Les cir­cumstàncies amb les quals el veterà líder cen­trista François Bay­rou va aca­bar sent nome­nat pel pre­si­dent Emma­nuel Macron diven­dres pri­mer minis­tre, il·lus­tren bé en quin moment de con­fusió està l’Estat francès. Després d’una hora i tres quarts de reunió tensa entre tots dos a l’Elisi, Bay­rou se’n va anar amb la idea que el càrrec aquesta vegada tam­poc seria per a ell, però una hora i quart més tard Macron li va tor­nar a donar cita per anun­ciar-li que el feia cap de l’exe­cu­tiu. L’alcalde de Pau va obte­nir el que tant havia bus­cat com a resul­tat d’haver amenaçat el pre­si­dent de reti­rar-li el suport a l’Assem­blea dels seus dipu­tats. Així, Macron sobre­viu però la seva auto­ri­tat, la del futur govern i la cre­di­bi­li­tat fran­cesa en l’àmbit euro­peu i econòmic en sur­ten seri­o­sa­ment com­pro­me­ses.

“Tot­hom s’adona de la difi­cul­tat de la tasca”, van ser les pri­me­res parau­les de Bay­rou sor­tint del seu des­patx d’Alt Comis­sa­riat del Pla, una des­ti­nació del mateix Macron per al seu aliat durant aquests anys de tra­vessa pel desert. “També penso que tot­hom es diu que hi ha un camí de tro­bada, que reu­neixi la gent en comp­tes de divi­dir-la”, hi va afe­gir just després. Què pot fer que un govern Bay­rou tin­gui més espe­rança de vida que els només tres mesos que ha durat el govern de Mic­hel Bar­nier? L’únic canvi real que s’ha produït durant aquests sis mesos d’ago­nia des que Macron va con­vo­car unes elec­ci­ons legis­la­ti­ves falli­des a l’estiu és la con­fi­gu­ració d’un pos­si­ble pacte par­la­men­tari anti­cen­sura que deixi fora la ultra­dreta de Marine Le Pen i també els insub­mi­sos de Jean-Luc Mélenc­hon, sobre­tot perquè els soci­a­lis­tes, els eco­lo­gis­tes i els comu­nis­tes estan dis­po­sats a sig­nar-lo.

Això és el pri­mer que va voler fer Macron aquesta vegada, ara que s’ha ado­nat que depen­dre de Le Pen, com va fer nome­nant el con­ser­va­dor Bar­nier al setem­bre, és un mal negoci. Va ser ella, sumant-se a la moció de cen­sura de l’esquerra, qui va fer caure el pri­mer minis­tre més efímer de la V República. A la recerca d’aquesta equació anti­cen­sura, va reu­nir a l’Elisi des d’Els Repu­bli­cans de dreta, pas­sant pels par­tits macro­nis­tes, fins a aquesta esquerra que es vol eman­ci­par dels insub­mi­sos, que dema­nen direc­ta­ment la dimissió de Macron perquè hi hagi pre­si­den­ci­als anti­ci­pa­des.

L’estratègia, espe­ci­al­ment, dels soci­a­lis­tes és gua­nyar en auto­no­mia res­pecte d’aquest lide­ratge que intenta seguir impo­sant Mélenc­hon dins la coa­lició d’esquer­res del Nou Front Popu­lar. L’insubmís ja no és dipu­tat, però aquests dies és el més bel·lige­rant perquè Macron ha tor­nat a esco­llir un cap de l’exe­cu­tiu que no és el de la coa­lició que va tenir més vots en les legis­la­ti­ves. El pri­mer secre­tari soci­a­lista, Oli­vier Faure, en canvi, tot i negar-se a entrar en un govern de Bay­rou que seguirà tenint un to de cen­tre­dreta, plan­teja l’acord de no cen­su­rar-lo si aquest no recorre al decret llei per apro­var sense vot el pres­su­post per al 2025. Motiu pel qual va caure, pre­ci­sa­ment, Bar­nier. I els eco­lo­gis­tes i els comu­nis­tes es mani­fes­ten en el mateix sen­tit.

