El Maresme no deixa de comportar-se com la mitjana de Catalunya, tot i que vam ser pioners i històricament sempre hem estat un puntet o dos per sobre, però ara mateix ja no. Altres comarques ens han passat al davant perquè han implantat en clau de territori models més avançats i amb més bons resultats, com el Berguedà i la Segarra. El cert és que fa temps que hem tocat sostre amb el model tradicional de contenidors oberts. Hem d’avançar, perquè és hora de fer un canvi. El paradigma d’aquest estancament és, sense cap mena de dubte, l’orgànica. Una fracció clau de la qual es parla poc, però que representa del 35% al 40% del que va a la bossa de les escombraries. Per complir amb els objectius d’Europa, és imprescindible que una part significativa de l’orgànica marxi a la recollida selectiva.

Fa més de vint anys que en fem publicitat i que fem festes del reciclatge, però a hores d’ara només reciclem un terç de l’orgànica. Estem estancats a tot Catalunya. És cert, però, que és l’única fracció on hi ha hagut una tasca de prevenció adreçada sobretot als grans productors provinents de la restauració i de l’hostaleria. Hi ha coses que fa deu anys eren residus i que ara tenen una segona vida.

Sí. En general, però, tots tenim més cura a l’hora de llençar menjar, encara que la màxima prevenció s’ha aplicat als grans productors.

Perquè és la fracció més incòmoda i la que crea més reticència. Separar un paper, un cartró o un vidre és fàcil per a tothom. Un envàs amaga alguna dificultat encara, però l’orgànica porta incorporats inconvenients com la pudor quan passa massa dies dins la bossa. Tenim claríssim que Catalunya no complirà els percentatges de recollida selectiva imposats per Europa fins que no fem un salt amb l’orgànica.

Assumir obligacions com les que s’estan aplicant des dels ajuntaments. Per exemple, apujar la taxa d’escombraries perquè la ciutadania cobreixi tot el servei. Es tracta de conscienciar-nos tots plegats del que significa la gestió de la brossa, que va molt més enllà de llençar-la dins un contenidor.

Sí. La part sensibilitzada de la població fa molts anys que compleix i té assumit el discurs ambientalista del que comporta no reciclar correctament la brossa. Ha fet seu l’hàbit de reciclar. Ara cal que tota aquella gent que encara no s’hi ha sentit cridada faci el pas. Sense una obligació econòmica, no canviarem aquests hàbits. La llei, a més, ha fet aflorar situacions anòmales d’ajuntaments que avui dia no tenien al dia la taxa, la tenien a mitges o, fins i tot, no en tenien. La mitjana del cost dels residus municipals que es cobria amb la taxa a tot l’Estat era només del 60%. La llei, a més, obre el camí cap a un model que premiï aquest esforç que fa la gent de separar les fraccions, i això ho han vist com una oportunitat sobretot els municipis mitjans i grans de cara al futur immediat per apostar per uns models de recollida que beneficiïn qui ho faci bé.

El rebut de la brossa és l’únic servei que és una tarifa plana. I això sí que no és just. Pagues per la teva llar, independentment dels teus hàbits de separació i dels nivells de recollida que assoleixis. Tot i que el sentit comú ens deia que havíem d’anar cap aquí, fins que no hi ha hagut aquest increment de la taxa els municipis no han vist la necessitat de fer el canvi i vendre-ho al contribuent com una cosa positiva, més enllà de les mínimes bonificacions que s’han aplicat des del principi, com la rebaixa d’un percentatge en funció de l’ús de la deixalleria o l’ús del compostatge. El repte important és aconseguir un rebut amb una part fixa i una altra de variable que reculli les especificitats de cada usuari.

La informació tothom la té, els resultats estan a l’abast de tothom, però queda clar que els residus no han estat mai una prioritat política. Ni al Maresme, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat espanyol. Hem estat els pàries dels serveis públics. L’aigua, per exemple, i molt més després de la sequera, ha estat un àmbit en què hi ha hagut una gran sensibilització per part de les administracions. Els residus han agafat el màxim nivell d’importància per als governs quan hi ha hagut una vaga i s’han convertit en un problema de salut pública. Als municipis el que els interessa és que el camió que envien a la planta de tractament torni buit. El problema és que ningú ha donat la importància necessària a saber què se’n feia, dels residus, on anaven i quin impacte tenien en el medi ambient. Els residus representen entre un 4% i un 6% de les emissions i, d’aquest percentatge, entre el 70% i el 80% són els abocadors. El problema està clarament identificat, però això no s’ha explicat mai. A Catalunya encara avui dia 1,3 milions de tones acaben a l’abocador.

