Res de res. Com a la majoria, a mi em va agradar el que vaig estudiar i tenia moltes ganes de divulgar allò mateix que havia après, que ho trobava extraordinàriament interessant. La primera destinació, durant un trimestre, em va anar prou bé. La següent va ser un institut de formació professional. Eren estudiants d’FP1 d’electricitat, quan s’hi feia l’assignatura de català. Tenia moltes ganes d’explicar Ausiàs March i Ramon Llull, la meva passió. Ei, i eren al temari! Però l’interès no el compartien els alumnes. La castanya va ser majúscula.

De seguida! Em preparava les classes a consciència i quan sortia em deia: “Reina santa, no ho pots pas explicar, això.” Vaig veure que el seu món era un altre i que m’hi havia d’adaptar. Després, com que tinc caràcter, de seguida vaig aprendre a ordenar la classe. Sempre ho he fet així; els primers dies de curs els vaig donar quatre o cinc indicacions d’organització que mantindria i recordaria tot l’any. I el currículum ben pràctic, d’ús de la llengua.

Doncs aquella classe la passava com podia, però llavors a aquell noi l’havia d’agafar, sempre en privat. I hi parlava, sense ànim de castigar-lo, només per provar d’entendre’l i arribar a compartir els desitjos, els seus, però també els meus. Si parles, i parles, i parles, acabes establint un vincle que ja no es pot trencar i després, sigui per deferència, sigui pel vincle, sigui perquè et veuen gran, sigui perquè entenen que tu saps bé el que vols, acaben seguint. Són adolescents! 

I sempre he triat grups complexos. I als alumnes amb dificultats especials els volia ben a prop, sovint els deia: hem de mirar d’entendre’ns, com ho farem? És bàsic comprendre que al darrere d’un alumne insolent hi ha un pou de problemes personals i familiars, a vegades insuportables i una necessitat d’atenció. Com a mínim, jo sempre ho he viscut així.

No soc cap experta en pedagogia ni vull presumir de coneixements especials sobre com exercir la docència. Sí que m’he preocupat pels meus alumnes i les seves necessitats, i sempre m’ha agradat compartir les meves preocupacions i acordar maneres de fer amb els companys amb qui treballava. I, és evident, vaig acumular experiència i molts anys de relació amb l’adolescència i m’agrada pensar que tenia i tinc sentit comú.

És bàsic crear vincle amb l’alumnat i generar confiança. Només després podran entendre que si tu dius A serà A, potser a la primera no s’ho creuen, perquè desconfien, però a la tercera ja ho han après. Serà A perquè anirà bé per a tu, per a aquell, per al grup, perquè som un grup, la cohesió del grup és determinant, ens ajudem, jo tinc una dificultat, però ell en té tres, col·laborem, ho treballàvem a les tutories i a les classes.

No ho és. L’ofici d’ensenyar i d’educar no és senzill. Requereix presència, compromís, dedicació, fermesa en la presa de decisions, coherència, seguretat en les actuacions, tracte respectuós sempre, i una bona dosi d’empatia. I estima per als alumnes, a banda de tota la paciència necessària. Totes aquestes actituds són les que et donen l’autoritat que necessites davant dels nois i noies per exercir la teva responsabilitat. A més, no pot ser una feina individual, es necessita l’equip, els companys, educar sempre és una tasca col·lectiva.

Massa sovint l’educació és el refugi on acaba tothom, per la idea mal entesa de pensar que fer de professor és anar a explicar la lliçó. Es considera una feina còmoda, pràctica, amb un sou acceptable, amb bones condicions socials..., i no és res d’això, perquè treballem amb adolescents, que transiten per un període vital de molta efervescència i complexitat, a vegades de dolor, que tu has de conèixer bé i has de saber relacionar-t’hi. A més els tens en grup!  

El sistema es pot criticar des de moltes perspectives, jo també el critico, perquè es diu que l’ensenyament és obligatori i comprensiu fins als 16 anys i, en canvi, no és capaç d’assumir tota la població escolar i molts alumnes, sobretot nois, se senten al marge. Això em genera frustració i desencís professional. El que no veig és que la solució sigui el retorn al passat.

L’educació no interessa, si interessés de veritat s’hi dedicaria el 10% del PIB. A banda d’això, a mi em dol que hi hagi tan poc interès a fer recerca sobre què cal oferir en l’educació obligatòria fins als 16 anys, recerca entre els mateixos docents i també recerca a la universitat, des d’on s’ofereixen molt poques respostes. I llavors hi ha la gestió política, i m’he tornat una mica descreguda amb la voluntat política de fer una aposta real per l’educació. A Sils, fa 13 anys que estan amb barracons, florits per dintre. No té perdó.

Allà hi vàrem poder dur a la pràctica el que feia molts anys que anàvem discutint i perfilant amb un grup de professorat inquiet i descontent amb relació justament a la quantitat d’alumnes que deixàvem pel camí. Teníem una població escolar complexa, amb pocs alumnes “acadèmics” i molts que se sentien exclosos del sistema. Amb molt d’esforç, vàrem aconseguir acostar-nos a tots els alumnes i a les seves necessitats. Va ser una experiència molt gratificant. Penso que col·lectivament també.