Gran angular

Eduardo Dávila

Professor d’Economia a la Universitat de Yale i Premi Fundació Banc Sabadell a la Investigació Econòmica

“Cal una política econòmica amb menys perdedors”

“La discussió sobre què cal fer no està tan a la vora dels fonaments econòmics com caldria que estigués”

“Si Donald Trump guanya les eleccions, la incertesa en les decisions en economia s’incrementarà substancialment”

Hem d’entendre qui hi guanya i qui hi perd quan hi ha una intervenció en política econòmica
Té sentit ser més lax amb els deutors, en regulació financera, segons diverses anàlisis
A les universitats espanyola i europea, hi falta una millor detecció de l’excel·lència

En la seva recerca, el professor d’economia a Yale (Connecticut, EUA) Eduardo Dávila, guardonat recentment amb el XXIII Premi Fundació Banc Sabadell a la investigació econòmica, té tres camps fonamentals d’estudi: situar en primer terme el benestar a l’hora d’entendre la ciència econòmica; identificar les variables estadístiques que són realment de qualitat per respondre als interrogants, i la definició de què causa els guanys i les pèrdues de benestar en l’economia.

Què hem d’entendre per “primacia del benestar”?
És entendre l’economia, pensar-la, a través de l’impacte que té en les persones. La recerca s’enfoca en decisions de consum i decisions d’oferta laboral. La idea és entendre qui hi guanya i qui hi perd quan hi ha una intervenció i per què sorgeixen possibles guanys o pèrdues de benestar.
Així doncs, podem dir que els gestors econòmics no tenen prou en compte qui hi guanya i qui hi perd?
El nostre objectiu és tenir un marc, tant teòric com quantitatiu, per poder entendre quina és la font del benestar i les raons dels guanys i les pèrdues. En alguns sectors es treballa millor amb aquestes eines, i en d’altres no tant. Al meu parer, i responent al que em dius, es practica molt menys del que caldria. Sempre hi ha discussions sobre quines polítiques cal implementar, però no es fa prou, i per això hi ha aquesta proposta.
En quins sectors no es té prou en compte això de “guanyadors” i “perdedors”?
Bona part de la meva recerca, per la qual m’han premiat, està centrada en el sector financer, que és molt complicat; hi ha moltes friccions. Els mercats financers són molt importants, però no funcionen perfectament. Abans de la crisi del 2008, hi va haver una tendència molt forta a la desregulació en el sector. Podem concloure que potser aleshores les eines no estaven tan desenvolupades com en els darrers anys, en què hi ha hagut una tendència a la regulació, que ha tingut un cost important per a les institucions, perquè regular no surt de franc, i pot generar un altre tipus de casos excepcionals. Al meu parer, encara falta molt per a l’aplicació d’aquestes noves tècniques per millorar el disseny de les polítiques. La discussió sobre què cal fer no està tan a la vora dels fonaments de l’economia com caldria.
En el sector financer, quins camps quedarien pendents en l’estudi de guanys i pèrdues?
Per posar-ne un exemple, cal trobar un disseny òptim per als fons de garantia de dipòsits, quant cal assegurar, qui cal assegurar i qui ha d’assegurar, pel que fa als dipòsits bancaris. Fins ara no hi havia un marc teòric per resoldre-ho. En general, molta regulació, tot i que s’aplica i en un cert sentit funciona, no està perfectament justificada. Recordeu el que va passar amb Silicon Valley Bank: si els bancs tenen molts dipòsits que no estan assegurats, són més fràgils. És una cosa de la qual els reguladors no s’havien adonat. Amb el marc teòric es podria haver evitat el problema o, almenys, aconseguir que no fos tan important.
Una de les conclusions de la seva recerca és que, en el món financer, cal donar facilitats als deutors.
Hi ha una confrontació entre el sistema europeu –que dona més garanties al prestador, al banc, i, quan algú no pot pagar, no se li perdona el deute– i l’americà –que dona facilitats per entrar en concurs de creditors o declarar-se en fallida–. Hi ha una disjuntiva, ja que si entrem en un sistema en què és més fàcil que es perdoni el crèdit o tenir la possibilitat de no pagar, el crèdit serà molt més car i serà més difícil endeutar-se. La meva recerca posa tot això en un marc analític quantitatiu, i el resultat és que tindria sentit ser una mica més lax amb els deutors.
Aquí estem molt preocupats per la possible fusió entre el BBVA i Banc Sabadell. És bona, la concentració bancària?
Malgrat que hi ha hagut una tendència global a la concentració, tant als EUA com a la UE, cal dir que la competència és important sempre, malgrat les possibles fallades que es puguin registrar en el mercat.
El benestar pot quedar ressentit a causa dels oligopolis que veiem en diversos sectors com ara les telecomunicacions?
Per descomptat. Cal pensar que el benestar al final sempre emana del consumidor, l’empresa és un mecanisme d’assignació de recursos. Quan estudiem el benestar, l’únic que ens importa és l’individu. Mercats concentrats generaran un seguit de beneficis per a les empreses i no generaran guanys de benestar per als individus. La concentració pot generar guanys en innovació, però és important mantenir mercats amb competència, perquè qui se’n beneficia és el consumidor.
Es basa la regulació més en l’interès polític del moment que en els aspectes purament científics?
Res del que faig té un component polític. En la meva recerca el que faig és ser consultor del benestar, perquè és cert: moltes decisions es prenen per un motiu polític i no es justifiquen des d’un punt de vista tècnic. En un món ideal, cada llei que s’aprova hauria de tenir un informe tècnic que demostrés sota quins supòsits es justifica, des del punt de vista del benestar general i en termes de guanyadors i perdedors. Hi ha dues coses que caldria remarcar: l’una és la noció d’eficiència i l’altra, la de redistribució. Tot i que sempre hi haurà perdedors, cal buscar polítiques en què, de perdedors, n’hi hagi com menys millor i l’eficiència sigui gran. I a qui hi perdi, que se’l pugui compensar.
