Està tot fet un des­as­tre, miris on miris. I l’olor, una olor molt estra­nya. Tot és molt pre­cari i la gent està molt can­sada. Els page­sos van amb els seus trac­tors, i els tre­ba­lla­dors del sec­tor de la cons­trucció, amb peti­tes exca­va­do­res tra­ient els cot­xes. Tot­hom fa el que pot.

Fins avui, la soli­da­ri­tat és el que fa que tot tiri enda­vant. Per això la gent està molt empre­nyada, perquè fa la sen­sació que ningú té el coman­da­ment. Ara em pas­sen fotos de cami­ons de l’exèrcit entrant al poble. Jo no en vaig veure cap. Ningú amb uni­forme, ningú. Quan cre­ues els 200 metres de la pas­sa­rel·la [que va de València a la zona afec­tada], topes de cop amb la catàstrofe. Impacta molt, tot el drama. Els volun­ta­ris anem amb mas­ca­re­tes, amb bos­ses d’escom­bra­ries als peus, guants de cuina... I et dius que segur que en algun lloc hi ha pro­fes­si­o­nals que ho poden fer millor.

No sé on són. I el que em comenta la gent és que no apa­rei­xen. I per les nits hi con­ti­nua havent molt pillatge. Em va expli­car un amic que dime­cres a la nit hi havia gent amb una radial entrant en una sucur­sal bancària. Sem­bla el Far West. Jo no vaig veure ningú amb uni­forme. Només els bom­bers, que s’esta­ven posant neo­prens per entrar als garat­ges, que estan amb l’aigua fins a dalt. Però també hi ha una part emo­ci­o­nant. La pas­sa­rel·la per tra­ves­sar el riu estava plena de gent, donant ànims als volun­ta­ris i can­tant l’himne de València.

A la meva empresa s’han orga­nit­zat acti­vi­tats de suport. Tenim un grup molt gran de volun­ta­ris i estem orga­nit­zats per a quan cal­gui. Tinc com­panys de feina afec­tats que viuen a Sedaví i dis­sabte vaig deci­dir anar-hi a aju­dar. Molta gent de la meva empresa hi ha anat a aju­dar.

Pri­mer vaig anar a aju­dar un amic que viu allà, a nete­jar el car­rer i la casa. Al davant hi ha una escola, i hi havia uns xiquets de 14 o 15 anys que car­re­ga­ven tras­tos, i ens hi vam afe­gir, a nete­jar aquesta escola. Però és igual on miris: no hi ha pedra sobre pedra. No s’hi pot ni cami­nar.

Tot està ple de fang i escom­bra­ries. El fang t’arriba com a mínim fins a mitja cama. No pots cami­nar, és perillós perquè te pots afo­nar als forats de les cla­ve­gue­res... Molts volun­ta­ris són gent que tam­poc sap com cal actuar en cas de catàstro­fes així. Et tro­bes la gent fent el que pot, orga­nit­zant-se en grups xico­tets, però poca cosa més. No hi ha ningú que ens digui res. Per la pas­sa­rel·la de la Torre érem molts milers de per­so­nes cami­nant per anar a la zona afec­tada. I no veus ningú que et vagi dient “tu, per aquí; tu, per allà”.

Exacte. La sen­sació d’aquell dia de pluja era que no pas­sava res. Jo vaig anar a tre­ba­llar nor­mal­ment. Vaig pas­sar per la V-31, que és una de les car­re­te­res que se va endur la riuada. Per casu­a­li­tat no em va agar­rar. Un amic que viu a Xiva em va tru­car per dir-me que estava atra­pat a l’A-3. No vaig saber res més d’ell en dos dies, fins que vaig saber que l’aigua li entrava per la fines­tra, però va poder arri­bar a una gaso­li­nera i es va que­dar allà dos dies. Ningú havia aler­tat del perill. A Pai­porta ni tan sols plo­via. Però deu minuts després la gent ja estava pujant damunt dels cot­xes. Quan tot­hom estava sal­vant la vida com podia, lla­vors van començar a arri­bar les alar­mes per dir que tot­hom es quedés a casa. A Xiva, el bar­ranc estava des­bor­dat i les cases, omplint-se d’aigua. I aigües avall, a Pai­porta, la gent encara vivia tran­quil·la.

Mol­tes. Un cone­gut de Pai­porta que viu en una casa de dos plan­tes es va refu­giar al pis de dalt, perquè els bai­xos van que­dar del tot inun­dats. Va poder res­ca­tar una dona; se l’empor­tava l’aigua. La va acon­se­guir aga­far de la mà i la va fer pujar, però també hi va entrar un cadàver flo­tant i l’endemà encara era allà, a la planta baixa de casa seva inun­dada. De situ­a­ci­ons com aquesta, n’hi ha mol­tes. També em va impac­tar, a Sedaví, que hi havia uns xiquets petits jugant amb el fang men­tre els pares tre­ien tras­tos mal­me­sos de casa, i al mateix car­rer, la Guàrdia Civil entrant als garat­ges, amb els bus­sos per bus­car-hi morts. Quan acon­se­guei­xin bui­dar els soter­ra­nis i garat­ges, crec que apa­rei­xe­ran mol­tes més vícti­mes. Diuen que també ja van apa­rei­xent cos­sos a l’Albu­fera, fins al mar.

És nor­mal, perquè no sabem què hi va a fer, el rei. No ens hi fa falta ni el rei ni Mazón, allà. Ens fa falta que hi des­ple­guin els ser­veis d’emergència que hi hagin de des­ple­gar. Els volun­ta­ris tenen ganes de pas­sar el relleu a la gent que en sap, d’emergències, però, és clar, si no hi són... Veus les cares de la gent i hi par­les i és ter­ri­ble.