L’habitatge, que l’article 47 de la Constitució reconeix com un dret, s’ha convertit en les últimes dècades en una mena de trampa. Uns preus desorbitats i uns salaris a la baixa fan difícil la compra per a una part cada vegada més gran de la població. I l’opció del lloguer, que podria haver estat una bona alternativa si existís un parc de pisos social suficient, esdevé per a molts, especialment per a joves i immigrants, gairebé una quimera. Així, un element que havia donat estabilitat econòmica a generacions anteriors, s’ha convertit en un focus d’inseguretat i incertesa. A Catalunya en els últims 15 anys s’han aprovat sis lleis i una desena de decrets, alguns dels quals ja han estat tombats pel Tribunal Constitucional. La primera llei de l’habitatge aprovada a l’Estat el març passat també ha donat empara a un índex per al control dels preus del lloguer que tampoc acaba de funcionar perquè la mateixa llei té forats que permeten esquivar-lo amb els lloguers de temporada.

Arribats a aquest punt, amb uns preus pels núvols i poca oferta, el clam per una solució a la problemàtica ja ha desbordat els partits polítics i ha calat en l’opinió pública, que ha sortit massivament al carrer a Madrid i a Barcelona per exigir actuacions urgents. El Sindicat de Llogateres, que ha capitalitzat el malestar i acusa l’administració de falta de polítiques públiques, ha amenaçat amb una vaga de lloguers si els preus no baixen un 50%, però tots els experts consultats coincideixen en un mateix diagnòstic: la solució no és fàcil a curt termini perquè falten pisos assequibles. I recorden que durant el segle passat es van construir molts habitatges de protecció oficial que, per falta de previsió, van acabar passant al mercat lliure. La lliçó, diuen, hauria d’estar apresa. Els nous pisos socials que es facin –el president Salvador Illa ja ha promès un primer paquet de 50.000 d’aquí al 2030– hauran de ser per sempre.

José García Montalvo, catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Pompeu Fabra, recorda que des dels anys seixanta del segle passat es van construir a Espanya 6,3 milions de pisos de protecció oficial que pràcticament han desaparegut. “Si ara els tinguéssim tindríem la possibilitat de reduir la tensió amb un parc públic que seria gran.” És el mateix que ha denunciat insistentment l’economista Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i de la Fundació Hàbitat 3. “Seria un dels parcs més importants d’Europa. Però hem de recordar que no eren públics, aquests habitatges. De públics, se’n van fer molt pocs”, precisa Trilla.

El que ha passat en els últims quinze anys permet entendre encara millor la situació actual. S’ha intentat legislar amb lleis i decrets, sí, però no només s’ha deixat perdre el gran estoc d’habitatge protegit del segle XX sinó que no s’ha fet habitatge social nou. “Al País Basc ho han tingut clar. Qualsevol habitatge que tingui subvenció pública serà sempre públic, i això ha fet que a Vitòria, per exemple, tinguin un parc d’habitatge brutal”, subratlla García Montalvo, que no té cap problema a mostrar-se contrari al límit als preus del lloguer i diu que el que cal és lloguer assequible. “Políticament és rendible, però el límit no funciona perquè, encara que els preus baixin, la gent que té rendes baixes continua sense poder-hi accedir”, afirma. El problema ara mateix, segons García Montalvo, rau en l’oferta de lloguer al mercat, amb un 39% de famílies que destinen més del 40% de la renda al lloguer. “Si tu tens només un 1,5% o un 2% de lloguer social, quan a Europa la mitjana està per sobre del 8%, el que estàs fent és enviar tota aquesta gent que està destinant un 40% de la seva renda a l’habitatge directament a l’escorxador”, afirma l’economista. A Espanya, segons les seves xifres, serien 1,3 milions de famílies. I aquesta és la gent per a la qual caldria un lloguer social: “Famílies que poden pagar de 400 a 700 euros de lloguer i que no troben aquesta oferta en el mercat lliure.”

Per García Montalvo, només hi ha una manera ara mateix de fer-ho. I és construir. “Hi ha qui diu que hi ha molt habitatge buit, però s’han fet estudis i la proporció és ínfima”, aclareix. Tampoc està d’acord amb les teories que conviden la gent a poblar els espais deshabitats. “El problema és que la gent vol viure a Barcelona i a Madrid, i aquí és molt difícil que, sense construir, es pugui cobrir una demanda que parla ja d’un dèficit de 600.000 habitatges en tres o quatre anys”, declara.