immigració” del govern italià, que, segons el dirigent espanyol, “s’han de prendre de referència perquè donen bons resultats”. No va especificar a quines mesures es referia (en realitat, fins ara, Meloni ha seguit la política dels seus predecessors, també els de centreesquerra, de fer acords amb els països de provinença per intentar bloquejar els immigrants al mar), però el líder del PP va donar a entendre que parlava dels camps de detenció a Albània, la proposta estrella de Meloni.

Així, els mitjans espanyols amb els quals s’informen els possibles votants van il·lustrar la visita de Feijóo a Roma amb imatges dels camps d’Albània (ben nous, per estrenar) i el titular: “La política migratòria de Meloni funciona.” Van obviar un detall: era impossible que les deportacions a Albània haguessin donat bons resultats perquè, simplement, no existien. No se n’havia fet cap perquè la llei no ho permetia: vulneren els drets humans. I amb tot, la colossal campanya de propaganda mediàtica, comprada fins i tot per altres dirigents del PP europeu, com Ursula von der Leyen, ja havia tingut efecte.

El pla de deportacions massives a Albània és una gran operació de propaganda amb uns costos econòmics desorbitats i opacs. La previsió del govern era gastar 635 milions d’euros en cinc anys en els camps d’internament que ha construït a les poblacions de Shengjin i Gjader, al nord d’Albània. Cada immigrant allà costaria 500 euros al dia, en comptes dels 35 que costa fer el mateix a les estructures d’acollida (i no d’internament) a Itàlia. Entre les moltes despeses que s’haurien pogut estalviar si els centres fossin a Itàlia, destaquen, segons Openpolis, els 252 milions d’euros pel “trasllat de funcionaris ministerials”.

Es tracta, per tant, d’un mal negoci, justificat només des d’un punt de vista ideològic: crear la il·lusió que els migrants no toquen terra italiana –en realitat, serien una petita part–, i molts acabarien a Itàlia. A més, la gestió dels centres ha estat concedida a una empresa dirigida per Camillo Aceto, un personatge assidu de les cròniques judicials perquè fa més de vint anys que està involucrat en escàndols que relacionen la gestió de la immigració amb estafes, amb la màfia i la criminalitat romana. Per a l’ocasió, Aceto ha creat una nova empresa amb seu a Tirana, Medihospes Albania. Molts dels centres gestionats per Aceto a Itàlia han estat denunciats per condicions inhumanes.

L’escull més gran amb què ha topat el pla de deportacions són els drets humans. Basant-se en una sentència del Tribunal de Justícia Europeu del 4 d’octubre, un tribunal de Roma va tombar el pla el primer dia de posada en marxa. Els setze migrants que Itàlia va exhibir dalt d’una nau militar van haver de ser retornats a Itàlia perquè o eren menors d’edat o vulnerables, o procedien de països no segurs. Tan sols el paperot de moure amunt i avall aquells setze migrants rescatats va costar 80.000 euros.

Per intentar esquivar l’escull de complir la llei internacional –i també la italiana– que estipula que tota persona que prové d’un país no segur té dret a demanar asil a Itàlia, el govern va aprovar ahir un decret exprés per ampliar la llista de països segurs, fet que contradiu les resolucions internacionals. Ara, per tant, s’entra en un terreny incert en què el govern pretén que els jutges italians actuïn a banda del dret internacional.

Tot plegat s’ha d’emmarcar en un projecte més ampli del govern de Meloni, que no ha amagat mai, com Salvini, que té com a objectiu copiar el model autoritari de l’Hongria d’Orbán. El setembre del 2022, el Parlament Europeu, a través d’una resolució, va denunciar que l’Hongria d’Orbán no és cap democràcia, sinó “un règim híbrid d’autocràcia electoral”. El govern italià ja li ha seguit els passos en la retallada dels drets i llibertats de les dones i el col·lectiu LGTBI, i ara ja s’atreveix a flirtejar amb la reforma estrella d’Orbán, la que trenca el principi de separació de poders: la judicial. Orbán ha minimitzat el poder judicial i ha fet que la magistratura depengui del govern. A més, els ideòlegs de l’extrema dreta italiana volen reformar la Constitució per tal que la llei italiana prevalgui sobre l’europea.

Ara mateix, amb un Orbán de president de torn que fa i desfà com vol, i una Ursula von der Leyen que li riu les ocurrències, la primera ministra postfeixista se sent més legitimada que mai. Va prenent forma el somni de l’extrema dreta reaccionària: subvertir els valors fundacionals de la Unió Europea i l’estat de dret, i empènyer ideològicament cap al trencament del consens al voltant dels drets humans eliminant-ne el component que els defineix, és a dir, la universalitat, i convertint-los en un privilegi.