Art
Mercè Vila
Historiadora de l’art i restauradora
“Els mitjans de comunicació parlen d’art de manera residual”
“No m’interessen aquells museus que tant podries trobar a Londres com a Barcelona: els museus han d’estar arrelats”
“És més fàcil i ‘resultadista’ apostar pels grans noms que no pas promoure accions que facin avançar tot el teixit”
Tàpies va ser com un arbre immens que va projectar una gran ombra que va tapar els seus contemporanis
Té sentit la crítica d’art avui?
Evidentment que sí. D’una banda, perquè el gran públic, que disposa d’un temps limitat tant per informar-se com per gaudir de l’art, tingui on agafar-se. Si ho aterrem molt, la crítica fa la funció de l’amic que et recomana quina exposició pots anar a veure. Si no existís la crítica, potser moltes persones no anirien enlloc. I, de l’altra, té sentit per al sector, perquè esperona els artistes. Hi ha una sana rivalitat per cridar l’atenció de la crítica, perquè no és el mateix que parlin de tu que que no en parlin. A més, si parlen de tu, s’amplia i completa el significat de les obres.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
Vaig més enllà. El que ha passat és que s’han desdibuixat els límits entre els diferents professionals del món de l’art. Cadascú té uns coneixements i uns interessos i, segons el que vol explicar o vol explorar, està més còmode amb la màscara de crític, de comissari o, fins i tot, d’artista. En el meu cas, algunes de les millors exposicions que he vist han estat comissariades per artistes i algunes de les crítiques que més m’interessen les han escrit també artistes. Jo no seré mai artista, però sí que tinc tanta ànima de crítica com de comissària. Que els artistes també estiguin en aquest bàndol no em sembla un problema, tot al contrari: enriqueix l’escena.
Quin és el seu museu preferit?
No tinc un sol museu preferit, de la mateixa manera que no tinc un sol artista preferit. Sí que hi ha un tipus de museus que m’interessen especialment, i són els que tenen una relació directa amb el lloc on estan ubicats. Són museus que només tenen sentit al lloc on són. No m’interessen aquells museus que tant podries trobar a Londres com a Barcelona indistintament: els museus han d’estar arrelats. Per posar un exemple, el Museu d’Art Modern de Ceret, epicentre de la població i amb una col·lecció d’obres d’artistes que han tingut una forta implicació en el territori. El museu parla d’allò més local, Ceret, i alhora està connectat amb el món perquè molts dels artistes presents en la seva col·lecció són universals. Des que soc petita, cada any el visito, com a mínim una vegada; me l’he fet meu. Un altre museu d’aquest tipus seria el de la Peggy Guggenheim de Venècia, impregnat de les vivències d’aquesta col·leccionista en aquesta ciutat. No me’l puc imaginar enlloc més.
Tàpies té successor?
No té un successor, i és bo que no en tingui un. Tàpies va ser com un arbre immens que va projectar una gran ombra que va tapar els seus contemporanis. Per la meva feina, estic a prop d’aquests altres artistes de l’òrbita de Tàpies i la majoria han manifestat certa tristesa o, fins i tot, ressentiment, perquè es van sentir marginats. Alguns, si haguessin tingut el mateix suport unànime, potser també s’haurien convertit en grans figures. Sense desmerèixer el talent de Tàpies, sembla evident que no es va fer tot bé. Que avui no hi hagi una sola estrella potser farà que brilli una generació.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
És més fàcil i resultadista apostar pels grans noms que no pas promoure accions que facin avançar tot el teixit. No dic que sigui un problema anar engreixant els genis de Picasso, Miró, Dalí i Tàpies, ho és oblidar-te de la resta.
Per quins artistes aposta?
Com t’he dit, no en tinc un de favorit, però sí que aposto per una tipologia d’artistes: aquells que, paral·lelament a la seva obra plàstica, ofereixen un acompanyament filosòfic o conceptual que els fa artistes totals. Poso exemples. Perejaume: connecto amb la seva obra artística, però és que els seus assajos, de tan fèrtils com són, m’obren portes que només amb l’experiència visual no se m’obririen. L’Antoni Llena: té una obra plàstica exquisida, però és que els seus escrits crítics són d’una gran lucidesa i fins i tot els que va escriure fa un munt d’anys són encara absolutament vigents. La Fina Miralles, que entrelliga el seu art amb els seus dietaris. En Joan Fontcuberta, fotògraf i teòric de la fotografia. I te’n podria dir altres: en Carles Pazos, en Francesc Torres… Per mi són artistes complets, van més enllà dels que només es preocupen de la part estètica.
Realment interessa l’art al públic català?
Interessa en la mesura que té el seu espai i se li dona importància. Si això no passa, o passa poc, doncs no interessa, o interessa poc. Els mitjans de comunicació parlen d’art de manera residual, quasi anecdòtica. Per tant, l’interès del públic general és residual, anecdòtic.
Som un poble artísticament madur?
Absolutament, sí. El sector artístic, per descomptat. Som un país amb una història artística plena. Des dels orígens, l’art català ha sigut singular, mai s’ha interromput i s’ha anat enriquint. Remuntem-nos a l’edat mitjana: si bé de llavors no sabem els noms dels autors, les seves maneres de fer ja eren particulars, diferents de la d’altres llocs. El planter actual, hereu de tots aquests segles d’història de l’art, és sòlid, inclosos els professionals que acompanyen els artistes. Què falta? Més suport al teixit artístic perquè es pugui desenvolupar.
Els polítics es creuen l’art català?
És clar que no se’l creuen. Les carreres polítiques tenen uns altres objectius. No significa que visquin d’esquena a l’art, però no és la seva prioritat en cap cas. De totes maneres, que polítics i artistes vagin per camins diferents em sembla perfecte, fins i tot et diria que el més lògic és que vagin per direccions oposades. Els bons polítics serien aquells que promouen l’espai que necessiten els artistes per poder viure de la seva feina, encara que aquesta els vagi a la contra.
Situació crítica
Contactes íntims i en brut amb l’art
Sense les ànsies de protagonisme de molts dels seus col·legues, i amb criteri propi, Mercè Vila (Camprodon, 1987) ha anat fent camí en el món de l’art. Acabats els estudis, d’història de l’art i de conservació i restauració de béns culturals, va treballar al centre Piramidón, on gestionava la residència d’artistes: “Va ser una immersió total en el procés creatiu.” Es va iniciar fent diversos papers de l’auca: de comissària, model i confident dels creadors (psicòloga quan tenien crisis). D’aquí va saltar a la Fundació Vila Casas, on al cap d’uns anys va ser nomenada coordinadora d’exposicions, tasca que continua exercint en aquesta mateixa institució. En què consisteix exactament? “Vetllar per tota la logística des que es decideix que es farà una exposició fins que es retorna la darrera obra al seu propietari. És una feina de seguiment que té parts feixugues (assegurances, transports…), però que et dona una perspectiva de les exposicions, des de la fecundació fins a la mort, preciosa. No es valora massa”, raona. La de secrets que li han confessat artistes i comissaris en moments d’eufòria però també de tensió que es viuen durant la preparació de les mostres. Vila ho compagina amb projectes personals, com El Vernissatge, un arxiu en línia d’entrevistes llargues a artistes. I, encara que no s’hi ha dedicat, té ànima de restauradora, una altra professió d’escolta i de cures.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.