No. La Casa Blanca no va fer una bona feina explicant els seus assoliments. El mateix Biden no va ser un comunicador eficaç, especialment els últims dos anys, i els demòcrates no són tan hàbils com els republicans a l’hora de transmetre el seu missatge, en part perquè estan mancats d’una infraestructura mediàtica potent.

Crec que la raó principal va ser la inflació. La gent de classe treballadora de totes les races i ètnies ha patit pels alts preus, especialment pels béns de primera necessitat com el menjar i l’habitatge, i han castigat electoralment el partit al poder. A més, els llatins s’han tornat més conservadors els últims anys i són un segment de població de ràpid creixement que ha tingut un gran impacte en les eleccions.

Em va sorprendre que els demòcrates no tinguessin més èxit apel·lant a les dones sobre la qüestió dels drets reproductius. Potser les dones no es van prendre seriosament el perill que afronten ara mateix, però aviat ho faran amb l’administració Trump. Fins a cert punt, la comunitat LGBTI s’ha tornat complaent perquè en els últims anys aquests col·lectius han avançat molt. Si els prenen drets com el matrimoni igualitari, per exemple, tindran més incentius per ser més actius políticament.

Jo crec que no. El Partit Demòcrata té molts polítics amb talent i ambiciosos i la veuran vulnerable per a les pròximes eleccions. També pot haver-hi la sensació que una dona candidata no és la millor opció, ja que tant Kamala Harris com Hillary Clinton han perdut les presidencials.

El sector centrista està més ben situat ara que el progressista. El poder al Partit Demòcrata l’assumiran funcionaris elegits a nivell estatal –els governadors estatals, per exemple– més que no pas els membres del Congrés a Washington.

Els demòcrates han de mobilitzar una àmplia coalició que inclogui progressistes i votants amb una agenda d’esquerres. No es pot menystenir aquest segment de votants. El partit té un repte difícil, especialment en un país tan gran i divers com els Estats Units. El que interessa als demòcrates de Massachusetts, per exemple, no són les mateixes coses que importen als demòcrates de Carolina del Nord o Geòrgia.

Governadors d’estats frontissa com Josh Shapiro, de Pennsilvània; Gretchen Whitmer, de Michigan, i Andy Bashear, de Kentucky. Aquests polítics saben com apel·lar a una àmplia gamma de votants, no només als tradicionals demòcrates d’esquerres.

És evident que els demòcrates no tenen poder a nivell nacional. Tot i això, a nivell estatal són molt més forts. Els demòcrates han de treballar més per guanyar eleccions a governadors estatals, a les cambres estatals, així com en administracions locals com els alcaldes, consells d’educació, etc. Els demòcrates també tenen una gran oportunitat de recuperar almenys una mica de poder en les eleccions del 2026, quan es renovi tota la Cambra de Representants dels Estats Units i un terç del Senat dels Estats Units. Si Trump és impopular i no se’n surt prou bé els dos primers anys del seu nou mandat, és probable que la composició del Congrés canviï a favor dels demòcrates.

Trump va guanyar per només una petita majoria de vots –en realitat, gairebé en una proporció 50-50–. Això vol dir que la meitat del país el va rebutjar. Els nord-americans, malauradament, tenen una memòria curta: els esdeveniments passen molt de pressa en aquest país, de manera que una cosa que va passar el 2020 aviat s’oblida o se substitueix per esdeveniments més recents. A més, crec que als votants els interessen més qüestions que els afecten directament, com ara el preu dels aliments, i menys abstraccions com ara el futur de la democràcia.

Absolutament. El Partit Republicà s’ha convertit en un culte a la personalitat del líder i sense Trump és una closca buida. No és cap jove i no hi serà sempre, i sense ell com a líder no hi ha gaire res que mantingui el partit unit. A més, l’ego de Trump no li permetrà animar i promoure polítics més joves que podrien continuar endavant un cop se n’hagi anat.