Medi ambient

Antonio Turiel

Físic i investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC

“El que ha passat no es pot qualificar de sorprenent”

“La dana és habitual a l’àrea mediterrània, però, amb l’escalfament global, tendirà a ser un fenomen més extrem, més violent”

“Tenim mètodes per predir-ne l’evolució i l’Aemet va donar la previsió i l’alerta que calia, afirmar el contrari és vergonyós”

S’han fet moltes coses incomplint la llei, s’hauria de revisar l’ocupació de zones inundables

Doc­tor en física teòrica i inves­ti­ga­dor de l’Ins­ti­tut de Ciències del Mar del CSIC, amb seu a Bar­ce­lona, Anto­nio Turiel Martínez, resi­dent a Figue­res (Alt Empordà), és expert en recur­sos energètics i exhau­ri­ment dels com­bus­ti­bles fòssils.

No es podia pre­veure l’arri­bada i l’efecte devas­ta­dor de l’aiguat del País Valencià?
El que abans es deia gota freda, que ara es diu dana, és un feno­men que té certa recurrència, és rela­ti­va­ment habi­tual a la zona medi­terrània. Una dana és una massa d’aire fred a una altura impor­tant, entre 5.000 i 9.000 metres, que típica­ment prové del pol nord. Es forma un embus­sa­ment d’aire en altura s que baixa cap a les nos­tres lati­tuds i què passa? Nosal­tres tenim una con­fi­gu­ració orogràfica que afa­vo­reix que, quan els vents de lle­vant, que venen del Medi­ter­rani i són càlids i humits, arri­ben als sis­te­mes mun­ta­nyo­sos, ascen­dei­xen. I ales­ho­res xoquen amb la massa d’aire fred i des­car­rega. Sim­pli­fi­cant molt el meca­nisme, és el que passa aquí. Fa trenta anys no era tan fàcil pre­dir què faria una dana, però avui dia és molt dife­rent perquè tenim ordi­na­dors més potents fent simu­la­ci­ons numèriques, tenim el Cen­tre Euro­peu de Pre­dicció Mete­o­rològica a mitjà ter­mini, que és d’on s’ali­men­ten tots els cen­tres mete­o­rològics del con­ti­nent, inclo­sos l’Aemet i el Mete­o­cat. Amb els mètodes que tenim ara, satèl·lits, mesu­ra­ments, etc., això d’ara no és una cosa que no es veiés venir.
Què ha fallat?
Cinc dies abans que passés, l’Aemet ja va comu­ni­car que hi havia un epi­sodi que s’havia de vigi­lar, que s’acos­tava una dana real­ment pro­funda amb un poten­cial des­truc­tiu molt impor­tant. Dos dies abans, eme­tia aler­tes gro­gues, i un dia abans, taronja. El mateix dia a pri­mera hora del matí, l’alerta ja era ver­me­lla. La pre­visió mete­o­rològica, des del meu punt de vista, va ser cor­recta i encer­tada, i les aler­tes es van donar com calia. O sigui, aquí qui ha fallat no ha estat en cap cas l’Aemet. És ver­gonyós dir qual­se­vol altra cosa.
Qui­nes par­ti­cu­la­ri­tats té aquesta dana?
És molt gran. No solen ser bos­ses tan grans. Aquí, en un moment donat, va arri­bar a una amplada d’uns 200 quilòmetres. No és nor­mal. I, és clar, al final el que deter­mina la quan­ti­tat de pluja i el poten­cial des­truc­tiu és l’extensió de la dana. I el pro­blema és que l’aigua no es queda qui­eta, baixa. I si plou a la mun­ta­nya, què passa? Que, evi­dent­ment, l’aigua se’n va per rie­res, rie­rols i rius bus­cant el punt més baix. I ja hem vist els acu­mu­lats d’aigua que s’han produït a baix. Com que és tan gran, i això els models ho reflec­tien cor­rec­ta­ment, ha tin­gut un curs esta­ci­o­nari anòmal, en el sen­tit que s’ha que­dat embus­sada en una zona durant 24 hores bom­be­jant aigua, aigua i més aigua.
El canvi climàtic afa­vo­reix la violència d’una dana?
La tem­pe­ra­tura mit­jana al pla­neta ara mateix ja és un grau i mig per sobre del nivell prein­dus­trial. Si l’aire és a 1,5 graus –més i tot–, això fa que pugui absor­bir més vapor d’aigua. De fet, la quan­ti­tat d’aigua pre­ci­pi­ta­ble al pla­neta no havia estat mai tan gran. I, com­bi­nat amb la tem­pe­ra­tura del Medi­ter­rani –dos graus per sobre la mit­jana del que teníem en el període 1980-2000–, quan ve un feno­men d’aquests que s’ali­menta direc­ta­ment del mar, això implica més ener­gia, més calor, més aigua dis­po­ni­ble, més plu­ges tor­ren­ci­als.

