Llibres

Laia Mauri Baraza

Escriptora

“Reivindico la masturbació femenina com una eina contra el sistema”

Laia Mauri Baraza (Bada­lona, 1996) és gra­du­ada en Filo­so­fia, Política i Eco­no­mia i poste­ri­or­ment es va espe­ci­a­lit­zar en Comu­ni­cació Política i Ins­ti­tu­ci­o­nal. La militància política és part intrínseca de la seva visió del món i del seu desen­vo­lu­pa­ment pro­fes­si­o­nal, artístic i humà. És comu­ni­ca­dora política i cul­tu­ral i redac­tora de dis­cur­sos. Però escriure dis­cur­sos se li ha fet petit i ha debu­tat en novel·la amb Cos, camp de bata­lla (La Magrana), una obra nar­rada amb una pri­mera per­sona tor­ren­cial, amb una capa­ci­tat de mos­trar vivències i sen­ti­ments d’una manera nítida que fàcil­ment atrapa el lec­tor.

La Judit, una jove de 29 anys, des­criu amb una sin­ce­ri­tat des­a­com­ple­xada i, alhora refle­xiva, el camí de des­co­berta, desen­vo­lu­pa­ment, lluita i defensa de la seva sexu­a­li­tat. Des de les pri­me­res experiències d’ado­les­cent fins al pre­sent, més madur, pas­sant per situ­a­ci­ons incòmodes, dolo­ro­ses o que li gene­ren dub­tes de tota mena.

“La sexu­a­li­tat té un paper fona­men­tal en el nos­tre desen­vo­lu­pa­ment com a per­so­nes. En un con­text en què cada vegada s’ali­menta més el ter­ror sexual –plan­te­jant la sexu­a­li­tat de la dona com un espai de perill per­ma­nent–, he vol­gut par­lar sobre la presa de consciència del propi cos, sobre la cons­trucció social de la sexu­a­li­tat d’una dona jove cata­lana amb la neces­si­tat d’explo­rar els mar­ges de la fan­ta­sia i el desig de les dones fora dels este­re­o­tips mas­cu­lins, sense culpa ni càstig social”, deta­lla l’autora.

