El tema de la guerra sempre va estar molt present a casa, però sense parlar-ne. Quan se’n parlava, es feia bàsicament per recordar el patiment de la meva àvia, que va haver de sobreviure sola amb quatre nenes petites. Les referències al meu avi, que havia estat alcalde republicà i va estar tancat vuit anys a la presó Model, eren inexistents. Quan a la meva àvia materna li van diagnosticar l’Alzheimer, els oblits van deixar lloc a l’absència total de paraules. Anys després, quan la meva àvia i el meu pare eren morts, l’Alzheimer va tornar a fer acte de presència, en aquest cas en la meva mare. Va ser una experiència molt dura i vaig pensar que la tesi i el llibre eren una forma d’omplir els silencis i acostar-me a una realitat que d’alguna manera elles havien viscut i el meu avi també va viure. A part, que el meu altre avi era falangista i sentia la necessitat de conciliar aquests dos elements, de no situar-me en un extrem.

Quan vaig començar a treballar en la tesi vaig comprovar que dintre de les brigadistes hi havia moltes espanyoles. De fet, estem al final de la guerra i algunes estrangeres havien tornat als seus països d’origen. Vaig començar a buscar informació sobre les Brigades Internacionals i, a part dels escrits que vaig trobar als arxius de la Brigada Abraham Lincoln, custodiat per la biblioteca Tamiment de Nova York, on hi ha una gran quantitat de material recopilat per una dona que havia estat cap d’infermeria i cap dels hospitals nord-americans, la Federica Martin, una part important la vaig recollir a l’Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica de Moscou, que a més a més es pot consultar on line i molts dels documents estan en castellà. Quan vaig començar a buscar aquestes fonts, vaig començar a prendre consciència que trobava informació sobre estrangeres però, en canvi, era pràcticament impossible trobar-ne de persones d’aquí. Per tant, el testimoni és a partir sobretot de les americanes i de la infermera francesa Fanny Bré. Justament van fer una exposició sobre Brigades Internacionals a París i es va donar a conèixer un dels documents que ella va escriure sobre la seva estada a Espanya titulat Service sanitaire. Murcie-Villa Paz-Vich. Va explicar tot aquest recorregut, però a més a més era una persona bastant significada del Partit Comunista. Per tant, quan hi havia dificultats ho comunicava als seus comandaments. Aquest material, tot i no ser un dietari, em va donar molta informació sobre les infermeres que hi havien treballat durant la guerra.

D’entrada, a les infermeres els costa molt escriure. És una guerra i al centre hi havia els homes i sembla que només era important el que passava al front de guerra. Una de les coses curioses és que inicialment vaig pensar que trobaria la feina que feien les infermeres, la seva activitat assistencial, docent o de gestió. Però la gran sorpresa, el que més em va agradar, és l’activisme d’aquestes dones. Sí que van venir aquí per tenir cura dels ferits, però també perquè tenien unes fortes conviccions polítiques. La gran majoria formava part d’una organització sindical o política. I això es respira, per exemple, en els informes que escrivia setmanalment el comissari polític de l’hospital, Maurice Sauvard. Vaig tenir molta sort perquè parla de la participació d’aquestes dones en aquestes activitats politicoculturals. I és clar, aquesta vessant activista de les infermeres la veritat és que està molt poc explorada. És com si en el moment de fer d’infermeres, tota la seva part ideològica desaparegués. I en aquest cas veies que no. A part, que moltes d’elles eren jueves. Llavors això també ho vaig trobar molt significatiu, però ho entens perfectament, perquè hi havia un gran augment dels moviments d’extrema dreta. Moltes d’elles, o bé els seus pares, havien hagut d’emigrar cap a França o cap als Estats Units. I veies que tenien claríssim que el que passés a Espanya podia significar el preludi d’una guerra mundial, com realment va passar.

Algunes d’elles van continuar vinculades amb el partit polític al qual estaven afiliades –la gran majoria eren del Partit Comunista–, però després de la Guerra Civil o de la Segona Guerra Mundial se’n van desvincular. Però totes elles van continuar implicades en la lluita contra el feixisme o contra la intervenció dels Estats Units en diferents països. Si avui aquestes dones fossin vives, segurament les trobaríem protestant contra la invasió de Gaza o d’altres conflictes que hi ha. De formes diferents, però els conflictes i les tensions que les va moure a implicar-se encara són presents.

A l’hospital hi havia una noia que aleshores tenia uns quinze anys i va fer un curset d’infermeria a Vic. Es deia Soledat Ralló i era de Vic. Després d’acabar la tesi vaig poder contactar amb la filla d’aquesta senyora vinculada amb l’hospital. Josep Maria Vilaseca, que és metge i va fer el doctorat sobre l’hospital de la Santa Creu de Vic, li va fer una entrevista. La filla de la Soledat em va donar molts ànims per continuar tot aquest procés. Però ràpidament vaig veure que aquesta tesi no la podia centrar en testimonis, perquè no me’n sortiria.