Ha reflexionat sobre la precisió en l’eina estadística.
El que anomenen “estadístics suficients” és una manera metodològica d’afrontar molts problemes. Les preguntes que es plantegen són molt complicades, hi ha molts factors. Cal tenir l’habilitat de poder-ho resumir tot en dues o tres variables que són molt importants i que ens permeten arribar a conclusions sense dependre dels detalls. En el cas de la fallida, tornant a la qüestió del deutor, una variable molt important que cal tenir en compte és l’elasticitat del tipus d’interès a l’hora de concretar la fallida. Val a dir que mesurar les variables sovint és difícil, i el mesurament és una tasca que pot trigar anys.
Un dels desafiaments de futur, que està investigant, és l’envelliment de la població.
Tot fent servir l’enfocament que hem fet servir per analitzar els mercats financers, ens hem enfrontat a la qüestió de l’envelliment. En aquest cas, hem de veure com podem fer comparacions entre individus de generacions diferents, desenvolupar un mètode que permeti fer comparacions entre els guanys i les pèrdues de la nostra generació i la dels nostres fills i nets, i d’altres que no arribarem a conèixer. Un dels resultats interessants és fer servir aquesta noció dels bons perpetus, dels quals nosaltres tindrem una valoració, i les generacions que ens succeiran, també. A través dels bons perpetus, podem fer una comparació de benestar. Si ara apliquem una política determinada de canvi climàtic o seguretat social, cal una unitat de mesura per saber quin impacte pot tenir en generacions amb les quals no coincidirem, i aquesta valoració ens la poden donar els bons perpetus, sota un seguit de supòsits.
Cal tenir perspectiva de futur en el disseny de polítiques per combatre el canvi climàtic?
Sí. Si fem una forta inversió avui, els beneficis hauran de ser per als nostres nets i besnets. Així doncs, crec que poden ser útils aquests mètodes de mesura.
Quin futur hi veu, a la UE, ara que reflexiona sobre la seva competitivitat, amb el pla Draghi?
La UE ha aconseguit grans fites, tant des del punt de vista del comerç com de la integració per crear mercats més grans, unificats. Però, és clar, la integració sempre pot comportar alguna mena de fricció. Estic fent una altra recerca sobre el disseny d’eurobons en què la qüestió és com es pot pensar en polítiques d’endeutament conjunt en què hi ha diverses dimensions. Cal fer una anàlisi tècnica per veure on és el guany de benestar, en aquesta mena d’emissions de deute conjunt. I, si hi ha pèrdues, on es generen i qui les pateix. Hi ha molts detalls subtils, perquè cal tenir sempre en compte els components redistributius, sobretot entre diversos països. La idea és cercar en quin punt es poden generar guanys per l’enfortiment d’uns mercats que siguin més eficients i integrats, amb una millor assignació de riscos. Els eurobons poden tenir raó de ser per compartir riscos. Però això no és gens fàcil: quan a algú no li van bé les coses i un altre ha d’ajudar, sempre és problemàtic, sempre porten associats moments de tensió.
Fa pocs dies se’ns informava que el deute públic al món havia arribat a un pic preocupant. Què caldrà fer si les polítiques d’austeritat no queda clar que vagin enlloc?
La veritat és que la situació del deute sembla difícil de sostenir a molt llarg termini. Pot generar una inestabilitat econòmica global molt forta. Però no crec que hàgim arribat a aquesta situació. En tot cas, tots hi hem de pensar com a societat.
Què pot canviar en la política econòmica dels EUA en funció de si guanya Donald Trump o Kamala Harris?
Si guanya Harris, previsiblement mantindrà una política continuista, tot serà molt semblant al que es va veure amb Biden. En canvi, si surt elegit Donald Trump, la incertesa s’incrementarà substancialment, perquè sempre ha fet polítiques més volàtils. Si guanya Trump, podríem tornar a una etapa desreguladora. Ja ho va fer en la seva primera fase com a president, amb casos com el Consumer Financial Protection Bureau. El cert, però, és que tot i que la seva administració va voler eliminar algunes regulacions, al meu parer no va ser un fenomen de grans dimensions. No sé si perquè no els interessava o perquè no ho podien fer. Un dels trets distintius de la política als Estats Units és que el Senat, el Congrés i la Casa Blanca acostumen a estar en mans diferents, i això fa molt difícil que hi hagi canvis importants. Així doncs, podríem dir que, guanyi qui guanyi, les coses no canviaran gaire.
Quines diferències veu entre l’entorn universitari dels EUA i el nostre?
Penso que la Pompeu Fabra està en un nivell d’excel·lència, tant a escala europea com mundial, que vol dir també estatunidenca. Al meu parer, l’educació superior a Espanya és d’un nivell alt. Jo procedeixo de la Universitat de Las Palmas, on vaig aprendre molt. També vaig aprendre molt a la Pompeu. Quan vaig anar a doctorar-me a Harvard, no vaig tenir cap problema. Pel que fa a la recerca, sí que hi trobaria diferències importants, perquè als Estats Units es valora molt més. Jo vaig tenir l’oportunitat de saltar a la Pompeu, que podem considerar una de les millors universitats del món en l’estudi de l’economia, i que està vinculada als circuits internacionals, però el cert és que, per a la gent de fora de Barcelona o Catalunya, tot és molt més difícil si la universitat de la teva comunitat no és un centre de referència. El que faltaria en el sistema universitari espanyol i europeu és més mecanismes d’identificació de l’excel·lència. El sistema universitari espanyol, com l’europeu, és de tenir moltes universitats amb un nivell semblant. El dels EUA té universitats molt capdavanteres i després d’altres que són una mica diferents. Al meu parer, crec que la possibilitat que la gent es pugui anar movent és fonamental. Cal empènyer més la mobilitat dels alumnes caps als centres de primer nivell.