És un lli­bre molt vis­ce­ral, sona molt natu­ral, sense fil­tres, però és una ficció... En tot cas la pro­ta­go­nista es diu Judit i no Laia.
Tota ficció par­teix d’alguna manera de la pròpia experiència, sigui la vis­cuda, l’escol­tada, la lle­gida, la ima­gi­nada. Però pot­ser no estem acos­tu­mats a per­so­nat­ges així a la ficció cata­lana.
Dues auto­res fran­ce­ses van expli­car les seves experiències sexu­als reals en dos lli­bres que van tenir molt d’èxit, Cat­he­rine Millet (‘La vida sexual de Cat­he­rine M.’) i Valérie Tasso (‘Dia­rio de una nimfómana’). Han estat una ins­pi­ració, per a la seva novel·la?
No hi havia pen­sat. Cat­he­rine Millet l’he lle­git i pot ser que m’hagi influ­en­ciat. Les dues escrip­to­res que més m’han acom­pa­nyat en el procés d’escrip­tura i, segu­ra­ment, previ, són Annie Ernaux i Vivian Gor­nick, que han fet ficció i auto­ficció des d’un punt de vista molt per­so­nal.
Vostè, però, com­par­teix al cent per cent el punt de vista de la Judit?
La pro­ta­go­nista és un per­so­natge. Evi­dent­ment, el fet d’escriure en pri­mera per­sona em per­met intro­duir refle­xi­ons vitals i polítiques, amb mol­tes de les quals hi coin­ci­deixo. Però la veu nar­ra­tiva no soc jo de manera exacta.
Pro­posa plan­te­ja­ments interes­sants sobre el cos en relació a la sexu­a­li­tat i en com ens veuen els altres, que sovint són agents cen­su­ra­dors...
En la relació amb nosal­tres matei­xos, amb la iden­ti­tat, amb el cos, hi intervé, ine­vi­ta­ble­ment, la mirada de l’altre. Ara bé, en el cas de les dones, la mirada de l’altre, que és la de la soci­e­tat en gene­ral, agafa molt més pes perquè no tenim encara auto­no­mia i lli­ber­tat sobre els nos­tres cos­sos.
De fet, en diver­ses oca­si­ons, els amants de la Judit li qüesti­o­nen acti­tuds sexu­als “poc femi­nis­tes”. El sexe té un catàleg amb calai­xos i eti­que­tes?
Jo crec que no. O no n’hi hau­ria d’haver. Una pràctica sexual no és per si mateixa bona, dolenta, femi­nista, cor­recta. Sem­pre i quan sigui con­sen­tida i vol­guda per les dues parts. Crec que està molt bé ana­lit­zar de què s’ali­men­ten els nos­tres desit­jos, perquè és evi­dent que no vénen del buit i que estan impreg­nats d’allò que ens envolta, però no es poden mora­lit­zar.
La mas­tur­bació és pràctica perquè ningú et jutja, ho fas quan vols, tens tota la lli­ber­tat. Woody Allen va dir: “Mas­tur­bar-me és fer l’amor amb la per­sona que més estimo”. I al lli­bre rep un trac­ta­ment molt natu­ral…
Em sem­bla curi­osa aquesta frase de Woody Allen, perquè segu­ra­ment l’experiència de mol­tes dones és pràcti­ca­ment la contrària. El sis­tema ens empeny a què la per­sona que menys esti­mem sovint siguem nosal­tres matei­xes i, en part, per això també és tan com­pli­cada la nos­tra relació amb la mas­tur­bació. Perquè se’ns ense­nya a no esti­mar, ni conèixer, ni com­plaure el nos­tre cos i els nos­tres desit­jos. Em sem­bla interes­sant rei­vin­di­car la mas­tur­bació, per tant, com una eina con­tra el sis­tema, per poder apren­dre el nos­tre plaer i fer-nos-el nos­tre i no en mans d’algú com, per exem­ple, Woody Allen.
Man­te­nim rela­ci­ons de feina, artísti­ques, veïnals, soci­als... Per què les sexu­als sem­pre ‘han de ser’ secre­tes o dis­cre­tes?
Perquè s’ha mora­lit­zat molt al res­pecte! Con­tro­lar el sexe vol dir també con­tro­lar la repro­ducció, en un sen­tit històric i, per tant, també, man­te­nir l’ordre polític, econòmic i social. Crec que se n’ha par­lat molt de sexe, al llarg de la història, però quasi sem­pre amb aquesta volun­tat d’uti­lit­zar-lo com a eina. No és dife­rent de la resta de les rela­ci­ons soci­als, en això, sem­pre ope­ren d’una manera o altra en el sis­tema que vivim, però sí que la moral i, a casa nos­tra, la moral jude­o­cris­ti­ana, hi ha inter­vin­gut d’una manera bru­tal.
Plan­teja el clàssic que si un home té mol­tes rela­ci­ons sexu­als amb mol­tes dones, és lloat. Si una dona fa el mateix, és insul­tada... Can­viarà mai, aquesta per­cepció tram­posa?
Vull pen­sar que sí, però no serà perquè indi­vi­du­al­ment la superem. Haurà de pas­sar segur per l’acció col·lec­tiva i la cre­ació d’un sis­tema social i polític més lliure i igual.