Per tant, tot això que ha pas­sat és con­seqüència del canvi climàtic?

Indub­ta­ble­ment. La dana es forma per meca­nis­mes com­ple­xos. N’hi ha hagut abans, evi­dent­ment, i sem­pre han estat fenòmens vio­lents. Però sí que podem dir que, a causa de l’escal­fa­ment de l’aire i del mar, aquests fenòmens ten­di­ran a ser més extrems, més vio­lents. Per tant, el que ha pas­sat no es pot qua­li­fi­car de sor­pre­nent, és rao­na­ble pen­sar que pot pas­sar i la lògica és que tu pren­guis mesu­res ade­qua­des per fer-hi front. Al final, el risc és molt sen­zill. El risc s’ha de ges­ti­o­nar, i prou. No hi ha gaire més a dir.

A part de resol­dre la urgència imme­di­ata, qui­nes altres mesu­res s’hau­rien de pren­dre?
Si vas a l’arrel última del pro­blema, dei­xar de cre­mar com­bus­ti­bles fòssils. La mesura és sen­zi­lla d’anun­ciar, difícil de fer. Després, hi ha un altre tema: hi ha hagut moltíssima supèrbia, massa avarícia i s’ha cons­truït en zones inun­da­bles. Això és una cosa que és cone­guda. No només això, sinó que s’han posat bar­re­res a les descàrre­gues tor­ren­ci­als. Quan fas una infra­es­truc­tura–el talús d’un tren o una car­re­tera, per exem­ple– estàs cons­truint una mura­lla. I això afa­vo­reix que quan hi ha un des­bor­da­ment de la llera del riu, for­cis l’aigua a anar cap a un altre lloc. Per tant, una cosa que s’hau­ria de fer, claríssi­ma­ment, és revi­sar la pla­ni­fi­cació de l’ocu­pació de cer­tes zones, ja sigui per infra­es­truc­tu­res o per edi­fi­cació.
S’hau­ria de des­cons­truir?
Sí, sense cap mena de dubte. S’hau­ria de demo­lir. Tot això s’ha d’ana­lit­zar tècni­ca­ment, no es fa d’avui per demà. Hi ha coses que són molt cone­gu­des i n’hi ha, a més, que s’han fet clara­ment incom­plint les direc­trius que marca, en aquest cas, la Con­fe­de­ració Hidrogràfica del Xúquer. Mol­tes vega­des es tracta, sim­ple­ment, de com­plir la llei, cosa que aquí sem­bla que costa.
Hi ha cap pre­ce­dent d’infra­es­truc­tura des­mun­tada?
En països civi­lit­zats, sí. Però, què passa aquí? Que tot el negoci acaba sent cons­trucció, tot­xana, ciment. Però sí que hi ha pre­ce­dents fora del nos­tre país. Són coses que es poden fer , que es fan i que s’han de fer. No ens hau­ria de tre­mo­lar la mà. Al final, què pri­o­rit­zem? Se suposa que la pro­tecció de la vida de les per­so­nes, no? I fent-ho així, a més, és més econòmic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.