Ha estat immillorable. És una sorpresa. No m’imaginava guanyar amb una pel·lícula de terror en un festival de cinema d’autor com és Sant Sebastià ni amb les meves millors perspectives. Encara estic assimilant-ho, preguntant-me què ha passat ben bé.

Crec que hi ha una voluntat des del principi de fer una pel·lícula de gènere, però que s’escapi dels paràmetres més clàssics. A més, per a mi és més una pel·lícula de personatges, barrejada amb el gènere. Està entre el cinema d’autor i de terror, una mica a la frontera. Suposo que a Sant Sebastià han vist aquest costat de la pel·lícula.

M’agrada el cinema que em fa pensar, que no m’ho dona tot mastegat. I m’agrada tractar el públic com la gent intel·ligent que és, donar-li llibertat perquè completi la meva pel·lícula. Sé que és arriscat, que no li agrada a tothom, però va ser una aposta des del principi. Vull que la gent continuï la pel·lícula en sortir del cinema i que es faci preguntes, però sense perdre el fet que l’atrapi una mica, que gaudeixi de veure-la. És un equilibri una mica complicat.

No ho crec. Vull que continuï en el cap dels espectadors, a la pantalla és una història ja tancada. En determinats temes, especialment els socials, pots caure fàcilment en l’adoctrinament, a dictar el que has de pensar, i jo intento fugir d’això, com a creador i com a espectador.

No soc un gran fan del gènere com els que hi ha aquí a Sitges. El terror és com una droga, per al que li agrada de debò, senten gairebé la necessitat de veure-ho tot. Jo no soc un d’ells, però m’encanta el cinema. No tinc prejudicis. Si és cinema de terror, perfecte, i si no, també. Algunes de les meves pel·lícules preferides són de terror. També és veritat que, de manera natural, el meu llenguatge audiovisual em surt una mica fosc, amb una certa tensió que és pròpia del cinema de terror. Em surt de les entranyes, no em preguntis per què, no és una cosa intel·lectual.

És que té importància en les nostres vides, té un punt que pot semblar distòpic. Sense una voluntat de criticar-ho, ho hem incorporat. Tots necessitem els mòbils, les pantalles, i això t’aïlla, el virtual es converteix en més real que la realitat. Hem abordat això una mica.

Hi havia un repte des del principi d’actualitzar el gènere, de portar-lo a l’actualitat, i vam posar una psicofonia a través d’un mòbil, una psicofonia digital, que encaixava bé amb el que volíem explicar.

És una finestra al temps present, al món en què vivim, com una radiografia. Hi ha alguna cosa que es filtra a la pel·lícula del món actual. Però la veritat és que m’agrada més això del mirall, la veritat. Hi ha coses de la meva pel·lícula en què el públic es pot veure reflectit, la Isabel Peña [coguionista] i jo, les nostres pors, coses que ens dolen de la societat... I suposo que la gent comparteix les nostres pors i empatitzaran. Hi ha gent que empatitza més amb la part d’aquí, altres amb la de l’Argentina, però hi ha molta gent a qui li arriba la pel·lícula.

Ens coneixem de l’escola de cinema des de fa anys. Érem amics, vam escriure un guió junts que mai es va arribar a fer, però va consolidar la nostra amistat i ens vam quedar amb el compte pendent d’un dia fer un guió que es rodés. Quan vaig començar a pensar en El llanto, vaig pensar en ella, i vaig tenir la sort que just li acabava de caure un projecte i estava lliure. Li va agradar el que li vaig proposar i vam començar a escriure.

Per una necessitat meva de dirigir cinema, jo faig molta publicitat. I era també una imatge que em perseguia, que vaig compartir amb ella. És el pròleg de la pel·lícula, l’escena de la discoteca. Li va agradar, a Isabel Peña, vam començar a treballar i va acabar sortint tot, de manera gradual.