Els aniversaris serveixen per recordar el passat i mirar cap al futur, regla que aplica tant a les persones com als llibres. A Edicions 62 no guarden registre d’exactament quin dia va aparèixer a les llibreries la petita gran novel·la de Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen, però sabem que va ser algun dia de novembre de 1974. Aquests 50 anys de vida de la que es diu que és la novel·la més venuda en llengua catalana, han de servir per mirar al seu passat i contemplar el seu futur.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) va ser objecte d’una commemoració especial ara fa sis anys, en ocasió del centenari del seu naixement. L’obra de Pedrolo és molt extensa, amb prop de 130 volums en tots el gèneres, i el problema, com sabem tots els seus admiradors, és que Mecanoscrit ha fet ombra per la seva gran popularitat a molts altres textos d’aquest autor prolífic. Pedrolo mateix, com sovint explica la seva filla Adelais, deia que, si hagués sabut abans de publicar-la que aquesta novel·la seria tan popular, mai no l’hauria escrit.

La meva pròpia contribució al centenari pedrolià va ser força intensa i molt centrada en Mecanoscrit. D’una banda, vaig publicar als Estats Units la traducció a l’anglès, Typescript of the second origin (Wesleyan UP), que, de fet, ja havia realitzat el 2016, en ocasió de la celebració de l’Eurocon 2016. Es va regalar aleshores als visitants del festival un volum trilingüe, amb l’original i la traducció al castellà de Domingo Santos, que justament ara acaba de reeditar Minotauro pel cinquantenni, i el text en anglès. També vaig editar el 2018 l’únic llibre dedicat a estudiar Mecanoscrit, que va publicar Orciny amb el títol Explorant ‘Mecanoscrit del segon origen’: noves lectures. La ironia és que de lectures n’hi havia i n’hi ha més aviat poques de tall acadèmic, encara que, evidentment, sí que s’han publicat molts articles a la premsa especialitzada.

La raó de la manca d’interès per part de la cultura oficial és que Mecanoscrit del segon origen és una novel·la de ciència-ficció, gènere ara molt consolidat en català però al qual encara li costa fer-se respectar. Pedrolo narra com l’Alba, una nena de 14 anys, i el seu veí de raça mixta (avui en diríem afrocatalà), el nen Dídac, de 9 anys, sobreviuen a una misteriosa devastació de la Terra per part d’uns extraterrestres que aviat abandonen els seus plans de colonització. Pedrolo no diu quan passa aquesta història i es pot assumir que té lloc en el present, sigui el de 1974 o el de 2024, encara que un epíleg escrit milers d’anys en el futur assenyala que el temps quan els fets passen és ja un passat llunyà, mig oblidat i fins i tot llegendari. Els terrícoles del futur dubten si els quaderns mecanoscrits de l’Alba són memòries o... ciència-ficció.

Pedrolo mai va concebre Mecanoscrit com a novel·la juvenil però el seu editor a Edicions 62, Jordi Castellanos, la va incloure dins la col·lecció El Cangur pensant en un públic jove. El bocaorella va dur molts dels joves professors d’institut de la nova democràcia que per fi podien ensenyar literatura catalana a programar Mecanoscrit, i va ser l’edició d’El Cangur la que la va popularitzar. Jo mateixa pertanyo a la generació que va tenir la sort extraordinària d’ensopegar amb l’Alba amb la mateixa edat que té ella, trobant en la seva força i determinació un model a seguir. Personalment, sempre m’he sentit en deute amb Pedrolo, i em sap greu que en les seves obscures obres posteriors fes tot el possible per allunyar-se del seu públic jove.

Mecanoscrit és una bona novel·la. No és tan absolutament colpidora com la distopia Totes les bèsties de càrrega (1968), però és més emotiva i emocionant que les altres obres de ciència-ficció que l’autor preferia de la seva producció: Aquesta matinada i potser per sempre (1980) o Successimultani (1981). Pedrolo, cal explicar, escrivia ciència-ficció i fantasia per les mateixes raons que escrivia teatre o assaig: perquè pensava, com a catalanista convençudíssim, que la llengua catalana havia de trobar expressió en tots els gèneres literaris. Sent ell mateix traductor, encara que pel que sembla no parlava les llengües de les quals traduïa, estava familiaritzat amb les tradicions narratives de l’anglès i el francès, i per això li semblava normalíssim incloure els gèneres populars dins la seva producció en català. Recordem que a més va dirigir un temps la famosa col·lecció de cobertes grogues La Cua de Palla, dedicada a la novel·la negra, que també va practicar amb obres com ara Joc brut (1965).

Fa temps que Mecanoscrit ja no és lectura obligatòria a l’escola secundària, i podria passar que caigui en l’oblit. Com deia a l’inici, els aniversaris fan pensar en el passat i en el futur. Al llarg de dècades, Mecanoscrit ha ocupat un lloc privilegiat, deixant en els seus joves lectors un bon record (almenys jutjat pels somriures nostàlgics que em van regalar les persones que sabien de la meva traducció). Potser haureu notat que a Catalunya tenim un conjunt desproporcionat de nenes que es diuen Alba, i em penso que moltes són filles de mares que es van estimar l’Alba de Pedrolo. Potser mares i pares han donat a llegir als seus fills i filles Mecanoscrit, o potser no, i sense la insistent repetició de la idea que paga la pena llegir aquesta breu però intensa obra s’acabarà perdent, com es perden les proves de l’existència real de l’Alba i el Dídac en el futur llunyà de la novel·la.

Cal recomanar, doncs, la relectura als qui ja coneguin Mecanoscrit (creieu-me quan dic que aguanta molt bé el pas del temps) i el descobriment als nous lectors. Us demanaria evitar les adaptacions, en especial la pel·lícula Segon origen, encara que potser voldreu fer una ullada a la sèrie que va fer TV3 l’any 1985 i que va ser la seva primera producció (es pot trobar a la carta), i al nou còmic de Martín Pardo. Res com l’original, evidentment.

Voldria fer un petit prec: tothom admira l’Alba però voldria que no caigui en l’oblit el noi Dídac, personatge extraordinari de destí tràgic, sense el qual Mecanoscrit no pot funcionar. És difícil explicar a un públic estranger un xic purità que una de les obres mestres de la literatura catalana és una història d’amor i sexe entre menors, però Pedrolo la va escriure quan les idees sobre l’amor lliure florien per tot Occident, deixant de banda els prejudicis. L’Alba és una gran mestra en aquest sentit, però cal dir que el Dídac és un gran deixeble.

I, per cert, als qui els atregui més el vessant nacional, penseu que Mecanoscrit va ser escrit al final del franquisme, com a faula que deia als catalans que no abaixem el cap ni en les pitjors circumstàncies. Quin gran regal ens va fer Pedrolo, tot plegat.