Societat
Subeshna Thapa
Directora i superior de la Fundació Suraksha Abhiyan (BSA) a Bengala Occidental
“Demanem que no es vagi a restaurants on hi treballen nens”
La religiosa, inspirada pel jesuïta Federico Sopeña, va crear la Fundació Bal Suraksha Abhiyan (BSA) a la localitat de Kalimpong
Atenen nens i nenes explotats laboralment a qui se’ls explica que tenen dret a no treballar i a lluitar pels seus drets
Subeshna Thapa, de les Germanes de Sant Josep de Cluny, va crear el 2006 la Fundació Bal Suraksha Abhiyan(BSA) a Kalimpong, a Bengala Occidental, amb el suport del jesuïta de Barcelona Federico Sopeña, que va viure gran part de la seva vida a l’Índia. L’entitat la va crear per rescatar i acollir nens de qui s’abusa laboralment i avui té dos centres, que acullen gairebé 150 infants i joves d’entre 7 i 18 anys. Amb el suport de la Fundació ADA-Mon Adivasi, creada a Catalunya el 2001 amb la finalitat de treballar per la promoció i el desenvolupament dels pobles adivasis de l’Índia i mantenir el llegat del pare Sopeña, ha vingut a Barcelona a fer unes xerrades, entre altres llocs, al Col·legi Sagrat Cor de Sarrià i a Cristianisme i Justícia (CJ).
El pare Sopeña la va influenciar molt?
Ell va ser decisiu. El vaig conèixer en un primer moment el 2002, quan vaig anar a estudiar treball social a Bombai. Després jo me’n vaig anar a la meva comunitat, a Kalimpong, però anys més tard vaig tornar a Bombai a fer un màster de sociologia i va ser llavors, el 2006, quan vaig proposar a la meva comunitat començar aquest moviment de protecció dels infants. El pare Sopeña era el nostre director espiritual i aquest moviment que començàvem a crear el compartíem amb ell, un home que s’havia compromès amb els més pobres i exclosos, sobretot amb els pobles adivasis.
Adivasis?
Són comunitats d’aborígens molt pobres, en part nòmades, que viuen als boscos. Molts dels nens i nenes que estaven sent explotats laboralment i en què nosaltres ens vam fixar provenien de les comunitats adivasis, i en Fede, el father Sopeña, com li dèiem, havia estat treballant amb ells molts anys; per això, com que els coneixia molt bé, ens va ajudar. Ell em va portar a mi a molts dels llocs on hi havia tribus d’adivasis perquè els conegués. Aquelles experiències que ell tenia ens les va voler transmetre. El pare Sopeña era una persona molt oberta i a molta gent d’Espanya que coneixia l’enviava a Kalimpong perquè veiessin què estava passant a l’Índia. “Vols saber què passa a l’Índia? Ves a Kalimpong”, els deia.
Com van començar aquest moviment a favor dels infants explotats laboralment?
Abans del 2006 la meva comunitat, que bàsicament fa tasques de docència, ja havia començat a acollir alguns nanos explotats. Ho estàvem fent sense tenir cap tipus d’infraestructura, per això la meva superiora em va animar perquè em formés, perquè pogués tirar endavant aquest moviment. Per això vaig anar a estudiar a Bombai. Quan vam començar, des de zero, no sabíem ni tan sols si estàvem fent el que era correcte, jo em sentia fins i tot una mica desprotegida pel que estava fent.
Però vau anar fent?
De mica en mica. Primer vam veure que necessitàvem espai, un edifici, perquè els nanos poguessin estar en un lloc on estudiar, i un altre espai, una casa d’acollida, on dormir. Una per a nens i una altra per a nenes, perquè no ens els deixaven tenir junts. També vam haver de buscar finançament per poder fer tot això i per pagar les persones que havien de treballar amb nosaltres. També necessitàvem que al govern li semblés bé, que l’hi va semblar. Al principi no tenien ni tan sols un cotxe per, si feia falta, per exemple, poder portar un nano a l’hospital si es posava malalt.
Ara ja en tenen, de cotxes?
Ara ja en tenim. I ens van molt bé per, entre altres coses, anar cada dia al pou a buscar aigua per als nostres centres. El fet d’estar al costat de l’Himàlaia no vol dir que tinguem aigua de sobres. Que va! No en tenim, d’aigua!
I quants centres tenen ara?
Dos, uns 150 nois i noies i molts professors. Els cotxes que tenim ens serveixen per moure’ns per Kalimpong, un lloc molt muntanyós. Aquests centres han rebut distincions de la Comissió de Protecció dels Drets dels Infants de l’Estat de Bengala Occidental, obtenint dos anys consecutius el premi a la millor institució de cura per a infants i joves.
Ha fet una conferència als alumnes del Col·legi Sagrat Cor. Què els ha explicat?
Els he explicat la meva feina, el que estem intentant fer i per què ho estem intentant fer, i els he demanat que tinguin algun compromís de cara al món, que podria ser no llençar el menjar. Cal conscienciar de la importància de no llençar el menjar perquè hi ha molta gent que passa gana. Per cert, que una de les visites que faig aquí, a Catalunya, és als Espigoladors, una fundació que lluita per l’aprofitament alimentari.
A l’Índia molts nens passen gana però molts altres treballen en restaurants, servint.
Nosaltres ara estem fent una campanya perquè la gent no vagi a menjar a un restaurant que té nens treballant. “No hi mengis, en aquests llocs, denuncia’ls”, diem. A l’Índia, així com molts menors són empleats en restaurants, a les noies les tenen per al servei domèstic. Estem parlant de nenes de vuit, nou, deu, onze o dotze anys. Molts són de famílies molt pobres. Moltes famílies, quan nosaltres volem treure els seus fills de treballar i donar-los educació, hi estan en contra perquè necessiten els diners. Però la nostra tasca, i això és el que hem estat fent els últims divuit anys, és explicar als nens i a les seves famílies que els infants tenen drets i que un d’aquests drets és no treballar.
Per això heu muntat una espècie de clubs?
Tenim entre setanta i vuitanta clubs creats sota el programa Moviment pels Drets de la Infància, on als nois i noies se’ls ensenya els drets que tenen com a ciutadans indis, per tal de prevenir abusos però també per conscienciar-los que tenen la capacitat i possibilitat de lluitar pels seus drets.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.