El Maresme va ser un territori pioner a establir el porta a porta, a Argentona, Canet, Arenys de Munt…, i encara ara és un model d’èxit que s’aplica a més de 300 municipis a tot Catalunya. El problema és que aquests municipis no representen més enllà de l’1% de la població. Hem estat molts anys en què l’Agència de Residus l’ha estat defensant com l’únic model factible, però la realitat és que els ajuntaments tenien molts dubtes i han buscat alternatives, com ara els contenidors tancats. Quan s’ha vist que també funcionaven, com en el cas de Montmeló, amb molt bons resultats, la tendència ha canviat i ara sembla que és l’opció més escollida, amb una eficiència contrastada. Ara mateix és la moda i moltes poblacions que s’havien interessat per implantar el porta a porta ara ja van directes als contenidors tancats. Al Maresme, Premià de Mar n’és el paradigma, malgrat tots els problemes socials que ha generat. Els contenidors intel·ligents han vingut per quedar-se a Catalunya.

La fracció que s’ha comportat de manera excepcional dins d’aquest estancament dels últims anys ha estat la dels envasos. Tot i la discussió sobre el model, a favor d’Ecoenves s’ha de dir que s’estan donant increments molt significatius.

És una batalla perduda. La gent sap identificar els materials, no el producte com a tal. Veuen que allò és plàstic o metall, no que és un envàs. Històricament, el contenidor d’envasos ha tingut un 30% d’impropis o de no sol·licitats. S’ha legislat sempre un producte, no els materials amb els quals està fet. El sistema vol envasos, perquè qui paga són els productors dels envasos i, d’aquells plàstics i metalls que no ho són, no se’n fa càrrec. Menys l’orgànica, tot allò que va a parar a la bossa de les escombraries són coses que algú ha posat al mercat i tot això hauria de tenir una responsabilitat ampliada al productor. En una bossa tipus, ara mateix només estem en un 25% d’aquesta responsabilitat. Una errada que no s’ha resolt.

Els d’estacionalitat alta, sens dubte. Ho tenen molt més complicat. Un Santa Susanna, pel que fa a la brossa domiciliària, ho té molt difícil, però en canvi quan es tracta d’aplicar la recollida selectiva als grans productors, com restaurants i comerços, els resultats són molt bons. Tot i això, s’hi hauran de posar malgrat que les casuístiques es compliquin quan, per exemple, s’hagin de repartir les targetes als propietaris o llogaters de temporada.

Les empreses han tingut clar el paper econòmic de la gestió de residus des del primer moment. Quan el seu gestor els ha explicat que portar la brossa barrejada o portar-la separada tenia preus diferents, no s’ho han pensat gaire. Aquesta lògica no ha existit en el món municipal fins ara. Els residus de les indústries fa molt temps que estan endreçats i el que arriba a la planta ja és allò que no es pot aprofitar gens ni mica: plàstics que no es poden reciclar, panells trencats, cel·luloses que no es poden aprofitar…

El descobriment arqueològic als terrenys del polígon Mata-Rocafonda l’any 2021 va ser l’inici del nostre calvari particular. Encadenem tres anys i mig i una inversió de cinc milions d’euros en actuacions arqueològiques i la resta d’accions que se’n deriven. Hem fet allò que ens tocava per llei i ho hem fet de la millor manera possible, malgrat que hi ha hagut sectors que s’han dedicat a desprestigiar la feina dels professionals i que ens han acusat d’escatimar esforços. Ara mateix l’Ajuntament de Mataró ja ens ha donat la llicència d’obres definitiva i hem reprès el projecte. La primera fase del parc hauria d’estar en funcionament la primavera del 2026.

Dels cinc milions que hem gastat, la Direcció General de Patrimoni ens ha donat 50.000 euros cada any des del 2022. Després, teníem concedits onze milions i mig d’euros en subvencions de diferents línies per construir el Parc Circular: una de directa de l’Agència de Residus del 2020, quatre dels fons Next Generation –una de les quals, per a la planta– i el Perte d’economia circular. El problema dels Next Generation és que són terminis molt estrictes i ara mateix no tenim garantida cap subvenció, a excepció de la de la planta. Hem de veure què salvem.

La primera fase, que correspon a la construcció, sí, perquè la fem amb recursos propis i tirarà endavant. També és veritat que les línies de subvenció estan lligades a l’equipament i ens pot afectar molt no tenir-les, però fa més d’un any que estem treballant per no perdre-les i confiem plenament que sigui així.