Bay­rou va començar ahir les seves reu­ni­ons amb els dife­rents grups par­la­men­ta­ris. Més per garan­tir-se aquesta no-cen­sura que no pas per esco­llir entre els futurs minis­tres. En el seu cas, intenta convèncer el que ell ano­mena “per­so­na­li­tats d’experiència”. O sigui, un grup reduït de mem­bres que més que per les seves sigles polítiques sigui per la seva auto­ri­tat en la vida pública fran­cesa que puguin accep­tar en les seves deci­si­ons i fer apro­var, amb votació, el pres­su­post per al 2025 encara que sigui a prin­ci­pis de l’any que ve. Una altra cosa és que la seva anhe­lada ober­tura cap a l’esquerra obtin­gui els seus fruits perquè ja hi ha hagut algu­nes d’aques­tes per­so­na­li­tats que li han dit que no.

Per la seva part, Els Repu­bli­cans posen com a con­dició per seguir en el govern que con­tinuï el seu polèmic minis­tre de l’Inte­rior, Bruno Retai­lleau, que és un aban­de­rat antiim­mi­gració. Seria també una manera d’asse­gu­rar-se, encara que sigui fins a la pos­si­bi­li­tat que es tor­nin a con­vo­car elec­ci­ons legis­la­ti­ves l’estiu que ve tal com marca la Cons­ti­tució, que Le Pen accepti una treva.

Les rela­ci­ons entre Marine Le Pen i Bay­rou no són dolen­tes, mal­grat les seves dis­pa­ri­tats ideològiques. El segon va donar la seva sig­na­tura a la pri­mera perquè en tingués prou per pre­sen­tar-se a les dar­re­res pre­si­den­ci­als quan hi havia la pos­si­bi­li­tat que n’hi fal­tes­sin. I, a més, és par­ti­dari d’intro­duir una dosi de pro­por­ci­o­na­li­tat en les legis­la­ti­ves perquè par­tits com el lepe­nista apro­fi­tin millor que són els pri­mers en vots en les pri­me­res vol­tes, tot i que en les sego­nes els fronts repu­bli­cans els dei­xen fora del poder.

És pos­si­ble que l’anunci de la com­po­sició d’aquest nou govern no sigui abans de Nadal. La pròxima data clau serà el 13 de gener, quan es reo­brirà l’Assem­blea fran­cesa. Lla­vors, Bay­rou ha de fer el seu dis­curs de política gene­ral, amb moció de con­fiança o no en funció dels equi­li­bris que hagi acon­se­guit durant aques­tes set­ma­nes. Tam­poc no pot posar i treure minis­tres aquesta mateixa set­mana en què ha escla­tat una catàstrofe huma­nitària a l’illa de l’Índic de Mayotte, pel cicló Chido, i pre­ci­sa­ment Retai­lleau és sobre el ter­reny per coor­di­nar les tas­ques de socors.

I, d’altra banda, aquesta set­mana també s’ha d’apro­var una llei espe­cial al Par­la­ment, pri­mer a l’Assem­blea i després al Senat, per poder pror­ro­gar el pres­su­post del 2024. Un tràmit que ha de defen­sar el minis­tre d’Hisenda en fun­ci­ons, Lau­rent Saint-Mar­tin. No és per casu­a­li­tat que l’agència Moody’s donés a conèixer de sor­presa a mit­ja­nit diven­dres la degra­dació de la nota sobi­rana fran­cesa, dei­xant-la en Aa3 “per la frag­men­tació política més sus­cep­ti­ble d’impe­dir una con­so­li­dació pres­su­postària sig­ni­fi­ca­tiva”. En altres parau­les, un dèficit des­con­tro­lat aquest any per sobre del 6%, el més gran de la zona euro, i que aquesta i les altres agències ja no es cre­uen que se situï per sota del 3% quan Macron acabi el seu man­dat el 2017.

Bay­rou ha basat la seva car­rera política en el con­trol del dèficit i els comp­tes públics per no dei­xar el llast a les gene­ra­ci­ons futu­res. Ara es troba amb l’atzu­cac de qua­drar un pres­su­post per al 2025, en què la dreta i la ultra­dreta no volen que apugi els impos­tos als con­tri­bu­ents, els macro­nis­tes d’Édouard Phi­lippe a Gabriel Attal no volen que es redu­ei­xin els avan­tat­ges a les empre­ses i l’esquerra, al con­trari, demana que es faci pagar més als més rics i les mul­ti­na­ci­o­nals.

Men­tres­tant, aquesta mena de coha­bi­tació que s’ha esta­blert entre Macron i Bay­rou deixa molts dub­tes en l’aire sobre la seva soli­desa real, si el segon farà de para­llamps del pri­mer o tots dos s’aca­ba­ran cre­mant fins a les pròximes legis­la­ti­ves.