Tri­ga­rem, veient la cara pri­vada, pre­ci­sa­ment, de gent com Íñigo Errejón... Un altre dels molts temes que toca en la novel·la és que la pro­ta­go­nista acon­se­gueix sen­tir-se bé amb el seu cos, tot i que passa moments de dubte. La dic­ta­dura de la imatge pesa molt, oi?
Moltíssim. De nou, és una eina de con­trol sobre els cos­sos de les dones en espe­cial i, per tant, també de les nos­tres vides i la nos­tra lli­ber­tat. La indústria de l’estètica mou moltíssims diners i obliga a les dones a un cons­tant escru­tini que és molt coer­ci­tiu.
Una dona sexu­al­ment alli­be­rada se sol veure com una mena d’amenaça social. Tant per a deter­mi­nats homes com per a deter­mi­na­des dones... Ho veu així?
Crec que no hau­ria de ser una amenaça per ningú que vul­gui un món més lliure i just, però és cert que la soci­a­lit­zació que rebem des de petits i peti­tes és molt forta i ens empeny a repro­duir allò que es con­si­dera cor­recte soci­al­ment i, qui fa el con­trari, pot ser vist com una amenaça. Al final, la violència és una eina cor­rec­tiva del sis­tema, que et fa tor­nar al camí traçat. Per això em sem­bla cru­cial també l’acció col·lec­tiva, la militància, asso­ciar-nos, perquè una per­sona sola no només no pot alli­be­rar-se sinó que les hòsties que rebrà seran sem­pre molt més for­tes.
La mateixa Judit passa per una depressió en ser col­pe­jada repe­ti­da­ment per l’entorn social... Pas­sar des­a­per­ce­but sem­bla més pràctic, però no és honest amb un mateix.
Una depressió pot ser donada per molts motius i, en el cas de la pro­ta­go­nista, l’impacte de la soci­e­tat hi té un paper fona­men­tal. Crec que hi ha un biaix de gènere i de classe en això de pas­sar des­a­per­ce­but. A les dones i, espe­ci­al­ment a les no riques, no se’ls per­met l’excen­tri­ci­tat, el sor­tir de la norma, el dur la contrària a allò esta­blert.
Creu que aquest lli­bre pot ser una ajuda, una ori­en­tació per noies i nois ado­les­cents que s’ini­cien en el sexe?
No m’ho vaig plan­te­jar així quan el vaig escriure, perquè em sem­bla una res­pon­sa­bi­li­tat molt grossa, però si aquest lli­bre ser­veix perquè algú, noi o noia, gran o petit, se senti una mica menys sol, se senti acom­pa­nyat o comprès, seria un gran honor i haurà val­gut la pena.
La Judit no té pul­si­ons lèsbi­ques. Forçar el tema podria haver sem­blat quota… No par­lar-ne no vol dir menys­te­nir-lo, però la novel·la tam­poc vol ser un manual exhaus­tiu, suposo...
Per sort, el col·lec­tiu LGBTI ha pogut mos­trar-se de manera més lliure i ha aga­fat espais, que són de justícia, a les repre­sen­ta­ci­ons cul­tu­rals, públi­ques, soci­als i polítiques. Jo no he vis­cut aquesta experiència i, per tant, no em sen­ti­ria còmoda repre­sen­tant una rea­li­tat, tan­tes vega­des igno­rada, silen­ci­ada o ins­tru­men­ta­lit­zada.
Hi ha una escena d’abús en grup de la Judit. Però, com en el cas ante­rior, tam­poc hi entra a fons...
Parlo de violències en un sen­tit segu­ra­ment menys directe o menys vistós. Crec, però, que cada experiència de violència té les seves par­ti­cu­la­ri­tats i que abun­den relats sobre què és ser víctima que tenen un punt mora­lit­za­dor, que ens expli­quen què poden o no poden fer les vícti­mes, com s’han de com­por­tar, si han de denun­ciar o no, com han de viure la seva vida. Crec que això cal rever­tir-ho i que hi hagi més repre­sen­ta­ci­ons, també cul­tu­rals, d’aquesta vivència tan estesa.
Després d’aquest debut tan potent, té la intenció d’escriure més lli­bres?
M’encan­ta­ria. També és cert que vaig tenir la sort d’estar uns mesos a l’atur quan vaig escriure aquest lli­bre i que fer-ho tre­ba­llant a jor­nada com­pleta em sem­bla pràcti­ca­ment impos­si­ble. Però con­ti­nuaré escri­vint, segur, perquè és la manera que tinc de rela­ci­o­nar-me amb el món i tant de bo torni a tenir la sort de publi­car, a poder ser novel·les, tot i que no sé si seré capaç de des­lliu­rar-me d’aquest to assagístic, més polític, que al final és tan intrínsec en mi a l’hora d’ana­lit­zar, viure i expli­car el món.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.