Es tracta d’un nom de camuflatge. L’objectiu de tot el cicle no és tan sols presentar tots els partits que s’estan configurant a Catalunya de cara a una possible transició democràtica, sinó també dels espais ideològics que es configuren a Europa. Estem en un escenari de Guerra Freda. Hi ha el bloc del Pacte de Varsòvia i, per una altra banda, una dictadura emparentada amb el que havien estat els règims totalitaris derrotats en la Segona Guerra Mundial. Les “terceres vies” són les que hi ha entre aquestes dues opcions autoritàries, i són les democràtiques. El fet de subratllar expressament el marc d’Europa també és una forma d’expressar la vocació europeista. Estem en un moment en què el prestigi sentimental, ideològic i fins i tot econòmic d’Europa, lligat a la Comunitat Econòmica Europea, és rellevant.

Formalment, no és la presentació d’uns partits. Són unes conferències d’intel·lectuals organitzades per l’Institut Catòlic d’Estudis Socials i que es fan en dos col·legis professionals de Barcelona, el d’advocats i el d’arquitectes. Però a ningú se li escapa el caràcter del cicle. Per entendre aquesta autorització, és molt important analitzar el context i el joc de forces. Estem molt a prop de la mort de Franco i en un moment en què a dins mateix del règim es manifesten opcions diferents, gairebé lampedusianes, que es poden resumir en dues: d’una banda, els que pensen que si no es canvia res pot passar com a Portugal i que la gent passi pel damunt i hi hagi un canvi rupturista, i, de l’altra, els que opten per fer alguns canvis i permetre una transició que no els expulsi de l’espai polític. Martín Villa, que vist des d’avui té un perfil clarament vinculat a la vella guàrdia franquista, era un dels partidaris de modificar coses per evitar que en un moment determinat la reivindicació popular i el context internacional els passés pel damunt. Per tant, Martín Villa mou aquesta peça d’escacs per continuar jugant la partida, per no ser-ne expulsat. L’acceptació de les “terceres vies” forma part d’aquesta dinàmica interna del règim, de xoc entre el que es considerava el “búnquer” i els sectors més aperturistes.

El que es volia era reproduir un mapa europeu convencional, amb la democràcia cristiana, els liberals, els socialdemòcrates i els comunistes que han acceptat les regles de joc democràtic. En el cas català, però, s’hi van afegir dues opcions més. D’una banda, perquè en l’espai socialista hi ha dues opcions molt clarament diferenciades i que aspiren a representar aquest espai. Però hi ha un altre element important: l’especificitat del catalanisme. Per això hi ha la presència de Jordi Pujol, que mesos abans havia liderat la formació de Convergència Democràtica de Catalunya.

Perquè deuen considerar que estan fora d’aquest ventall d’espais ideològics més o menys comú en el marc europeu. Hi ha una forquilla immensa de partits a l’extrema esquerra, però no són ”terceres vies”; és a dir, no corresponen a espais ideològics rellevants en el marc europeu. Després hi ha un altre factor important, i és que el 1975 no hi ha la sensació que es mantingui el sistema polític del 1936, quan s’han celebrat les darreres eleccions democràtiques, sigui per factors demogràfics, sigui per la mateixa dinàmica dels partits. De fet, el 1977 es comprovarà que el sistema polític és totalment nou respecte al del 1936.

Al meu entendre, la transcendència és doble. D’una banda, s’envia el missatge que l’oposició va unida en contra del règim, des de la democràcia cristiana fins als comunistes, tal com també succeeix amb l’Assemblea de Catalunya. L’altre missatge és que, tot i anar unida, és diferent, cadascú té una anàlisi i unes propostes diferents per al país. Aquest doble missatge és d’una gran potència. Hi ha un acord que el primer que cal aconseguir és la democràcia i després ja confrontarem els nostres programes i ja decidirà la ciutadania quin partit governa. Si això s’hagués produït només a través d’unes conferències en un recinte tancat, la transcendència potser hauria estat més limitada. També era l’expressió del que estava succeint en molts altres àmbits, des dels col·legis professionals fins al món laboral o veïnal. La societat catalana del 1975 no es pot imaginar cap futur que no passi per unes eleccions lliures i uns drets fonamentals plenament reconeguts.

De seguida va quedar clar que allò no era la presa del Palau d’Hivern, per dir-ho d’alguna manera. No és un acte massiu que canviï la dinàmica de les coses, però dona forma a un estat de coses que era el de la Catalunya d’aquell moment. Aquells anys immediatament posteriors a la mort de Franco no es poden resumir només en blancs i negres. És un moment d’una enorme complexitat, ple de matisos i de situacions paradoxals. A Terrassa, per posar només un exemple, el darrer ajuntament franquista té dos regidors de Bandera Roja escollits pel “tercio familiar”.