“Em sentia culpable perquè jo estava viva i la meva filla, morta”

“Hi ha situacions molt diferents. En el nostre cas, la nena estava a l’UCI; ens deien que millorava i, de sobte, va morir”

“És el teu fill, sigui present físicament o d’una altra manera, i cal que ens en deixin acomiadar, sense presses”

La Mariona, la filla gran, va néixer el 2013. La Mérida –encara que no es veu, hi és–, el 2019. I la petita, Iris, el 2020. A la foto, amb la Mireia EPA.

M.M - Badalona

Poc se’n parla, del dol pels més petits, el dol perinatal, la pèrdua de fills durant l’embaràs, el part o al cap de pocs dies del naixement. Si no s’anomena, no existeix. Si no existeix, no s’aborda. Si no s’aborda, els pares i mares no tenen suport, ni de la societat –que, per no sentir-se incòmoda, hi treu importància: “Ja en tindreu més”– ni tan sols potser dels professionals sanitaris. Molt a poc a poc, això va canviant, en bona part gràcies a l’empenta de les famílies. Mireia Bravo n’és un exemple. Quan es perd un fill en unes circumstàncies tan dures, és fàcil bloquejar-se. Un missatge, només: els pares tenen dret a veure’l, el fill, a estar amb ell o ella, decidir com serà el comiat i quins records en volen tenir. Tot. A les associacions, hi trobaran acompanyament i informació.

El seu activisme comença arran del naixement de la seva segona filla, la Mérida.

Sí, l’agost del 2019. Però els canvis grans, respecte a aquest tipus de dol, no s’han produït fins fa uns tres anys, aproximadament.

Fa molt poc!

Abans estava molt més silenciat. Sobretot faltava moltíssima més ajuda. En el nostre cas, que va passar a l’agost, l’únic suport que ens van donar des de l’hospital no va arribar fins a finals d’octubre. No sé ni com ho vam fer. A través d’Instagram, les nits que no podia dormir vaig conèixer altres mares que havien passat el mateix que jo. Les nits eren molt dolentes...

Diverses entitats vau estar fa unes setmanes a Badalona per inaugurar una escultura que presideix un espai per als vostres fills al cementiri. Éreu tres mares. És diferent el dol de pare i de mare?

No es tracta de pare o mare, és que el dol és individual. He acompanyat moltes famílies, i tothom ho viu diferent. Per això diem que aquest esdeveniment separa la parella o la uneix. Cal saber com ho porta cadascú i respectar-ho. Dir-ho és fàcil, però fer-ho és molt difícil, perquè la pèrdua d’un fill no es pot comparar amb res. Els tres primers dies, després de la pèrdua de la Mérida, no tenia el cap centrat, em feia mal estar viva. Em despertava i veia que estava viva. Em sentia culpable perquè jo estava viva i la meva filla, morta. Tinc una filla gran i els tres primers dies ni me’n recordava.

Parla de culpa?

Les mares sentim culpa; pensem que si haguéssim fet tal cosa, tal altra, si podíem...

S’ajuden les unes a les altres a entomar aquest sentiment, m’imagino. Quan va morir la Mérida van anar molt tard, per ajudar-los.

S’ha d’ajudar ràpid! Ens van dir que ens trucaria una infermera especialista, però no ens va trucar fins molt temps després; estava de vacances. Hi ha d’haver algú sempre, perquè passa en qualsevol moment.

Què necessiten, els pares, en la pèrdua perinatal?

Hi ha situacions molt diferents. En el nostre cas, la nena estava a l’UCI; ens deien que millorava i de sobte va morir. Sigui com sigui, necessites un acompanyament. Et trobes en una situació en què no saps què passa, i seria molt bo que tots els hospitals tinguessin algun tipus de suport per als que vivim aquesta situació. Penseu també que en alguns casos es tracta d’interrupcions, i no conec cap cas en què hi passi un psicòleg. I és encara pitjor que altres situacions, perquè has de firmar, autoritzar, perquè l’estat del teu fill no és compatible amb la vida.

Tothom necessita suport psicològic.

I acompanyament respectuós, que es pugui fer allò que vulguin els pares. Per experiència, sé que s’ha d’insistir perquè coneguin el bebè i s’hi facin alguna fotografia. Això ho tindran sempre. Les famílies després ho volen i ja no pot ser. Moltes famílies no ho volen al principi i, després, sí, i ja no hi ha fotografies; has de recórrer a les d’autòpsia. Sempre és bo conèixer-lo, el teu fill, veure la seva cara.

Ja hi ha algun hospital que hi treballa, però estaria bé disposar d’algun protocol general.

Sí. És el teu fill, sigui present físicament o d’una altra manera, i cal que ens en deixin acomiadar tranquil·lament, sense presses, i a més perquè la majoria de famílies no ho saben, però si tu estàs ingressat pots, en teoria, tornar a veure el teu fill. A la Vall d’Hebron marquen les habitacions amb una papallona, perquè són especials.

És tenir una mica de respecte. No forçar tampoc les mares i pares a estar envoltats de mares i pares que tenen el bebè en braços.

Ja, però en el fons, encara que ho marquin, la meva experiència és que estàs sentint tota la nit plorar els bebès.

Potser, en aquests casos, no haurien d’estar a maternitat.

Sí. Els nostres són bebès que no ploren. Sentir uns altres nens fa molt de mal. Sembla una bestiesa, però no ho és, perquè al teu fill no l’has sentit. Primer de tot, cal fer una reivindicació d’aquest dol i d’aquestes maternitats i paternitats. Però maternitats, molt concretament, que són ignorades. La gent et diu: “Qui dia passa any empeny, ja et tornaràs a quedar embarassada!” No. A mi em diuen que com és que encara la recordem i la celebrem. Diuen: “Si ja tens l’Iris! Per què segueixes recordant-la?” És que tinc tres filles! Per a mi el dol no és una cosa que es curi; el dol el tindré tota la vida i simplement aprens a conviure-hi. Hi ha una frase que diem molt: “Es tracta de passar del dolor a l’amor.” Fa cinc anys no podia parlar d’ella, ara puc, i la recordo amb afecte i contenta. El primer any no podia, però ara és com que sento molt d’amor, ja no sento aquest dolor tan fort. Tot i així, hi ha dies de tot.

Com s’afronta després un altre embaràs?

La meva filla petita va ser de 35 setmanes, prematura. Van ser vuit mesos horribles, d’angoixa. Quan veus les dues ratlletes en el predictor sents una felicitat molt gran i a la vegada pànic.