De manifestació silenciosa, res. Les persones que omplen de gom a gom la plaça de l’Ajuntament de València i els carrers més propers tenen moltes coses a dir. Crits de ràbia, impotència i indignació reboten per les parets del cor de la Comunitat Valenciana per demanar la dimissió del president Mazón. Des de primera hora de la tarda, ja hi ha al mig de la plaça un grup d’adolescents amb una armilla fluorescent que dirigeix i prepara pancartes per a la manifestació.“Ací falta gent que no ha pogut vindre”, “Vinc per tots els amics que continuen ajudant als pobles” o “Sols el poble salva el poble” són algunes de les frases que escriuen. “Algú necessita cartró o paper? Ací en tenim!”, crida un noi alt a la gent que s’acosta per mirar a veure què fan. A poc a poc, algun curiós s’acosta i agafa un dels cartrons que té a la mà i s’uneix al grup.

És difícil definir el perfil de les persones que es congreguen davant l’Ajuntament. Moltes d’elles no tenen res a veure unes amb les altres: es pot distingir des de persones joves enfangades amb pales i botes d’aigua que venen d’ajudar als pobles de l’Horta Sud fins a persones gran ben vestides i amb un rams de flors a la mà per recordar les víctimes de l’aiguat mortal. Entre aquesta multitud, les pancartes agafen especial protagonisme i totes tenen un mateix objectiu en el punt de mira: Carlos Mazón. Una dona amb cadira de rodes i amb una mirada trista però punyent, agafa un cartró amb les dues mans amb força. “Ho sentim, aquesta piulada ha estat eliminada”, hi posa de color vermell. Quan li pregunto per l’escrit, m’explica que fa referència a la publicació que va esborrar Mazón el passat 29 d’octubre a les sis de la tarda, en què assegurava que el poble valencià no havia de patir pels efectes de la dana. “Estem enfadats. No pot ser que una negligència política com aquesta no tingui cap mena de conseqüència. Hi ha molts valencians que han perdut la vida i molts més que s’han quedat sense res; algú ha de fer-se responsable del que ha passat perquè en patirem les conseqüències durant anys!” m’assegura un home que està al costat i que té un cartell en què es llegeix “Mazón dimissió”.

Ja són les sis passades i la plaça estava a petar. Cada cop més, van sorgint clams simultanis en diferents punts de la manifestació. Tot i així, sembla que ningú llegeix cap manifest o escrit davant de tothom. Tampoc hi ha cap micròfon ni escenari muntat. Alguna persona dirà alguna cosa? Què tenen en comú tot aquests subgrups tan poc cohesionats entre ells? La multitud no sap on mirar ni a qui ha de seguir, i, a mesura que passen els minuts comencen a sortir punts tensionats en diverses parts de la plaça. Un d’aquests és davant de les portes de l’Ajuntament, on fa poc han arribat els membres de l’Assemblea Nacional Catalana, amb Lluís Llach al capdavant. Agafant amb contundència la pancarta, el bloc va avançant amb passos ferms fins a endinsar-se dins el formigueig de gent. La seva entrada a la plaça provoca els xiulets i els crits d’una banda de la multitud, que no dona la benvinguda a l’organització. De sobte, un grup de joves amb la cara tapada, el cap rapat i banderes d’Espanya penjades al coll, es posen davant del bloc català que corejava “Mazón dimissió”. Després de barrar-los el pas, comencen a cantar de manera provocadora davant dels de l’ANC. Aquests, que ja porten nombroses batalles a l’esquena, ignoren les provocacions amb dignitat per unir-se a la manifestació com tocava. Aquesta poca cohesió de la manifestació torna a sortir a la llum pocs minuts més tard, quan un altre grup de joves decideix col·locar-se davant de les portes de la institució valenciana. Allà, amb pancartes on es podia llegir “Assassins”, “Sánchez dimissió” o “La dana arrasa i el govern fracassa”, alguns participants comencen a tirar objectes contra l’ajuntament, on fins aquell moment només s’hi havia col·locat roba enfangada i sabates brutes, símbol dels voluntaris que ajuden als pobles de l’Horta Sud. Simultàniament, a la banda dreta de l’edifici, dues noies vestides de negre i amb la cara tapada agafen dues galledes plenes de fang. Amb l’ajuda d’una tercera, que els fa llum amb el mòbil, ja que comença a caure el dia, escriuen a la paret la frase que més es coreja a tota la plaça i l’única que sembla unir tot el grup: “Mazón dimissió”. A causa de tot aquest batibull, la multitud cada cop es posa més nerviosa fins que una bengala mal tirada a la façana de l’edifici crea el caos total: el formigueig de gent comença a dispersar-se i es dirigeix cap als carrerons del costat. Poc després, comencen les càrregues policials.