No especialment perquè és molt proper a Macron. Sabíem que Macron no volia nomenar algú que no fos de centre. Per tant, diria que no ha estat una sorpresa.

Macron no vol que el seu llegat en el pla econòmic, sobretot pel que fa a qüestions com el foment de la inversió a França i l’avanç de l’edat de jubilació als 64 anys, sigui posat en dubte per cap govern. Tot i que va perdre les eleccions del juliol, s’aferra a aquestes polítiques i, per tant, s’ha vist obligat a nomenar algú de centre perquè es duguin a terme. La qüestió ara és si Bayrou podrà obtenir una majoria per aprovar el pressupost fent una sèrie de concessions, no tant al Reagrupament Nacional com havia fet el seu predecessor, sinó a l’esquerra, sobretot al Partit Socialista i Els Verds.

Bayrou és un polític amb pedigrí, que sempre ha estat en política. Se’n sortirà? Actualment, a França és impossible saber qui té la capacitat de sortir de la situació extremadament complexa en la qual es troba el país. El que és segur és que ha exercit importants responsabilitats polítiques, especialment en el Ministeri d’Educació. Ha estat tres vegades candidat a les eleccions presidencials, conseller regional i alcalde de Pau, als Pirineus. És un home que coneix les elits regionals i provincials. Això és molt important perquè són càrrecs que han estat terriblement menyspreats per Macron.

En el seu discurs d’investidura va dir una cosa força interessant. Va dir que no volia, de cap manera, que França es convertís en un país on pel fet de venir d’un barri determinat, d’un poble, d’on sigui i perquè es practica una determinada religió –i amb això volia dir l’islam– no es tinguin les mateixes oportunitats que altres persones en la societat francesa. Crec que ho ha dit amb molta convicció i és important recordar aquest principi de no-discriminació i d’integració econòmica i social en un moment en què per a molts francesos arribar a final de mes és difícil.

Es tracta d’un missatge dirigit a l’esquerra, però crec que també és un missatge que llança com a democristià. Podríem dir que és un missatge humanista. La primera persona que rep al palau de Matignon, la residència del primer ministre, és el ministre d’Interior del govern sortint, Bruno Retailleau, que és un home de dreta molt marcat i el discurs que té contra els immigrants és bastant fort. Per tant, primer haurem de veure qui hi ha al seu govern i, en segon lloc, si és capaç de fer que s’aprovi el pressupost, que és el gran repte, el gran desafiament en aquest moment.

L’esquerra està molt dividida. De tota manera, el problema a l’hora d’escollir un candidat d’esquerres és que hi ha la França Insubmisa, de Jean-Luc Mélenchon, que no vol saber-ne res i que només pensa en les eleccions presidencials del 2027. També hi ha els ecologistes, el Partit Socialista, el Partit Comunista... L’esquerra no està unida i una part de l’esquerra, entre altres el Partit Socialista, el Partit Comunista i Els Verds, van anar a l’Elisi a parlar la setmana passada. Mélenchon, en canvi, es nega del tot a tenir cap relació amb el president o amb l’Elisi. Per tant, el contacte està bloquejat. Podríem dir que no hi ha realment una esquerra, hi ha una esquerra que té idees molt diferents segons el partit al qual ens referim.

Potser Bayrou té un coneixement més bo de les elits locals. És més polític que administrador, que alt funcionari, que correspon més al perfil de Barnier. De tota manera, Barnier no ho ha tingut fàcil perquè s’ha situat en una posició en què el Reagrupament Nacional exercia un xantatge permanent sobre el seu govern. En aquesta ocasió, no crec que el Reagrupament Nacional pugui fer el mateix xantatge a Bayrou. No estan en la mateixa longitud d’ona. Haurem de veure què passa perquè, de fet, és un segon salt a allò desconegut des que hi va haver les eleccions del juliol i ningú sap quant de temps durarà aquest govern, ningú sap si podrà aprovar el pressupost, i tot això enmig d’una crisi greu al Pròxim Orient i a Ucraïna, per no parlar de l’arribada de Trump a la Casa Blanca.

Diria que aquesta no és la prioritat a França, independentment de la importància d’aquesta qüestió.

Les mateixes que hi havia fins ara. Molts francesos estan fastiguejats de la política, ja no tenen confiança en la classe política i molts tenen dificultats per arribar a final de mes. Molts francesos tenen por de perdre la feina i estan preocupats per la situació internacional. Per tant, com ha dit el mateix Bayrou, està davant l’Himàlaia. Els reptes són enormes. Podrà superar-los? Les pròximes setmanes ho diran. Es veurà en el pròxim govern.

Això no es pot saber. Si Bayrou se’n surt és clar que pot ajudar el partit al qual pertany, però és massa aviat per fer pronòstics, ja que la situació és complicada. Durant les pròximes setmanes sabrem si sembla que hi ha possibilitats que el govern duri sis mesos i aprovi el pressupost, que no estaria gens malament.

Les eleccions presidencials són d’aquí a un any i mig, encara falta molt.

Ara mateix no ho sabem, però vull remarcar que no hi pot haver unes altres eleccions legislatives abans del juny o juliol de l’any que ve. I també que no hi haurà eleccions presidencials. De moment, tot això entra dins del terreny de l’especulació. Els problemes a què fa front el país en aquest moment són els econòmics, i d’altres de més immediats, com ara aprovar el pressupost i que torni un mínim de confiança en l’estabilitat del govern.