Jo soc una mica pessimista, perquè hi ha una tensió continuada entre un producte que es regeix pels criteris del mercat, bàsicament, i unes possibilitats d’accedir a aquest bé que estan condicionades pels ingressos de les famílies. I aquesta tensió jo crec que la seguirem tenint mentre mani el mercat. Es posa sempre l’exemple de Viena, però Viena és una illa gairebé màgica on en un segle pràcticament tot el que s’ha fet ha sigut públic o protegit… A la resta del món el fet que l’habitatge sigui proveït per un mercat lliure crea tensions.

Això és greu. És el que jo he anat estudiant i explicant. Al segle XX sí que es va fer política d’habitatge perquè es van construir a Espanya prop de 7 milions de llars de protecció oficial, que sobre un parc de 19 milions que hi ha ara seria pràcticament un 40%... Seria un dels parcs més importants d’Europa. Però en realitat, de públics, se’n van fer pocs. Eren habitatges protegits però privats, que haurien d’haver estat protegits per sempre més, però no es va fer. No es va pensar que algun dia aquest parc faria falta. Ara en queden uns pocs, però és un parc protegit que ja s’acaba. A Catalunya la Generalitat va acordar el 2004 que tot el que es faci protegit, també privat, ho serà per sempre. Això és sagrat al País Basc, però moltes comunitats autònomes encara fan pisos protegits amb un horitzó de deu anys o quinze anys, com si no haguessin après la lliçó.

Hi ha com a mínim dues maneres de veure-ho. N’hi ha una de molt alarmista, que és la que considera que si els preus del lloguer es controlen el que passa és que la gent ja no té interès a posar habitatges per llogar i es perd l’oferta. Això és cert, perquè tenim l’experiència del segle XX, quan vam tenir control de lloguers tot el segle, perquè el franquisme va impulsar un sistema excessivament proteccionista amb els inquilins. Els lloguers eren baixos i només es podien apujar quan ho determinava l’administració. I els propietaris van anar venent el parc i es va perdre un volum important d’habitatges de lloguer. Però aquesta regulació d’ara no té res a veure amb la del franquisme. Ara estem parlant d’una cosa de tres anys, s’ha de fer en una zona tensa, i es planteja en un moment en què els lloguers són altíssims. Hi ha un risc, és cert, però de moment el que veiem és que molta gent fa contractes de temporada. Això sí que ha estat un error, s’ha de regular i que no hi hagi cap fuita. Sé que hi ha administradors de finques als quals el control dels lloguers no els preocupa perquè saben que els preus estan en uns nivells molt més alts del que es podria preveure i per tres anys una mica quiets no passa res… Però hi ha una lectura més a la dreta que fa d’això un drama històric…

Aquí estem pagant justos per pecadors. Els fons són uns senyors que no en tenen ni idea, ja que no és la seva professió, i que es porten fatal i, si convé desnonar, desnonen. Però aquests senyors, contràriament al que es pensa, precisament són els que tenen els lloguers més baixos. S’ha generat un estat d’opinió, sobretot a causa dels desnonaments, que s’ha estès a tot el parc. I s’ha generalitzat... Si aquests senyors ho fan fatal, tothom ho fa fatal… I en aquest sentit, les lleis que s’han aprovat generalitzen. I, per no generalitzar tant, es van inventar un concepte per mi terrible que és el concepte de “grans i petits tenidors”, que no serveix per a res. És una cosa tan absurda que parteix de la idea errònia que els grans tenidors són el pitjor que hi ha a la humanitat. I es barreja tot: el senyor que té deu pisos amb el fons voltor… S’ha creat un meló que no hauria d’existir, amb motes disfuncions per fer projeccions de futur. I jo el que penso és que cada vegada que algú diu que creix el nombre de grans tenidors hauríem d’aplaudir, perquè si volem promoure el lloguer, el que es necessita és gent que faci lloguer en quantitats importants.

Els fons voltor s’aniran extingint, perquè el que estan intentant és vendre’s els habitatges. Tant de bo s’arribés a un acord amb les administracions públiques. Ja no demanem ara que passin directament a l’administració, que és el que s’hauria d’haver demanat l’any 2011, quan es va fer el rescat bancari. Amb això ja no podem batallar més. Però sí que se’ls quedi a un preu baix i que faci un parc públic. I cal dir que no totes les administracions públiques estan disposades a comprar pisos ocupats, amb poc manteniment, amb inquilins que no paguen... Aquí a Catalunya sí que se n’han comprat. Un cop els fons voltor vagin desapareixent perquè no són els operadors lògics del lloguer, el que jo plantejo per a la resta és abordar el principal problema, que és la inseguretat en el cobrament. I el que proposo no té res a veure amb la idea d’oferir un lloguer social, que ho considero una aberració i finalment ho ha tombat el Constitucional.

Absolutament. Si la proposta davant un impagament és el lloguer social, tot es desmunta, fins al punt que afecta el finançament. Aquest país hauria de tenir un sistema d’ajudes públiques al cobrament del lloguer. A tot el lloguer, no; si és de 1.800 euros, no cal, però sí en cas de ser un lloguer protegit i un lloguer que estigui a un 15% o un 20% de l’índex de referència. Un propietari estaria d’acord a abaixar el preu si té una garantia de cobrament. És compartir el risc entre el sector públic i el privat i serviria per fomentar el lloguer i, alhora, abaixar els preus del mercat. Aquest és el diàleg que s’hauria d’establir.

En absolut. Jo la manifestació al carrer l’entenc perfectament, perquè el carrer està per manifestar-se… Però plantejar una vaga, no. En primer lloc, perquè no es pot fer… Durant quant temps estaràs sense pagar? Perquè, tal com està la normativa actual, corres el risc de ser desnonat si no pagues el lloguer. No, jo crec que el que cal fer és seure en una taula i arribar a acords. Però, des d’aquest moviment més radical, qualsevol línia que accepti algun tipus d’avantatge per al propietari no s’admet.

El pla territorial fa aquesta estimació d’aquí a quinze o vint anys… Tan desproporcionat no és. Ara, no tots els habitatges han de ser de nova construcció… Cal comprar habitatge, cal rehabilitar habitatge…

Per mi, ha de ser barrejat completament. Ara només parlem de lloguer, també perquè la propietat s’ha demonitzat. Però no podem ignorar que hi ha gent que opta pel lloguer perquè voldria comprar però no pot.