Sí, però bé, hi ha de tot: coses que estan con­ta­mi­na­des d’aquell moment, i d’altres que són posi­ti­ves i molt maques. És un viatge agre­dolç. Self­tape també és una crítica.

Va molt lli­gat amb el procés de cada per­sona, cada car­rera és un món. Només puc par­lar per mi, perquè tinc mol­tes com­pa­nyes que es dedi­quen a la pro­fessió i també tenen els seus viat­ges, però el que a mi m’ha pas­sat ha sigut un cas excep­ci­o­nal, perquè vaig començar molt jove. Lla­vors sí que és veri­tat que he hagut de fer un esforç per retro­bar-me com a actriu en la fase adulta i enten­dre per què jo estava fent el que estava fent i si real­ment era un desig propi o era un desig extern, si és que algú em va col·locant allà en un set i per això vaig començar a ser actriu. Hi ha hagut tot un tre­ball, un procés molt intens, i ara tinc més clar que mai que és allò a què em vull dedi­car.

Jo no vaig lle­gir l’obra, nor­mal­ment es lle­geix a les esco­les, però a mi no em va tocar lle­gir-la. Quan vaig començar el procés de càsting, evi­dent­ment el pri­mer que vaig fer va ser anar a com­prar el lli­bre i lle­gir-lo. El punt de par­tida és interes­sant, si més no, és aga­far un clàssic i donar-li una mica la volta en un sen­tit crític i en clau de gènere. Revi­si­tar els clàssics és interes­sant i és una manera també de donar-li altres punts de vista. I en aquest sen­tit, el meu per­so­natge, que exis­teix a la novel·la, però passa molt des­a­per­ce­but, aquí es posa en pri­mera línia i vius la història a través del punt de vista d’una dona d’aque­lla època, amb totes les difi­cul­tats que es pot tro­bar.

De fet, era de les coses més emo­ci­o­nants, no ho havia fet mai. Va estar molt bé perquè vam poder fer clas­ses i va ser tot un procés d’anar entrant a la pell de la Cileta a poc a poc. És la pri­mera vegada que jo feia un paper pro­ta­go­nista, i l’uni­vers d’època ajuda molt a entrar en un con­text i col·locar-te tu com a actriu en un lloc. L’esce­no­gra­fia i mun­tar a cavall evi­dent­ment hi han aju­dat.

No dei­xem de per­pe­tuar uns patrons que es repre­sen­ten en la pel·lícula. Som en una era capi­ta­lista i és molt actual. Parla del deliri, d’aquesta obsessió per acon­se­guir un èxit, una repu­tació o un poder adqui­si­tiu i poder mediàtic... Ara mateix estem en un moment en què també hi ha aquest deliri per tenir una xarxa social, per crear-te un per­fil... Al final et creus que per tenir tota aquesta repu­tació ets més lliure, i això és el que els passa als per­so­nat­ges de la pel·lícula, cre­uen que poden arri­bar a ser per­so­nes lliu­res. I això és una para­doxa, perquè al final el meu per­so­natge, per molt que asso­leixi aquesta lli­ber­tat, no deixa de per­dre l’essència del que és real­ment, perd els lli­gams de veri­tat, la família... Tota aquesta boge­ria crec que és fàcil de veure-la en el moment actual.

Sí, crec que pre­ci­sa­ment és una de les coses que a mi em sem­blen interes­sants del pro­jecte: revi­si­tar el clàssic i col·locar la dona al cen­tre, en un lloc incòmode. Ella és una noia amb una per­so­na­li­tat molt forta, en un con­text social històric en què les dones no tenien lli­ber­tats ni pràcti­ca­ment drets per poder ser elles matei­xes. Ella intenta can­viar les coses en el seu nucli més pro­per, que és el seu poble i el seu grup d’amics. Això es va fent gran en el moment en què va acon­se­guint tot allò que ella es pro­posa.

Total­ment. Jo por­tava molt temps sense tre­ba­llar i em venia molt de gust tenir l’opor­tu­ni­tat de par­ti­ci­par en pro­jec­tes així, amb una càrrega de per­so­natge, que hi hagués un arc emo­ci­o­nal interes­sant, que la mateixa història també em portés a mi per­so­nal­ment a algun lloc. Lla­vors, al ser d’època, fa que sigui com un viatge i et col·loques en un con­text, en un moment històric. I això és de les coses més diver­ti­des que et poden pas­sar en una pro­fessió així. És com viat­jar en el temps a aques­tes històries que mai has vis­cut, però que tens l’opor­tu­ni­tat de viure.