Perfil

El talent ha de viatjar

El periple acadèmic del canari Eduardo Dávila s’inicia el 2004 a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, a Santander, quan, seleccionat com un dels 50 millors expedients de batxillerat a Espanya, va participar en l’aula d’estiu Ortega y Gasset d’iniciació a la universitat. D’allà va anar a iniciar la llicenciatura en economia a la Universitat de Las Palmas de Gran Canària. Allà va ser ajudant de recerca del professor Ginés de Rus, persona decisiva en la seva trajectòria, ja que el va animar a marxar cap a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Allà el va rebre Andreu Mas-Colell, que també el va alliçonar, aquest cop per anar als Estats Units a fer el doctorat, un cop acabada la carrera a la UPF, d’on Dávila destaca el mestratge de Xavier Freixas, Antonio Ciccone, Humberto Llavador, Jaume Ventura i Jordi Galí, entre d’altres. Mas-Colell, de qui fou alumne en el curs de jocs i disseny de mecanismes, li va fer una carta de recomanació que li va permetre ser admès en els millors programes de doctorat dels EUA. Amb 21 anys, Arturo Dávila aterra a Harvard per fer el doctorat sota la supervisió de John Campbell, el qual li va inculcar que la teoria econòmica ha d’aspirar a ser no només general, sinó també empíricament rellevant. A Harvard van ser especialment influents en la seva formació Emmanuel Farhi, Jeremy Stein i Oliver Hart. Professor a la Universitat de Nova York del 2014 al 2017, del 2018 ençà exerceix la docència a la Universitat de Yale. Regularment signa articles de finances i macroeconomia en publicacions com ara Review of Financial Studies, Journal of Political Economy, Review of Economic Studies i Journal of Finance.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.